La Fundació Catdem aixeca de nou la persiana i recupera els editorials. Per tant, comencem el curs. Un curs que s’acabarà –tard o d’hora– amb la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya. L’estiu ha transcorregut amenitzat pel ridícul sainet d’una part del món independentista que de tant buscar una candidatura única ha acabat deixant al doctor Joan Carretero en fora de joc. En fi, una mica més de descrèdit i una llàstima. El més de setembre ha començat amb la constatació el president José Montilla vol exhaurir la legislatura i estirar-la com un xiclet tan com pugui. Es tracta d’aferrar-se al poder tant sí com no. El rumor és que la setmana vinent anunciarà la data electoral, que molt probablement serà el 28 de novembre, tot i que podria signar el decret de dissolució del govern fins i tot el 16 de desembre (i encara estaríem a la tardor!). Ara només cal esperar a veure quin amb quin estil farà l’anunci: a la manera èpica del president Pujol (des del cim d’una muntanya) o bé a manera fosca i burocràtica que ha caracteritzat al tripartit. El que és obvi és que som en temps de descompte.

Aquest temps de descompte pot fer més evident encara la decadència absoluta del tripartit, que ja fa temps que va a la deriva. I d’això se’n ressentirà, és clar, el país. L’escenari és ben clar: els socis de l’aventura a tres ja no amaguen que no encaixen i fa temps que esmercen tots els seus esforços per marcar perfil propi de cara a les eleccions. Mentrestant, el president José Montilla intenta trampejar la situació i busca a cor què vols el miracle que el salvi de la pronosticada davallada electoral que li faria perdre el càrrec. Per això se n’ha anat a la Xina, d’on espera tornar amb el cotxe Chery sota el braç. Per això busca en l’aprovació de noves lleis el baló d’oxigen que li permeti anar tirant. Per això durant aquest temps de descompte insistirà a embrutar el prestigi de l’oposició amb insinuacions sobre el seu finançament (com de fet ja han fet ERC i ICV durant la comissió d’investigació sobre les irregularitats en la gestió del Palau de la Música). Es tracta d’esperar que les enquestes canviïn la tendència dels darrers mesos que li augura un mal final. Un cop més, doncs, els interessos partidistes s’imposen a l’interès nacional. L’esperança a trobar la solució màgica que li asseguri la cadira s’imposa a la necessitat de la sortida de la crisi. Quina llàstima! Quina manca de talla política!