Què en podem esperar?
31/10/2011
Des que Artur Mas va començar a parlar de la «transició nacional», s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la «construcció nacional», de fer el país, i que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la independència. Sembla que ja hem acabat de fer el país i que el que toca ara és fer estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple els silencis del president amb paraules que podrien ser ben bé les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs: el primer, creure que la construcció nacional s’ha acabat; el segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.
La construcció nacional encara no ha acabat, perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística, una qüestió que és especialment polèmica, i amb raó, perquè en cap més àmbit és més clar que en el de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitàries, que està condemnada a lluitar constantment per a situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de l’obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives: no del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I per això debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tan fonamentals per a la construcció nacional, no poden considerar-se tancats o superats.
D’aquesta transició nacional no en podem esperar, per tant, que hagi finalitzat la tasca de la construcció nacional. I, com a conseqüència lògica, tampoc no podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. Per això tampoc no cal esperar que, tal com s’acostuma a reclamar als polítics, aquests deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitud nacional, simplement perquè no coneixem cap forma millor de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc no cal esperar que aquesta transició nacional sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats; en tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble; amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans, capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans, i de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el president, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.
Article de Ferran Caballero (Barcelona, 1985), llicenciat i màster en filosofia per la UB; publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
« tornar
La construcció nacional encara no ha acabat, perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística, una qüestió que és especialment polèmica, i amb raó, perquè en cap més àmbit és més clar que en el de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitàries, que està condemnada a lluitar constantment per a situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de l’obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives: no del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I per això debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tan fonamentals per a la construcció nacional, no poden considerar-se tancats o superats.
D’aquesta transició nacional no en podem esperar, per tant, que hagi finalitzat la tasca de la construcció nacional. I, com a conseqüència lògica, tampoc no podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. Per això tampoc no cal esperar que, tal com s’acostuma a reclamar als polítics, aquests deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitud nacional, simplement perquè no coneixem cap forma millor de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc no cal esperar que aquesta transició nacional sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats; en tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble; amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans, capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans, i de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el president, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.
Article de Ferran Caballero (Barcelona, 1985), llicenciat i màster en filosofia per la UB; publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris