Criteris desorientats

Avui els catalans s’han llevat sense saber ben bé si han de creure en la República de Plató –aquell sistema que promovia que els qui naixien amb l’ADN dels líders havien de governar tota la societat i pensar per a aquesta el que era més adient (allò del bé comú), cosa que no resta gaire lluny de la nostra realitat política–, o si han de creure en la democràcia que Papandreu (el grec) volia «fer creure», que un partit socialista començaria a promoure d’una vegada el que vol la gent del poble (allò de l’interès comú).

Dins aquest marc, i tenint en compte que el que es demana s’assembla cada cop més a una democràcia participativa i no pas a una de representativa, saber què vol el poble català és una qüestió totalment necessària per a preveure què passarà amb el futur de Catalunya. Si qualsevol fa una ullada a les últimes estadístiques del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), hi trobarà això: perquè la transició nacional cap a un estat català independent dins una democràcia participativa fos viable, passaria per referèndum, i en aquest (suposat hipotètic), un 45,4% hi votaria a favor i un 24,7% en contra.

Molt bé, ja tenim gairebé una majoria que vol la independència, però com a bons catalans hem de mirar cap a on volem anar, i continuem mirant les estadístiques. Ens adonem que un 30,4% ja estaria satisfet amb un estat dins una Espanya federal o com a comunitat autònoma –vaja, ens quedem com estàvem!–. I, si mirem les raons per les quals la gent hi votaria a favor i en contra, ja tenim la raó de ser de l’ésser humà: la pela. No ho dic per dir; és una qüestió empíricament demostrable: l’autogestió econòmica (32,2%) és la primera raó que els votants a favor de la independència donen com a vàlida. Qüestions com ara la millora i la prosperitat de Catalunya (13,7%), relacionades també amb el tema econòmic, en són una altra. Queden enrere les qüestions identitàries (11,7%) i de sentiment catalanista (9,9%) o nacionalista (9,2%). Però, si analitzem per què hi ha una part de la societat catalana que hi votaria en contra, va pel mateix camí: la preservació de la unitat espanyola (35,5%) és la primera raó, i realment, tenint en compte el que he vist en el meu darrer viatge a Bolzano (Itàlia), que allà l’Estat italià retorna un 120% de l’import amb què contribueix la província autònoma, ja sabem quins motius té Espanya per a no voler que Catalunya sigui un estat independent.

Una societat on han arrelat amb més valor els diners que no pas els mateixos valors morals pel reconeixement de la societat com a estat-nació des de les perspectives de la identitat, la cultura, l’origen i la història vol parlar poc de democràcia i participació. La cultura cívica de què parlaven Almond i Verba en els seus criteris de societat ha quedat lluny dels interessos dels qui pretenen que la transició nacional sigui un camí cap a la independència.

Els nostres objectius han de tenir un camí i una fita per a enriquir-nos al llarg del procés d’assoliment i poder fer retrospectiva en el moment en què arribem a la fita en qüestió. En un procés –la transició nacional la veig molt més com un procés i no com una fita en si mateixa– en el qual es vol arribar a una independència, sigui per mitjà de concert econòmic, pacte fiscal o per l’adquisició de més autonomia, no es pot dubtar en el missatge, i, com afirmava fa pocs dies Rubalcaba en dir que «no hi ha res impossible, la independència de l’Estat català és legal i viable», hem de caminar, tenint present que, de la primera a l’última passa, el camí ens farà créixer, i no deixar-nos enganyar per missatges carregats d’interès de campanya electoral.

El president Mas afirmava que «la gent de Catalunya ha d’anar quallant més sobirania i més llibertat, i prendre consciència personal i col·lectiva del mateix poble català». Des d’aquesta perspectiva, animo tothom qui se senti català; que si, que als catalans ens va molt la pela, però que els valors i els principis de societat catalana arrelats en la nostra història i cultura no s’han de perdre davant de cap altre criteri que pugui fer trontollar les nostres arrels. Els criteris desorientats no valen com a full de ruta de cap estat que pretengui ser reconegut i cal sumar forces cap a una idea base partint de la barreja de diversos criteris; però, insisteixo, mai desorientats.

Article de Clara Chinchilla (Conca, 1989), portaveu de Jovesfera Catalana i estudiant de Ciències Polítiques publicat a la secció Unes altres veus són possibles el 7/11/2011