Transició nacional també en castellà?
17/10/2011
L’eix vertebrador del catalanisme ha estat sempre la llengua i la cultura catalana. L’argument principal és la defensa de la nostra identitat, feble en si mateixa, davant les potències veïnes, que són, per aquest ordre, l’espanyola i la francesa. És un motiu molt vàlid, que exalta les fervors del català més passional, aquell que ho sent perquè li han transmès un conjunt de valors que l’identifiquen i l’enorgulleixen. Però, què passa amb els ciutadans els pares i avis dels quals no tenen un passat ni un record que els lligui a la catalanitat? Convé que siguem capaços de convèncer-los, de seduir-los, però com?
Artur Mas feia bandera del pacte fiscal durant les eleccions del 28 de novembre de l’any passat com a eina imprescindible per a superar la crisi al nostre país. Entenia, amb raó, que ens cal un sistema que ens permeti de gestionar a la nostra manera la riquesa que generem. Després de més de trenta anys aportant la nostra riquesa a regions desafavorides i atès que altres comunitats ens sobrepassen en un índex interestatal de riquesa per càpita, la proclama del president Mas té lògica: està fonamentada en estadístiques a bastament contrastades i gaudeix d’un ampli suport dels ciutadans catalans.
I és que els diners, clar i català, són l’element clau per a la comunió de la societat catalana cap a la plenitud nacional. La butxaca del ciutadà de classe mitjana-baixa, sigui de Vic, de Móra d’Ebre o de Ripollet, no entén de dretes ni d’esquerres; tampoc no entén de llengües ni d’identitats; entén de números: sap que, si el dia vint-i-dos de cada mes el pressupost familiar comença a donar senyals alarmants d’esgotament mentre cada dia es deixa la pell a la feina, no podrà mantenir el seu nivell de vida durant gaire temps. I també és conscient que, amb les xifres que genera, hi ha gent en altres regions de l’Estat que disposa d’una capacitat econòmica que no li pertocaria en relació a l’esforç que fa. Amb els números a la mà és, doncs, com s’ha de fer avançar la transició nacional.
Hem de ser capaços de conjuntar les dues vessants de la reivindicació catalana. Som diferents, i això ho hem de fer notar, sens dubte. Però amb l’objectiu d’aconseguir la plenitud nacional que tant desitgem, cal comptar amb els qui tenen arrels en alguna part d’Espanya però que, desencantats amb la situació econòmica i fiscal de Catalunya, entenen la necessitat d’un canvi, d’una transició. Per això plantejo una possibilitat: tal vegada caldria començar a pensar que, per a arribar a alguns sectors, la transició nacional es fes també en castellà i, consegüentment, acceptar que no és una renúncia a la nostra identitat, sinó una eina per a millorar el nostre país. Crec sincerament que el dia en què passi això farem un gran avenç; no sols en la transició nacional, sinó també com a país obert a la resta del món.
Article de Daniel Quer i Castells (Barcelona, 1991), estudiant de 3er curs d'administració i direcció d'empreses (UPF). Publicat a la secció Unes altres veus són possibles el 17/10/2011.
« tornar
Artur Mas feia bandera del pacte fiscal durant les eleccions del 28 de novembre de l’any passat com a eina imprescindible per a superar la crisi al nostre país. Entenia, amb raó, que ens cal un sistema que ens permeti de gestionar a la nostra manera la riquesa que generem. Després de més de trenta anys aportant la nostra riquesa a regions desafavorides i atès que altres comunitats ens sobrepassen en un índex interestatal de riquesa per càpita, la proclama del president Mas té lògica: està fonamentada en estadístiques a bastament contrastades i gaudeix d’un ampli suport dels ciutadans catalans.
I és que els diners, clar i català, són l’element clau per a la comunió de la societat catalana cap a la plenitud nacional. La butxaca del ciutadà de classe mitjana-baixa, sigui de Vic, de Móra d’Ebre o de Ripollet, no entén de dretes ni d’esquerres; tampoc no entén de llengües ni d’identitats; entén de números: sap que, si el dia vint-i-dos de cada mes el pressupost familiar comença a donar senyals alarmants d’esgotament mentre cada dia es deixa la pell a la feina, no podrà mantenir el seu nivell de vida durant gaire temps. I també és conscient que, amb les xifres que genera, hi ha gent en altres regions de l’Estat que disposa d’una capacitat econòmica que no li pertocaria en relació a l’esforç que fa. Amb els números a la mà és, doncs, com s’ha de fer avançar la transició nacional.
Hem de ser capaços de conjuntar les dues vessants de la reivindicació catalana. Som diferents, i això ho hem de fer notar, sens dubte. Però amb l’objectiu d’aconseguir la plenitud nacional que tant desitgem, cal comptar amb els qui tenen arrels en alguna part d’Espanya però que, desencantats amb la situació econòmica i fiscal de Catalunya, entenen la necessitat d’un canvi, d’una transició. Per això plantejo una possibilitat: tal vegada caldria començar a pensar que, per a arribar a alguns sectors, la transició nacional es fes també en castellà i, consegüentment, acceptar que no és una renúncia a la nostra identitat, sinó una eina per a millorar el nostre país. Crec sincerament que el dia en què passi això farem un gran avenç; no sols en la transició nacional, sinó també com a país obert a la resta del món.
Article de Daniel Quer i Castells (Barcelona, 1991), estudiant de 3er curs d'administració i direcció d'empreses (UPF). Publicat a la secció Unes altres veus són possibles el 17/10/2011.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris