CiU i els intel·lectuals
31/10/2010
Fa set anys, quan CiU va perdre el govern de la Generalitat, molts comentaristes van donar per liquidada la federació. No parlo només dels interessats que la liquidació tingués lloc, sinó també d'aquells que a l'hora de fer les seves anàlisis es posen bata blanca i s'esbandeixen les mans per no contaminar-se ni contaminar. Uns deien que Unió se n'aniria pel seu compte, uns altres que CDC, sense el seu poder principal que durant 23 anys havia estat la Generalitat, es desfaria com un bolado, uns altres que per aquest motiu i per les guerres intestines de cada partit per separat i pels dos conjuntament, un i altre caurien plegats al precipici... Un drama. Hi havia moltes esperances dipositades en Josep Antoni Duran Lleida. Els comentaristes pasteuritzats potser no, però els altres van fer en aquell moment molt la gara-gara a Duran perquè trenqués amb Artur Mas. Tu sí que vals, tu sí que ets bo, tu sí que ets homologable, tu sí que tens visió d'estat..., aquestes coses tan antigues com el món, perquè Eva ja les va sentir per boca de la serp, llavors que al paradís hi havia bona entesa de dos.
Han passat set anys i mirin on som. CiU està forta com un roure i a punt d'aconseguir un gran resultat en les eleccions del mes que ve. Algunes enquestes parlen de majoria absoluta i d'altres no, però tant se val el que les enquestes diguin. El triomf de CiU es nota en l'ambient, en el bar, en el metro, en els taxis, a les sénies, a les subhastes del peix, al Cercle d'Economia i a La Caixa.
Com tothom sap, la gran intuïció de Jordi Pujol, ajudada per molts anys de trepitjar país, va consistir a entendre que a Catalunya hi havia una base social que, políticament, no es podia sentir representada ni per les forces de dreta de matriu espanyola ni per les forces d'esquerra, espanyoles o no. Una classe mitjana d'“eina i feina” de la qual Espanya en aquell moment estava òrfena, però que a Catalunya, per raons de pròpia evolució econòmica des del segle XVII, tenia un gran pes. Amb el suport d'aquesta gent Pujol i CiU van governar tants anys. En el seu transcurs i fins avui, Catalunya i Espanya han evolucionat i en certs aspectes han canviat de manera radical, i si ara s'anuncia que CiU tornarà a governar és perquè els seus nous líders, en comptes d'haver-se quedat en un racó rosegant-se les ungles o barallant-se com criatures i donar pa i peixet als adversaris, han sabut adaptar les forces que representen i la federació en el seu conjunt a la nova realitat.
He dit que el triomf de CiU es respira en l'aire. Es nota també pel silenci dels intel·lectuals d'esquerres. No se'n veu cap que surti en defensa del govern tripartit, i ben pocs que es posin decididament al costat del PSC. Jo diria que en la intel·lectualitat de caient socialista hi va haver un abans i un després del nomenament de Caterina Mieras com a consellera de Cultura per part de Pasqual Maragall. Els intel·lectuals que durant més de dues dècades havien projectat crítiques agressives contra la política cultural del pujolisme van quedar aquell dia molt tocats. En una entrevista que aquest mes publica L'Avenç a l'editor Xavier Folch, home de confiança de Maragall i director de l'Institut Ramon Llull amb Mieras, l'entrevistat afirma que la seva consellera ignorava què era el Metropolitan de Nova York. L'entrevistador, Josep M. Muñoz, director de la revista, diu a Folch: “Molta gent esperava que amb el nou govern d'esquerres arribaria el nostre Jack Lang. I, en canvi, va arribar la Mieras”. I Folch respon: “Sí, va ser una gran decepció”. Una mica abans, Folch, com qui no diu res, explica de quina manera Maragall va triar la seva consellera: “El nom de la Caterina Mieras li va suggerir Montilla, ja de nit”.
La substitució de la Mieras per Ferran Mascarell, un possible Jack Lang, va obrir esperances, però el govern de Maragall s'acabava. El nou tripartit va comportar el nomenament a Cultura de Joan Manuel Tresserras, el candidat d'ERC per al càrrec, al qual els intel·lectuals de què parlem, que són molt del seu món, no han vist mai proper.
Potser d'aquí al dia de les eleccions sortirà un manifest, un paper, en suport, sinó del tripartit, sí del PSC, signat per intel·lectuals d'esquerres. Ja ho veurem. Per ara el silenci és fort i fa l'efecte que el document que puguin segregar serà fet amb poc entusiasme. Això és bo? Això és dolent. Les forces polítiques han de comptar amb un coixí de pensadors. Fins i tot en aquest aspecte CDC porta avantatge al PSC, gràcies a la recapta de gent de lletra i estudi que ha fet a través de la Casa Gran i que han tingut un paper en la renovació del partit.
A l'entrevista de L'Avenç, Xavier Folch sospesa autonomia i federalisme i conclou: “A mi m'han acabat els quartos: només queda una via per explorar, la de la independència”. Ja veuen com tenim els “nostres” Jack Lang.
Publicat a l'Avui, 30/10/10
« tornar
Han passat set anys i mirin on som. CiU està forta com un roure i a punt d'aconseguir un gran resultat en les eleccions del mes que ve. Algunes enquestes parlen de majoria absoluta i d'altres no, però tant se val el que les enquestes diguin. El triomf de CiU es nota en l'ambient, en el bar, en el metro, en els taxis, a les sénies, a les subhastes del peix, al Cercle d'Economia i a La Caixa.
Com tothom sap, la gran intuïció de Jordi Pujol, ajudada per molts anys de trepitjar país, va consistir a entendre que a Catalunya hi havia una base social que, políticament, no es podia sentir representada ni per les forces de dreta de matriu espanyola ni per les forces d'esquerra, espanyoles o no. Una classe mitjana d'“eina i feina” de la qual Espanya en aquell moment estava òrfena, però que a Catalunya, per raons de pròpia evolució econòmica des del segle XVII, tenia un gran pes. Amb el suport d'aquesta gent Pujol i CiU van governar tants anys. En el seu transcurs i fins avui, Catalunya i Espanya han evolucionat i en certs aspectes han canviat de manera radical, i si ara s'anuncia que CiU tornarà a governar és perquè els seus nous líders, en comptes d'haver-se quedat en un racó rosegant-se les ungles o barallant-se com criatures i donar pa i peixet als adversaris, han sabut adaptar les forces que representen i la federació en el seu conjunt a la nova realitat.
He dit que el triomf de CiU es respira en l'aire. Es nota també pel silenci dels intel·lectuals d'esquerres. No se'n veu cap que surti en defensa del govern tripartit, i ben pocs que es posin decididament al costat del PSC. Jo diria que en la intel·lectualitat de caient socialista hi va haver un abans i un després del nomenament de Caterina Mieras com a consellera de Cultura per part de Pasqual Maragall. Els intel·lectuals que durant més de dues dècades havien projectat crítiques agressives contra la política cultural del pujolisme van quedar aquell dia molt tocats. En una entrevista que aquest mes publica L'Avenç a l'editor Xavier Folch, home de confiança de Maragall i director de l'Institut Ramon Llull amb Mieras, l'entrevistat afirma que la seva consellera ignorava què era el Metropolitan de Nova York. L'entrevistador, Josep M. Muñoz, director de la revista, diu a Folch: “Molta gent esperava que amb el nou govern d'esquerres arribaria el nostre Jack Lang. I, en canvi, va arribar la Mieras”. I Folch respon: “Sí, va ser una gran decepció”. Una mica abans, Folch, com qui no diu res, explica de quina manera Maragall va triar la seva consellera: “El nom de la Caterina Mieras li va suggerir Montilla, ja de nit”.
La substitució de la Mieras per Ferran Mascarell, un possible Jack Lang, va obrir esperances, però el govern de Maragall s'acabava. El nou tripartit va comportar el nomenament a Cultura de Joan Manuel Tresserras, el candidat d'ERC per al càrrec, al qual els intel·lectuals de què parlem, que són molt del seu món, no han vist mai proper.
Potser d'aquí al dia de les eleccions sortirà un manifest, un paper, en suport, sinó del tripartit, sí del PSC, signat per intel·lectuals d'esquerres. Ja ho veurem. Per ara el silenci és fort i fa l'efecte que el document que puguin segregar serà fet amb poc entusiasme. Això és bo? Això és dolent. Les forces polítiques han de comptar amb un coixí de pensadors. Fins i tot en aquest aspecte CDC porta avantatge al PSC, gràcies a la recapta de gent de lletra i estudi que ha fet a través de la Casa Gran i que han tingut un paper en la renovació del partit.
A l'entrevista de L'Avenç, Xavier Folch sospesa autonomia i federalisme i conclou: “A mi m'han acabat els quartos: només queda una via per explorar, la de la independència”. Ja veuen com tenim els “nostres” Jack Lang.
Publicat a l'Avui, 30/10/10
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris