El Sàhara, de nou

El conflicte del Sàhara ha esclatat de nou. Després de trenta-cinc anys des de que els colonitzadors espanyols van abandonar aquell territori, els sahrauís s’han rebel·lat contra la dominació actual marroquina. Segurament, aquesta és una de les revoltes més sonores i nombroses dels últims anys. I tanmateix, un cop més, la protesta ha estat sufocada de manera violenta per les autoritats marroquines. Per desgràcia, l’entrada per la força de l’exèrcit marroquí al campament dels afores d’Al-Aaiun ha provocat víctimes (fins i tot ho reconeixen els marroquins), a més de destrosses materials i una situació general francament caòtica. Encara més, les notícies que arriben des de la capital administrativa del Sàhara Occidental informen que s’ha produït un fort i preocupant enfrontament entre les comunitats marroquines i sahrauí. No són bones notícies i els fets són greus perquè, d’entrada, atempten contra els drets humans de tots els habitants de la zona, per bé que rere l’acció marroquina de desallotjar el camp de refugiats hi ha una clara intencionalitat política: coincideix amb l’inici, a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, d’unes noves negociacions de pau entre els caps del Front Polisario i els representants del govern alauita.

Dit això, aquesta vegada també s’ha repetit la història en relació amb el govern espanyol. El govern de Rodríguez Zapatero ha fet honor a la història i ha tingut un paper ben galdós que en aquest nou conflicte. I és que enlloc de destinar esforços a la mediació, la recent nomenada ministra d’Exteriors, Trinidad Jiménez, ha esquivat la responsabilitat i s’ha limitat a afirmar que “aquest no és un assumpte bilateral entre Marroc i Espanya sinó que pertoca a la comunitat internacional”. La qüestió és espuçar-se el conflicte del damunt, tal com va fer el ministre de la Presidència, Ramon Jáuregui, en manifestar que “l'executiu ha de mantenir un equilibri entre la sensibilitat pel patiment del poble sahrauí i el fet que el Marroc té compromisos molt importants amb Espanya”. Així doncs, el govern espanyol s’equivoca de nou, amaga el cap sota l’ala, neda i guarda la roba i demostra que l’única preocupació que té al nord d’Àfrica s’anomena Ceuta i Melilla. Aquest pèssim savoir faire del govern Rodríguez Zapatero en una qüestió tan candent com aquesta, revela quina concepció té dels drets humans i la democràcia, a banda de posar de manifest la falta de perícia quant a les relacions internacionals. En fi, una llàstima.