El termòmetre de la sobirania
24/10/2011
Cotes de sobirania més altes. És l’auspici del president Mas vers una «transició nacional» que ja ha proclamat diverses vegades. A Catalunya és interessant notar que sempre ens movem, i el dinamisme i la bellugadissa, ja ho sabem, són símptomes que som vius. Però la gràcia no és moure’s, sinó que aquest desplaçament tingui una direcció clara i ser conscients de quina és. I aquí radica el misteri de Mas. La transició nacional què vol dir? Es concreta només en el pacte fiscal? És que anem cap a una nació? Però no ho érem, i ben afermada? O és que sí, que som nació, i no n’hi ha prou i ens movem cap a una altra cosa? Quina? Una de nova i per crear? Una que ja existia i es va perdre? Seria convenient saber si, com a full de ruta, necessitem manuals d’història per a recordar o papers futuristes per a tenir la gosadia d’inventar.
Alguns li volen posar el nom d’«independència», però Mas no gosa fer-ho, potser encara no; o no ho vol, directament: té molta gent a la qual acontentar. Els polítics ja ho fan, això de coquetejar amb les paraules. Sovint ens deixen aquests caramels eufòrics que ens provoquen emocions internes ; «transició nacional» és un binomi potent. Per a gent com jo, que tenim vint anys i escaig, la transició és quelcom dels nostres pares, i nacional..., nacional és un teatre, una diada, un himne... Transició nacional ens sacseja, però voldríem saber cap on canalitzem exactament el nostre moviment.
Cal una Catalunya viva i cohesionada –cohesió que sempre ens costa–, que dirigeixi els seus esforços també cap a aquesta transició que proclama el president Mas i que CiU portarà al seu programa per al 20N. Però és insuficient; és necessari també un lèxic polític divulgador, comprensible, que digui les coses clares i que defineixi la ruta a seguir. No volem titulars d’impacte, sinó continguts ben travats i sòlids.
Segurament tot això no podrà ser possible amb una sola formació, i el més raonable serà, si volem moure’ns en la direcció de l’esmentada transició nacional –i més enllà–, deixar de banda els colors polítics i unir esforços: remar tots cap a la meta que cerquem i anhelem. Això també ho sabem: la destrucció és sempre senzilla; la construcció no, i únicament serà possible amb una cohesió catalana ferma i valenta que, malgrat que alguns afirmin veure, encara no existeix del tot. Però sembla que això no ho sap fer ningú, i vinga dispersar-nos i caminar amb les petites tribus en les quals ens atomitzem quan, en comptes de sumar, restem.
No oblidem tampoc el paper determinant dels mitjans de comunicació en aquest fenomen. Diaris, ràdios, xarxes socials i, òbviament, la nostra televisió, TV3, han de jugar-hi un rol important, explicant la realitat com és, informant i fomentant l’esperit crític, llimant, expressant, donant espai a l’expressió de l’opinió pública i també als seus racons amagats.
Hi ha un terreny privilegiat des del qual es pot llaurar una hipotètica transició nacional, i és des de la joventut que no ha viscut cap pas traumàtic ni tampoc entusiasmador, com el que va suposar anar de la dictadura a la democràcia. Però ni joves ni no tan joves no ens podem permetre de fer passes en fals, de moure’ns cap on no toca, ja que podem acabar encerclats en la nostra pròpia sardana.
Article de Nerea Rodríguez (Barcelona, 1988), llicenciada en periodisme i dret (URL), publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
« tornar
Alguns li volen posar el nom d’«independència», però Mas no gosa fer-ho, potser encara no; o no ho vol, directament: té molta gent a la qual acontentar. Els polítics ja ho fan, això de coquetejar amb les paraules. Sovint ens deixen aquests caramels eufòrics que ens provoquen emocions internes ; «transició nacional» és un binomi potent. Per a gent com jo, que tenim vint anys i escaig, la transició és quelcom dels nostres pares, i nacional..., nacional és un teatre, una diada, un himne... Transició nacional ens sacseja, però voldríem saber cap on canalitzem exactament el nostre moviment.
Cal una Catalunya viva i cohesionada –cohesió que sempre ens costa–, que dirigeixi els seus esforços també cap a aquesta transició que proclama el president Mas i que CiU portarà al seu programa per al 20N. Però és insuficient; és necessari també un lèxic polític divulgador, comprensible, que digui les coses clares i que defineixi la ruta a seguir. No volem titulars d’impacte, sinó continguts ben travats i sòlids.
Segurament tot això no podrà ser possible amb una sola formació, i el més raonable serà, si volem moure’ns en la direcció de l’esmentada transició nacional –i més enllà–, deixar de banda els colors polítics i unir esforços: remar tots cap a la meta que cerquem i anhelem. Això també ho sabem: la destrucció és sempre senzilla; la construcció no, i únicament serà possible amb una cohesió catalana ferma i valenta que, malgrat que alguns afirmin veure, encara no existeix del tot. Però sembla que això no ho sap fer ningú, i vinga dispersar-nos i caminar amb les petites tribus en les quals ens atomitzem quan, en comptes de sumar, restem.
No oblidem tampoc el paper determinant dels mitjans de comunicació en aquest fenomen. Diaris, ràdios, xarxes socials i, òbviament, la nostra televisió, TV3, han de jugar-hi un rol important, explicant la realitat com és, informant i fomentant l’esperit crític, llimant, expressant, donant espai a l’expressió de l’opinió pública i també als seus racons amagats.
Hi ha un terreny privilegiat des del qual es pot llaurar una hipotètica transició nacional, i és des de la joventut que no ha viscut cap pas traumàtic ni tampoc entusiasmador, com el que va suposar anar de la dictadura a la democràcia. Però ni joves ni no tan joves no ens podem permetre de fer passes en fals, de moure’ns cap on no toca, ja que podem acabar encerclats en la nostra pròpia sardana.
Article de Nerea Rodríguez (Barcelona, 1988), llicenciada en periodisme i dret (URL), publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris