Hem obert aquesta secció, que anirà canviant en formes i continguts, a fi i efecte de donar veu a persones joves que a pesar de tenir una visió crítica sobre la societat actual, volen contribuir a la millora del sistema democràtic sense saltar-se els límits del que és tolerable. Una iniciativa que vol demostrar que es poden aportar continguts a tots els debats i a totes les discussions sense creuar la línia vermella que esmenta el president Mas en l'article que inicia aquest recull.

Part I: La crisi de la política i les línies vermelles
Part II: El pacte fiscal i la transició nacional
Part III: El pacte fiscal i la transició nacional (2)

Tres consensos
Pau Dalmau i Fradera
(Barcelona, 1990) Estudiant de 4t curs de ciències polítiques i de l’Administració (UPF)

En l’article anterior (Apunts sobre la transició nacional) plantejava la necessitat de comprendre la transició nacional com un procés i no pas com un fet puntual. Segons la meva opinió, perquè aquest procés culmini amb èxit, és imprescindible treballar no només la construcció, sinó també la consolidació d’una majoria que es mantingui estable en el temps. En el present article intento plantejar algun element que pot contribuir decisivament al sosteniment de l’esmentada majoria.

En primer lloc crec que és necessari apuntar que la transició nacional serà, al cap i a la fi, la suma de múltiples grans consensos en la societat catalana al llarg del temps. I voldria subratllar la importància que en siguin més d’un, i no tan sols el de la independència. Encara més, segurament el consens independentista arribarà, en part, per la confluència dels altres. Així, doncs, quins són els consensos a assolir? Crec identificar-ne tres, principalment: el consens lingüístic, el consens econòmic i, finalment, el consens cívic. Afortunadament aquests ja es produeixen en un grau força notable.

El primer, el consens lingüístic, es vincula genèricament al paper que ha de jugar la llengua catalana en la nostra societat i, d’una manera especial, en la salvaguarda del model d’immersió lingüística. No crec que la independència de Catalunya s’hagi de defensar des d’una perspectiva identitària, ja que aquesta és una qüestió subjectiva i molt personal de cada ciutadà, però és cert que quan la immersió lingüística ha estat amenaçada s’ha produït un ampli i ferm consens polític i social a Catalunya, del qual, políticament, només se n’han exclòs el PPC i C’s. Per això crec que el consens lingüístic pot ser un dels pilars d’un consens encara més ampli.

El segon, el consens econòmic, es relaciona sobretot amb la convicció que els recursos que amb el nostre esforç generem a Catalunya puguin ser gestionats des d’aquí mateix. Ras i curt, es tracta de l’assoliment d’altes quotes d’independència fiscal i tributària. En aquest cas, i a l’espera de com evolucioni el plantejament del pacte fiscal, sembla que el grau de suport és molt alt. Així, la darrera onada del CEO mostrava un suport superior a un 75% dels catalans. Tanmateix, observem com en l’arc parlamentari el suport és molt més baix, amb la destacada absència del PSC, que, en canvi, sí que forma part del consens lingüístic. Tampoc no s’hi mostra gaire d’acord el PPC; però atenció: prop d’un 40% dels votants del PPC hi donarien suport, i en el cas dels votants del PSC el percentatge és de quasi un 70%! Per tant, sembla que hi ha molt de joc encara...

El tercer, el consens cívic, es concreta més vagament, però té a veure amb el compromís democràtic de la societat catalana. En dir «compromís democràtic», em refereixo sobretot a la convicció compartida sobre el fet que la sobirania de Catalunya pertany als seus ciutadans i que aquests, com a tals, han de poder elegir lliurement i democràtica el seu futur com a col·lectivitat política. En aquest aspecte, diu molt de la societat catalana que, més enllà del sentit del seu vot en un hipotètic referèndum, una gran majoria està d’acord que es pugui plantejar aquesta qüestió.

Un cop plantejats aquests consensos, es tracta que estiguin com més interrelacionats millor. Cal teixir una densa teranyina de temes que uneixin la societat catalana. Cal tenir en compte que tots són consensos sobre qüestions diferents i que no aglutinen necessàriament les mateixes bases de suport.

Però és un inconvenient que no sigui així? Sens dubte, seria òptim tenir una gran majoria sòlida i compacta que fes passos ferms en la mateixa direcció..., però aquesta situació comporta el risc de la conformació de grans blocs sòlids i antagònics en la societat. En canvi, quan no hi ha una alineació i una coincidència precises entre els qui participen en cada un dels diversos consensos, es possibilita que uns actors determinats puguin jugar un paper de frontissa i articulació de sectors amb visions oposades, a través de les qüestions que, en canvi, sí que són compartides en altres temes. En un cert sentit, cal entendre els consensos com a grans nuclis generadors de capital social; consensos amb bases diferents però amb actors en comú poden generar el que es coneix com a capital social bridging, que permet l’establiment de ponts entre diferents grups de la societat.

Si s’aconsegueix interconnectar la societat catalana d’aquesta manera, en el moment en què s’hagi de fer el pas definitiu, la xarxa estarà tan ordida que serà possible que actuï sota l’efecte dòmino; i, la cosa més important, que romangui en el temps.

Una transició nacional per interès
Anna Punsoda (Barcelona, 1985)
Llicenciada en filosofia (UB) i en periodisme (URL)

Si els filoconvergents, en comptes de passar-nos els set anys de tripartit acusant ERC de pactar amb el PSOE haguéssim acusat el PSOE de pactar amb ERC, el vot independentista no hauria quedat tan desorientat ni fragmentat. Aquella campanya, que alguns van desplegar per tacticisme i uns altres per ingenuïtat, ha resultat ser una gran irresponsabilitat. I ha resultat ser-ho precisament perquè CiU sembla incapaç de perfilar ara la transició nacional, que li permetria arreplegar molts exvotants desil·lusionats d’ERC i comprometre molts intel·lectuals que van sumar-se al projecte de Carod, que ja no van sumar-se al de Puigcercós i que no sé si se sumaran al d’Oriol Junqueras. On són, per exemple, aquells mil intel·lectuals que van donar suport a la Plataforma Carod President? O són outsiders de l’independentisme, o continuen en l’òrbita d’ERC amb reserves, o, si s’apropen a CiU, ho fan des de l’ombra i només per assegurar-se el pa ara que és al govern.

Atacar ERC va compensar només en clau de partit i a curt termini, però a llarg termini s’ha convertit en una hipoteca., perquè, en haver desacreditat els independentistes precisament per renegar del catalanisme que comparteixen, ara CiU hauria d’estar a l’alçada de la seva crítica. I si no hi està, com a mínim hauria de recuperar els vincles amb ERC perquè la transició nacional no semblés únicament l’excusa per a buscar les pessigolles fins al final de la legislatura. Si la transició no es detalla, encara que sigui poc ambiciosament, molts independentistes passaran a engrossir els vots en blanc i l’abstencionisme. Per començar, una bona manera d’impulsar-la seria promocionant intel·lectuals independents i estudis que plantegin la qüestió des de fronts diferents i d’una manera oberta, i no solament perquè d’aquí a uns anys hauran obert camí a CiU, sinó perquè ara mateix ja li estalviarien molta feina.

No tinc cap dubte que la sort del catalanisme en aquesta transició dependrà d’un apropament entre Mas i Junqueras. Sortosament per als catalans, en cas que es doni serà un apropament entre iguals, perquè a diferència de l’etapa Barrera-Hortalà ERC ja ha demostrat que, per a governar, és capaç de fer qualsevol cosa, com CiU. Serà, doncs, una transició per interès que esperem que no arribi tard, perquè, mentre fem política reactiva i juguem amb el taulell que dicten PSOE i PP, CiU i ERC perdran influència a Espanya, però el catalanisme perdrà el nord, la força i la possibilitat de trobar una sortida política en un moment clau.

Criteris desorientats
Clara Chinchilla (Conca 1989)
Portaveu de Jovesfera Catalana i estuiant de Ciències polítiques.

Avui els catalans s’han llevat sense saber ben bé si han de creure en la República de Plató –aquell sistema que promovia que els qui naixien amb l’ADN dels líders havien de governar tota la societat i pensar pe aquesta el que era més adient (allò del bé comú), cosa que no resta gaire lluny de la nostra realitat política–, o si han de creure en la democràcia que Papandreu (el grec) volia «fer creure», que un partit socialista començaria a promoure d’una vegada el que vol la gent del poble (allò de l’interès comú).

Dins aquest marc, i tenint en compte que el que es demana s’assembla cada cop més a una democràcia participativa i no pas a una de representativa, saber què vol el poble català és una qüestió totalment necessària per a preveure què passarà amb el futur de Catalunya. Si qualsevol fa una ullada a les últimes estadístiques del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), hi trobarà això: perquè la transició nacional cap a un estat català independent dins una democràcia participativa fos viable, passaria per referèndum, i en aquest (suposat hipotètic), un 45,4% hi votaria a favor i un 24,7% en contra.

Molt bé, ja tenim gairebé una majoria que vol la independència, però com a bons catalans hem de mirar cap a on volem anar, i continuem mirant les estadístiques. Ens adonem que un 30,4% ja estaria satisfet amb un estat dins una Espanya federal o com a comunitat autònoma –vaja, ens quedem com estàvem!–. I, si mirem les raons per les quals la gent hi votaria a favor i en contra, ja tenim la raó de ser de l’ésser humà: la pela. No ho dic per dir; és una qüestió empíricament demostrable: l’autogestió econòmica (32,2%) és la primera raó que els votants a favor de la independència donen com a vàlida. Qüestions com ara la millora i la prosperitat de Catalunya (13,7%), relacionades també amb el tema econòmic, en són una altra. Queden enrere les qüestions identitàries (11,7%) i de sentiment catalanista (9,9%) o nacionalista (9,2%). Però, si analitzem per què hi ha una part de la societat catalana que hi votaria en contra, va pel mateix camí: la preservació de la unitat espanyola (35,5%) és la primera raó, i realment, tenint en compte el que he vist en el meu darrer viatge a Bolzano (Itàlia), que allà l’Estat italià retorna un 120% de l’import amb què contribueix la província autònoma, ja sabem quins motius té Espanya per a no voler que Catalunya sigui un estat independent.

Una societat on han arrelat amb més valor els diners que no pas els mateixos valors morals pel reconeixement de la societat com a estat-nació des de les perspectives de la identitat, la cultura, l’origen i la història vol parlar poc de democràcia i participació. La cultura cívica de què parlaven Almond i Verba en els seus criteris de societat ha quedat lluny dels interessos dels qui pretenen que la transició nacional sigui un camí cap a la independència.

Els nostres objectius han de tenir un camí i una fita per a enriquir-nos al llarg del procés d’assoliment i poder fer retrospectiva en el moment en què arribem a la fita en qüestió. En un procés –la transició nacional la veig molt més com un procés i no com una fita en si mateixa– en el qual es vol arribar a una independència, sigui per mitjà de concert econòmic, pacte fiscal o per l’adquisició de més autonomia, no es pot dubtar en el missatge, i, com afirmava fa pocs dies Rubalcaba en dir que «no hi ha res impossible, la independència de l’Estat català és legal i viable», hem de caminar, tenint present que, de la primera a l’última passa, el camí ens farà créixer, i no deixar-nos enganyar per missatges carregats d’interès de campanya electoral.

El president Mas afirmava que «la gent de Catalunya ha d’anar quallant més sobirania i més llibertat, i prendre consciència personal i col·lectiva del mateix poble català». Des d’aquesta perspectiva, animo tothom qui se senti català; que si, que als catalans ens va molt la pela, però que els valors i els principis de societat catalana arrelats en la nostra història i cultura no s’han de perdre davant de cap altre criteri que pugui fer trontollar les nostres arrels. Els criteris desorientats no valen com a full de ruta de cap estat que pretengui ser reconegut i cal sumar forces cap a una idea base partint de la barreja de diversos criteris; però, insisteixo, mai desorientats.

Què en podem esperar?
Ferran Caballero (Barcelona 1985)
Llicenciat i màster en filosofia per la UB.

Des que Artur Mas va començar a parlar de la «transició nacional», s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la «construcció nacional», de fer el país, i que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la independència. Sembla que ja hem acabat de fer el país i que el que toca ara és fer estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple els silencis del president amb paraules que podrien ser ben bé les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs: el primer, creure que la construcció nacional s’ha acabat; el segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.

La construcció nacional encara no ha acabat, perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística, una qüestió que és especialment polèmica, i amb raó, perquè en cap més àmbit és més clar que en el de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitàries, que està condemnada a lluitar constantment per a situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de l’obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives: no del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I per això debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tan fonamentals per a la construcció nacional, no poden considerar-se tancats o superats.

D’aquesta transició nacional no en podem esperar, per tant, que hagi finalitzat la tasca de la construcció nacional. I, com a conseqüència lògica, tampoc no podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. Per això tampoc no cal esperar que, tal com s’acostuma a reclamar als polítics, aquests deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitud nacional, simplement perquè no coneixem cap forma millor de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc no cal esperar que aquesta transició nacional sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats; en tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble; amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans, capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans, i de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el president, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.

El termòmetre de la sobirania
Nerea Rodríguez del Cuerpo
(Barcelona, 1988) Llicenciada en periodisme i dret i màster en reporterisme (URL)

Cotes de sobirania més altes. És l’auspici del president Mas vers una «transició nacional» que ja ha proclamat diverses vegades. A Catalunya és interessant notar que sempre ens movem, i el dinamisme i la bellugadissa, ja ho sabem, són símptomes que som vius. Però la gràcia no és moure’s, sinó que aquest desplaçament tingui una direcció clara i ser conscients de quina és. I aquí radica el misteri de Mas. La transició nacional què vol dir? Es concreta només en el pacte fiscal? És que anem cap a una nació? Però no ho érem, i ben afermada? O és que sí, que som nació, i no n’hi ha prou i ens movem cap a una altra cosa? Quina? Una de nova i per crear? Una que ja existia i es va perdre? Seria convenient saber si, com a full de ruta, necessitem manuals d’història per a recordar o papers futuristes per a tenir la gosadia d’inventar.

Alguns li volen posar el nom d’«independència», però Mas no gosa fer-ho, potser encara no; o no ho vol, directament: té molta gent a la qual acontentar. Els polítics ja ho fan, això de coquetejar amb les paraules. Sovint ens deixen aquests caramels eufòrics que ens provoquen emocions internes ; «transició nacional» és un binomi potent. Per a gent com jo, que tenim vint anys i escaig, la transició és quelcom dels nostres pares, i nacional..., nacional és un teatre, una diada, un himne... Transició nacional ens sacseja, però voldríem saber cap on canalitzem exactament el nostre moviment.

Cal una Catalunya viva i cohesionada –cohesió que sempre ens costa–, que dirigeixi els seus esforços també cap a aquesta transició que proclama el president Mas i que CiU portarà al seu programa per al 20N. Però és insuficient; és necessari també un lèxic polític divulgador, comprensible, que digui les coses clares i que defineixi la ruta a seguir. No volem titulars d’impacte, sinó continguts ben travats i sòlids.

Segurament tot això no podrà ser possible amb una sola formació, i el més raonable serà, si volem moure’ns en la direcció de l’esmentada transició nacional –i més enllà–, deixar de banda els colors polítics i unir esforços: remar tots cap a la meta que cerquem i anhelem. Això també ho sabem: la destrucció és sempre senzilla; la construcció no, i únicament serà possible amb una cohesió catalana ferma i valenta que, malgrat que alguns afirmin veure, encara no existeix del tot. Però sembla que això no ho sap fer ningú, i vinga dispersar-nos i caminar amb les petites tribus en les quals ens atomitzem quan, en comptes de sumar, restem.

No oblidem tampoc el paper determinant dels mitjans de comunicació en aquest fenomen. Diaris, ràdios, xarxes socials i, òbviament, la nostra televisió, TV3, han de jugar-hi un rol important, explicant la realitat com és, informant i fomentant l’esperit crític, llimant, expressant, donant espai a l’expressió de l’opinió pública i també als seus racons amagats.

Hi ha un terreny privilegiat des del qual es pot llaurar una hipotètica transició nacional, i és des de la joventut que no ha viscut cap pas traumàtic ni tampoc entusiasmador, com el que va suposar anar de la dictadura a la democràcia. Però ni joves ni no tan joves no ens podem permetre de fer passes en fals, de moure’ns cap on no toca, ja que podem acabar encerclats en la nostra pròpia sardana.

Transició nacional també en castellà?
Daniel Quer i Castells
(Barcelona, 1991) Estudiant de 3er curs d'administració i direcció d'empreses (UPF)

L’eix vertebrador del catalanisme ha estat sempre la llengua i la cultura catalana. L’argument principal és la defensa de la nostra identitat, feble en si mateixa, davant les potències veïnes, que són, per aquest ordre, l’espanyola i la francesa. És un motiu molt vàlid, que exalta les fervors del català més passional, aquell que ho sent perquè li han transmès un conjunt de valors que l’identifiquen i l’enorgulleixen. Però, què passa amb els ciutadans els pares i avis dels quals no tenen un passat ni un record que els lligui a la catalanitat? Convé que siguem capaços de convèncer-los, de seduir-los, però com?

Artur Mas feia bandera del pacte fiscal durant les eleccions del 28 de novembre de l’any passat com a eina imprescindible per a superar la crisi al nostre país. Entenia, amb raó, que ens cal un sistema que ens permeti de gestionar a la nostra manera la riquesa que generem. Després de més de trenta anys aportant la nostra riquesa a regions desafavorides i atès que altres comunitats ens sobrepassen en un índex interestatal de riquesa per càpita, la proclama del president Mas té lògica: està fonamentada en estadístiques a bastament contrastades i gaudeix d’un ampli suport dels ciutadans catalans.

I és que els diners, clar i català, són l’element clau per a la comunió de la societat catalana cap a la plenitud nacional. La butxaca del ciutadà de classe mitjana-baixa, sigui de Vic, de Móra d’Ebre o de Ripollet, no entén de dretes ni d’esquerres; tampoc no entén de llengües ni d’identitats; entén de números: sap que, si el dia vint-i-dos de cada mes el pressupost familiar comença a donar senyals alarmants d’esgotament mentre cada dia es deixa la pell a la feina, no podrà mantenir el seu nivell de vida durant gaire temps. I també és conscient que, amb les xifres que genera, hi ha gent en altres regions de l’Estat que disposa d’una capacitat econòmica que no li pertocaria en relació a l’esforç que fa. Amb els números a la mà és, doncs, com s’ha de fer avançar la transició nacional.

Hem de ser capaços de conjuntar les dues vessants de la reivindicació catalana. Som diferents, i això ho hem de fer notar, sens dubte. Però amb l’objectiu d’aconseguir la plenitud nacional que tant desitgem, cal comptar amb els qui tenen arrels en alguna part d’Espanya però que, desencantats amb la situació econòmica i fiscal de Catalunya, entenen la necessitat d’un canvi, d’una transició. Per això plantejo una possibilitat: tal vegada caldria començar a pensar que, per a arribar a alguns sectors, la transició nacional es fes també en castellà i, consegüentment, acceptar que no és una renúncia a la nostra identitat, sinó una eina per a millorar el nostre país. Crec sincerament que el dia en què passi això farem un gran avenç; no sols en la transició nacional, sinó també com a país obert a la resta del món.

Bàndols catalans
Miquel Casajuana
(Malgrat de Mar, 1988) BS in International Business per la Universitat de Winthrop i president de la Jovesfera Catalana

El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l’argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que «el que s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres». En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que «el que s’assembla menys a un català de dretes és un català d’esquerres». Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.

Als qui una perspectiva temporal extensa els permet de copsar l’escenari polític present amb el bagatge de l’experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil de comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d’una banda i els de l’altra. «Sempre ha estat així.» Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més difícil d’entendre; digueu-nos naïfs.

Quan un col·lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta de portes endins: «no ho hem fet prou bé», és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s’han ocupat d’abrandar les flames d’una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s’acaba establint en l’imaginari compartit com una situació normal.
Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors, i tota alternativa unitària que s’ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d’encenalls. Ja no es tracta d’enemics, ni rivals, ni encara menys d’espolis fiscals o d’injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.

El retrobament de l’esmentat col·lectiu amb la seva fita no ha ser motiu de dramatisme com s’ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l’independentisme. I encara hi ha qui creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l’objectiu és el mateix per a tots, i només hem de plantejar un seguit de condicions per a arribar-hi junts.

La transició cap a una Catalunya plena s’ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d’un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creure que existien; si de debò tenim la voluntat d’esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d’aquest llast i d’unir-nos en la consecució de la llibertat.

Apunts sobre la transició nacional
Pau Dalmau i Fradera
(Barcelona, 1990) Estudiant de 4t curs de ciències polítiques i de l’Administració (UPF)

En aquest país tenim per costum marcar les fites de la nostra història anunciant el final d’una etapa i l’inici d’una de nova, encara que els llindars d’aquestes siguin sovint borrosos: en el seu dia fou l’etapa de la transició a la democràcia; força anys després parlàvem del procés estatutari (el que culminà amb l’Estatut del 2006, entès no solament com a procés legal sinó també com un capítol de la nostra història recent), i no fa pas gaire sembla que ens trobem en l’eclosió del que s’ha anomenat transició nacional, encara que de ben segur, per a més d’un, aquesta etapa ja fa temps que s’encetà.

En qualsevol cas, la denominació del present període apunta a un canvi de gran envergadura: significa el traspàs d’una realitat política i nacional a una de nova, substancialment i sensiblement diferent de la vigent; es tracta d’un punt i a part.

És de vital importància entendre la complexitat i profunditat d’aquest procés. A ningú no se li escapa que la transició nacional requerirà un suport majoritari dels catalans; vet aquí la rellevància que la present etapa sigui percebuda en l’imaginari col·lectiu com un procés que es prolonga en el temps i no pas com un fet puntual que tindrà lloc un dia molt concret. I és que els fets puntuals generen adeptes puntuals, mentre que els processos que s’allarguen en el temps poden implicar complicitats que perviuen mes enllà de l’anècdota, i, de ben segur, serà imprescindible comptar amb aquest suport sòlid i sostingut.

M’explico: sens dubte, hi haurà un dia decisiu, però els dies i mesos anteriors seran tan decisius com els dies i mesos posteriors, fins i tot molt més; per tant, el que s’ha de treballar amb rigor és la construcció, però sobretot la consolidació, d’una majoria de catalans que es mantingui estable al llarg del procés.

Breu, la transició nacional no culminarà el dia de la declaració formal d’independència, sinó el dia en què la independència de Catalunya estigui consolidada, i aquest dia no es correspondrà amb una data concreta, sinó amb un lapse de temps. Per això la societat catalana haurà de mostrar una gran unitat, perseverança, tenacitat i obstinació al llarg d’aquesta transició; especialment, una gran i sòlida unitat.

I és que un altre dels vells costums d’aquest país consisteix en la fragmentació facciosa crònica davant els grans issues d’estat –en aquest cas mai tan ben dit–. L’independentisme està en auge, però a la «fireta catalana» cadascú hi vol tenir la seva paradeta... I atenció!: amb escopetes de fira, rarament s’encerta.

Sobre la necessitat d'un nou futur
Joan Safont i Plumed
(Mataró, 1984) Llicenciat en dret (UPF) i màster en periodisme a Blanquerna - Ramon Llull

Si hom hagués de redactar un informe sobre l’estat del país, segur que començaria dient que Catalunya es troba davant la pitjor crisi d’ençà de la restauració de la Generalitat; una crisi de múltiples dimensions –política, social i econòmica– que no afavoreix un debat polític serè, una col·laboració entre els diferents agents polítics i socials, que vagi lligat a la satisfacció de l’ambició que el país va marcant-se.

Per això, en una situació amb tantes incerteses obertes, pot semblar estrany que el president Mas apel·li, tant a Barcelona com a Madrid mateix, a la via de la «transició nacional» davant aquestes diferents crisis que tenallen Catalunya, és a dir, que miri cap al futur de forma oberta. El repte d’una transició nacional que suposi un pas endavant sense marxa enrere, després de la constatació del trencament irreparable dels mínims consensos que regien amb l’Estat, és el marc que prefigura aquest futur segons la proposta convergent.

Pot ser més entenedor per a la gran majoria dels catalans que el president de la Generalitat utilitzi aquesta invocació retòrica a la necessitat d’obrir un nou futur, si tenim en compte les poques opcions que ens ha ofert fins ara l’Estat, una vegada dins l’atzucac posterior a la liquidació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2006 –assolit després d’una tramitació tortuosa i un resultat final, per a molts, extremadament desencisador–, combinat amb la continuada política fiscal d’ofec econòmic amb l’excusa de la cohesió i la solidaritat interterritorials i la recent operació politicojudicial de desmantellament de la política educativa i lingüística catalana, amb la immersió lingüística com a objectiu prioritari a batre.

El contingut tangible d’aquest nou futur, d’aquesta transició nacional, només pot dependre de l’assoliment de noves quotes de poder polític, sí, però també de la constitució de noves bases d’autoestima i orgull de país, de renovació del compromís i la voluntat de romandre i ser. Si finalment desembocarà en l’assoliment d’un estat propi –una opció que avui dia figura en la ment de molts ciutadans no estrictament votants de partits unívocament independentistes, sense provocar cap por en tota la gamma política que va del catalanisme d’origen federal al sobiranisme d’inspiració nacionalista–, dependrà només de la voluntat majoritària dels catalans. Ara bé, no ens enganyem, aquesta transició serà determinada, sobretot, per l’èxit o el fracàs de vies intermèdies, o fins i tot prèvies, com podria ser un tracte fiscal adequat a les necessitats que té una Catalunya profundament colpida per la crisi econòmica i financera actual, i que el govern pretén negociar amb el vencedor de les eleccions del 20-N.

En ple atac de pessimisme nacional, sovint maleïm la manca d’èpica, requerim una nova via engrescadora, trobem a faltar lideratges empàtics. Potser ja no ens trobem en una època sobrera d’aquestes tres necessitats polítiques un cop arribats a la postmodernitat on som, però tenim per endavant uns temps que requeriran que ningú no en quedi al marge. En aquesta transició que, com hem dit, ha de representar un avenç nacional que ens tregui dels paranys en què ens trobem enredats, ningú no pot permetre’s el luxe de situar-se a veure-les venir. Per això caldrà que tots els partits
i agents socials iniciïn processos de debat, intern i extern, amb la resta de forces a partir de la premissa de trobar-nos en un nou horitzó, des dels més radicals fins als més possibilistes. Serà una prova de foc per al president Artur Mas: li caldrà l’habilitat suficient i la magnanimitat necessària per a teixir complicitats amb la societat i els seus oponents, trampejant la «politiqueria» de curta volada i el «curt terminisme», i fer realitat els grans consensos de país que s’ha marcat com a requisit necessari per a poder situar-se cara a cara amb l’Estat. De l’assoliment d’aquesta base social que serveixi de fonament per a la seva proposta de transició política catalana –en un primer moment, com hem dit, amb l’objectiu del pacte fiscal, més endavant amb una capacitat de decisió política sense límits– dependrà l’èxit o el fracàs de la legislatura, de la seva presidència i, en certa manera, d’un tarannà polític caracteritzat per l’avenç gra dualista, reformista, amb seguretat però sense salts al buit.

Seria una llàstima que tot plegat quedés en un foc d’encenalls per culpa de la tensió entre els qui no volen avançar un sol mil·límetre, els qui semblen gaudir en el llot de la frustració, aquells a qui l’autocomplaença fa estar segurs que podran esgarrapar algun vot i els qui no s’avenen a cap generositat per no perdre la seva raó de ser. La situació política és greu i la feina dels representants polítics àrdua i, d’alguna manera, tan incerta com el futur. A tots cal avisar-los que estem parlant de Catalunya, i no estrictament d’uns anys de govern o d’un partit polític.

Tot buscant l'estímul
Arnau Rovira i Muntada
(Barcelona, 1991) Estudiant de ciències polítiques i de l'Administració UPF

Punt d’inflexió. Una cirurgia impecable del Tribunal Constitucional dinamitava amb més suficiència que no pas solvència les noves pretensions nacionals del poble català, escapçant així bona part de les seves expectatives de generar un encaix prou satisfactori entre Generalitat i Estat. S’enterrava l’Estatut

Importants esdeveniments han anat marcant canvis en l’agenda quadribarrada del darrer any –10J, recessió econòmica, referèndums, eleccions, 15M, reforma constitucional i la darrera sentència judicial del model d’immersió lingüística–, mentre la societat assistia, tota perplexa, a la incessant picabaralla política. Determinats sectors parlen de patologia identitària: una Catalunya oficial majoritària ennuvolada en el sentiment identitari i una de ciutadana que lluita per superar la conjuntura econòmica actual; d’altres veuen en el poble català que hi està calant una necessitat creixent de sobiranisme i llibertat. Admetem aquesta diversitat. Els camins i ports de la ruta que està prenent Catalunya són indefinits, i per això la necessitat de trobar el denominador comú que aglutini tot el país és clau.

El president Mas, en el seu discurs d’investidura, ja parlava d’un nou camí nacional: una ruta d’amplis consensos i grans objectius, amb el dret de decidir com a garant del nou procés democràtic que ha de prendre el poble català, que s’hauria de concretar en primer lloc amb el pacte fiscal. Però no perdem el nord; si una cosa és evident és que establir un front comú per arribar a un destí final no és fàcil sense una clara voluntat de consens polític. La classe política ens parla des d’un nou enfocament, d’estat plural federal, una hipotètica independència, un règim fiscal propi o una racionalització del model actual.

Mentrestant, pot ser-nos útil mirar amb perspectiva la nostra història no tan recent però tal vegada prou actual. En el segle XIX, la Renaixença catalana suposava un punt d’inflexió en la història del nostre país: la Catalunya adormida, immersa en un desencís general, despertava gràcies als afanys d’una elit econòmica.
Aquesta va saber aglutinar i orientar un cert entusiasme col·lectiu i una presa de consciència envers una reivindicació cultural, i ho va fer per mitjà de la literatura, la llengua i la història. D’aquí en sortirien nous partits, moviments, institucions, premsa, artistes i personalitats; tota una eclosió del sentiment nacional que va repercutir en la presa de consciència i consolidació del nacionalisme català: Catalunya col·locava la primera pedra del que seria propugnar el reconeixement polític del país.

Avui, però, la tasca d’aglutinar la nostra societat cap a grans fites no és fàcil. Els elements de referència ja no són purament identitaris, sentimentals o culturals, i no serveixen com a impuls capaç de conduir el col·lectiu a la transició. Així i tot, no podem perdre aquest component més subjectiu; cal mantenir-lo viu i, sobretot, saber com i quan aplicar-lo en aquest viatge.

Ara bé, el factor econòmic o racional adquireix importància en el punt en què s’han trencat uns motlles d’estabilitat amb Espanya i les distàncies s’incrementen. La societat no vol renunciar a perdre part del que ha guanyat en trenta anys de democràcia i autogovern; vol mantenir un grau de benestar d’acord amb el que genera i li pertoca, i no perdre la capacitat de decidir el seu futur. Ara per ara, l’Estat no cedeix i no sembla que aposti per oferir estratègies de consens.

Els polítics, avui, no convencen: desencís, desafecció i avorriment. Volen entusiasmar però no ho aconsegueixen, no donen eines, ni clares ni eficients, perquè pugem al seu carro. El paper que fa dos segles iniciaren les elits avui no ens serveix. No podem pretendre que una sola formació política, una entitat cívica o un mitjà de comunicació ens hi porti tots sols.

Si una cosa és clara és que hi hem de ser tots, fent pinya; si cal, rebaixant les pretensions i demandes més exigents. Només així s’arribarà a trobar l’estímul que busquem; l’estímul que donarà sentit a aquest projecte comú, aquell que ajudi a fer realitat una gran il·lusió col·lectiva.