Ni proteccionistes, ni deutors, ni perdedors
28/11/2011
La [no] reforma del sistema públic de pensions hauria de ser una lliçó per a tots aquells que menyspreen el pes de les transicions a l’hora de fer fracassar projectes econòmics. Si bé és cert que la reforma implicaria un impacte positiu en termes de benestar agregat, els beneficis no serien immediats i, a més, el cost d’aquesta mesura recauria d’una manera desigual entre la capa poblacional. Qualsevol reforma política que realment aspiri a superar el sedàs de la democràcia hauria de considerar aquests dos elements: quan es produiran els beneficis i com es distribuiran els costos.
Per tant, per a aconseguir l’adhesió social al traspàs de competències tributàries a la Generalitat, al pacte fiscal o a la independència de Catalunya, és aconsellable minimitzar les mesures que creïn perdedors respecte a la situació inicial i, en cas que siguin ineludibles, mantenir un esquema compensatori de transferències. El sistema tributari d’un model català descentralitzat no hauria de dedicar la totalitat dels recursos addicionals a l’increment de la despesa pública, i encara menys augmentar la càrrega impositiva. Si realment existeixen beneficis potencials i es poden distribuir, les reformes polítiques no haurien de comportar damnificats en termes de benestar.
Malgrat que els riscos derivats d’un model de finançament català hagin estat interessadament exagerats, aquests tampoc no s’haurien de subestimar. Així, en un context de crisi del deute sobirà europeu, sembla poc probable i raonable que els grans estats europeus siguin favorables a la descentralització fiscal de les seves nacions i regions. Els hi va la viabilitat de la moneda única, i és preferible concentrar el risc d’impagament en un nombre reduït d’intermediaris. Les [poques] possibilitats d’èxit que s’entreveuen per al pacte fiscal requereixen assolir un compromís creïble d’estabilitat pressupostària per part d’un govern català amb més competències tributàries que no tensi encara més la prima de risc espanyola.
En el cèlebre treball La mida de les nacions (2003), Alesina i Spolaore procuren donar una resposta econòmica a les principals qüestions institucionals i polítiques. Un dels corol·laris d’aquesta obra és que la globalització econòmica impulsa una major desintegració política. Els autors raonen que, atesa la creixent importància dels fluxos comercials internacionals, ja no és beneficiós mantenir grans estats per tal de garantir un mercat interior extens als productors i consumidors. A més, l’heterogeneïtat geogràfica dels electors, cada cop més exigents amb una provisió dels béns públics ajustada a les seves necessitats i preferències, fa que els estats vastos i centralitzats esdevinguin cada vegada més anacrònics.
Probablement és massa optimista assumir que existeix un mercat únic i mundial si es considera l’impacte que encara mantenen les fronteres estatals sobre l’activitat comercial. Ara bé, hi ha una clara tendència ascendent cap a quotes elevades d’integració i globalització econòmica, un fet que l’actual recessió econòmica no hauria de truncar, com succeí en episodis històrics anteriors.
L’objectiu d’enfortir gradualment les competències fiscals de la Generalitat fins a un estadi de concert econòmic o d’independència depèn indefectiblement de mantenir i ampliar el marc del lliure comerç, consolidar l’estabilitat i el deute pressupostari i, finalment, distribuir els beneficis econòmics derivats de la reforma; en definitiva, ni proteccionistes, ni deutors, ni perdedors.
Article de Pau Labró i Vila (Barcelona, 1987), llicenciat en economia i màster en direcció financera per la UPF, publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
Per tant, per a aconseguir l’adhesió social al traspàs de competències tributàries a la Generalitat, al pacte fiscal o a la independència de Catalunya, és aconsellable minimitzar les mesures que creïn perdedors respecte a la situació inicial i, en cas que siguin ineludibles, mantenir un esquema compensatori de transferències. El sistema tributari d’un model català descentralitzat no hauria de dedicar la totalitat dels recursos addicionals a l’increment de la despesa pública, i encara menys augmentar la càrrega impositiva. Si realment existeixen beneficis potencials i es poden distribuir, les reformes polítiques no haurien de comportar damnificats en termes de benestar.
Malgrat que els riscos derivats d’un model de finançament català hagin estat interessadament exagerats, aquests tampoc no s’haurien de subestimar. Així, en un context de crisi del deute sobirà europeu, sembla poc probable i raonable que els grans estats europeus siguin favorables a la descentralització fiscal de les seves nacions i regions. Els hi va la viabilitat de la moneda única, i és preferible concentrar el risc d’impagament en un nombre reduït d’intermediaris. Les [poques] possibilitats d’èxit que s’entreveuen per al pacte fiscal requereixen assolir un compromís creïble d’estabilitat pressupostària per part d’un govern català amb més competències tributàries que no tensi encara més la prima de risc espanyola.
En el cèlebre treball La mida de les nacions (2003), Alesina i Spolaore procuren donar una resposta econòmica a les principals qüestions institucionals i polítiques. Un dels corol·laris d’aquesta obra és que la globalització econòmica impulsa una major desintegració política. Els autors raonen que, atesa la creixent importància dels fluxos comercials internacionals, ja no és beneficiós mantenir grans estats per tal de garantir un mercat interior extens als productors i consumidors. A més, l’heterogeneïtat geogràfica dels electors, cada cop més exigents amb una provisió dels béns públics ajustada a les seves necessitats i preferències, fa que els estats vastos i centralitzats esdevinguin cada vegada més anacrònics.
Probablement és massa optimista assumir que existeix un mercat únic i mundial si es considera l’impacte que encara mantenen les fronteres estatals sobre l’activitat comercial. Ara bé, hi ha una clara tendència ascendent cap a quotes elevades d’integració i globalització econòmica, un fet que l’actual recessió econòmica no hauria de truncar, com succeí en episodis històrics anteriors.
L’objectiu d’enfortir gradualment les competències fiscals de la Generalitat fins a un estadi de concert econòmic o d’independència depèn indefectiblement de mantenir i ampliar el marc del lliure comerç, consolidar l’estabilitat i el deute pressupostari i, finalment, distribuir els beneficis econòmics derivats de la reforma; en definitiva, ni proteccionistes, ni deutors, ni perdedors.
Article de Pau Labró i Vila (Barcelona, 1987), llicenciat en economia i màster en direcció financera per la UPF, publicat a la secció Unes altres veus són possibles.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris