¡Òndia, els dònuts!
27/10/2011
Fa moltíssims anys, a la televisió en blanc i negre posaven un anunci de Donuts on un nen que anava cap a l’escola sobtadament s’adonava que s’havia oblidat de l’esmorzar. «¡Òndia, els dònuts!», exclamava ficant-se la mà al cap. Amb els dònuts a la mà i un cop reprès el trajecte, s’adonava llavors que s’havia oblidat la cartera: «¡Òndia, la cartera!» Si no reacciona, una cosa semblant li pot acabar passant a CiU, que a vegades sembla no haver après el que va ser, segons la meva opinió, un dels grans errors del pujolisme: no preparar prou el futur.
Jordi Pujol va gaudir d’una llarga etapa en el poder, però no es va entretenir mai a organitzar el que fos necessari per a la inevitable pèrdua de la Generalitat. Tampoc durant els seus últims governs, tot i el descens electoral i polític. L’única cosa que es va fer en aquesta direcció, a contrarellotge i després de molts titubejos, va ser escollir el successor del gran líder, Artur Mas. L’hereu i CiU es van veure aviat a l’oposició i, a més, sense refugis ni gairebé ressorts que poguessin protegir-los del fred i el vent.
CiU, en especial CDC, no estava preparada. Tot al contrari: li faltava envergadura i múscul. Després que Jordi Pujol passés a un segon pla, era obligat, a més a més, armar-se per poder lluitar amb força en el camp de les idees i també en pro de l’hegemonia ideològica. Ningú, en definitiva, havia treballat d’una manera seiosa per quan arribessin els mals temps. Gairebé no hi havia camp base. Com la cigala de la faula, el pujolisme no va voler adonar-se que algun dia arribaria l’aspre hivern. ¡Òndia, els dònuts!
Després de sobreviure i ressorgir miraculosament, la CiU masista , si se’m permet el terme, corre el risc d’oblidar-se novament dels dònuts. La veritat és que les greus dificultats econòmiques a què s’enfronta el país, juntament amb les picabaralles internes del mateix Govern, que no són poques, hi contribueixen. I també la que és sens dubte una anomalia política: avui l’Executiu convergent no té oposició o, més ben dit, no té davant seu un partit d’oposició sòlid i que representi una autèntica alternativa. El PSC està aclaparat per problemes de tota índole: de lideratge, d’organització, de projecte, etcètera, que ha de concentrar-se a resoldre abans d’aspirar a plantar cara de veritat a CiU.
Però la cúpula nacionalista no hauria d’interioritzar com a normal una situació que, ho repetim, és clarament anòmala i, per tant, s’ha de pensar que serà passatgera. Si ho fa, a més a més d’imitar una altra vegada el xaval de l’anunci –¡òndia, la cartera!– estaria cometent un error que, sumat al que assenyalàvem abans, constituiria no només un descuit incomprensible, sinó sobretot una mostra de deslleialtat envers les seves bases i el seu projecte.
Article de Marçal Sintes publicat a El Periódico el 27/10/11.
« tornar
Jordi Pujol va gaudir d’una llarga etapa en el poder, però no es va entretenir mai a organitzar el que fos necessari per a la inevitable pèrdua de la Generalitat. Tampoc durant els seus últims governs, tot i el descens electoral i polític. L’única cosa que es va fer en aquesta direcció, a contrarellotge i després de molts titubejos, va ser escollir el successor del gran líder, Artur Mas. L’hereu i CiU es van veure aviat a l’oposició i, a més, sense refugis ni gairebé ressorts que poguessin protegir-los del fred i el vent.
CiU, en especial CDC, no estava preparada. Tot al contrari: li faltava envergadura i múscul. Després que Jordi Pujol passés a un segon pla, era obligat, a més a més, armar-se per poder lluitar amb força en el camp de les idees i també en pro de l’hegemonia ideològica. Ningú, en definitiva, havia treballat d’una manera seiosa per quan arribessin els mals temps. Gairebé no hi havia camp base. Com la cigala de la faula, el pujolisme no va voler adonar-se que algun dia arribaria l’aspre hivern. ¡Òndia, els dònuts!
Després de sobreviure i ressorgir miraculosament, la CiU masista , si se’m permet el terme, corre el risc d’oblidar-se novament dels dònuts. La veritat és que les greus dificultats econòmiques a què s’enfronta el país, juntament amb les picabaralles internes del mateix Govern, que no són poques, hi contribueixen. I també la que és sens dubte una anomalia política: avui l’Executiu convergent no té oposició o, més ben dit, no té davant seu un partit d’oposició sòlid i que representi una autèntica alternativa. El PSC està aclaparat per problemes de tota índole: de lideratge, d’organització, de projecte, etcètera, que ha de concentrar-se a resoldre abans d’aspirar a plantar cara de veritat a CiU.
Però la cúpula nacionalista no hauria d’interioritzar com a normal una situació que, ho repetim, és clarament anòmala i, per tant, s’ha de pensar que serà passatgera. Si ho fa, a més a més d’imitar una altra vegada el xaval de l’anunci –¡òndia, la cartera!– estaria cometent un error que, sumat al que assenyalàvem abans, constituiria no només un descuit incomprensible, sinó sobretot una mostra de deslleialtat envers les seves bases i el seu projecte.
Article de Marçal Sintes publicat a El Periódico el 27/10/11.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris