Tres consensos

En l’article anterior (Apunts sobre la transició nacional) plantejava la necessitat de comprendre la transició nacional com un procés i no pas com un fet puntual. Segons la meva opinió, perquè aquest procés culmini amb èxit, és imprescindible treballar no només la construcció, sinó també la consolidació d’una majoria que es mantingui estable en el temps. En el present article intento plantejar algun element que pot contribuir decisivament al sosteniment de l’esmentada majoria.

En primer lloc crec que és necessari apuntar que la transició nacional serà, al cap i a la fi, la suma de múltiples grans consensos en la societat catalana al llarg del temps. I voldria subratllar la importància que en siguin més d’un, i no tan sols el de la independència. Encara més, segurament el consens independentista arribarà, en part, per la confluència dels altres. Així, doncs, quins són els consensos a assolir? Crec identificar-ne tres, principalment: el consens lingüístic, el consens econòmic i, finalment, el consens cívic. Afortunadament aquests ja es produeixen en un grau força notable.

El primer, el consens lingüístic, es vincula genèricament al paper que ha de jugar la llengua catalana en la nostra societat i, d’una manera especial, en la salvaguarda del model d’immersió lingüística. No crec que la independència de Catalunya s’hagi de defensar des d’una perspectiva identitària, ja que aquesta és una qüestió subjectiva i molt personal de cada ciutadà, però és cert que quan la immersió lingüística ha estat amenaçada s’ha produït un ampli i ferm consens polític i social a Catalunya, del qual, políticament, només se n’han exclòs el PPC i C’s. Per això crec que el consens lingüístic pot ser un dels pilars d’un consens encara més ampli.

El segon, el consens econòmic, es relaciona sobretot amb la convicció que els recursos que amb el nostre esforç generem a Catalunya puguin ser gestionats des d’aquí mateix. Ras i curt, es tracta de l’assoliment d’altes quotes d’independència fiscal i tributària. En aquest cas, i a l’espera de com evolucioni el plantejament del pacte fiscal, sembla que el grau de suport és molt alt. Així, la darrera onada del CEO mostrava un suport superior a un 75% dels catalans. Tanmateix, observem com en l’arc parlamentari el suport és molt més baix, amb la destacada absència del PSC, que, en canvi, sí que forma part del consens lingüístic. Tampoc no s’hi mostra gaire d’acord el PPC; però atenció: prop d’un 40% dels votants del PPC hi donarien suport, i en el cas dels votants del PSC el percentatge és de quasi un 70%! Per tant, sembla que hi ha molt de joc encara...

El tercer, el consens cívic, es concreta més vagament, però té a veure amb el compromís democràtic de la societat catalana. En dir «compromís democràtic», em refereixo sobretot a la convicció compartida sobre el fet que la sobirania de Catalunya pertany als seus ciutadans i que aquests, com a tals, han de poder elegir lliurement i democràtica el seu futur com a col·lectivitat política. En aquest aspecte, diu molt de la societat catalana que, més enllà del sentit del seu vot en un hipotètic referèndum, una gran majoria està d’acord que es pugui plantejar aquesta qüestió.

Un cop plantejats aquests consensos, es tracta que estiguin com més interrelacionats millor. Cal teixir una densa teranyina de temes que uneixin la societat catalana. Cal tenir en compte que tots són consensos sobre qüestions diferents i que no aglutinen necessàriament les mateixes bases de suport.

Però és un inconvenient que no sigui així? Sens dubte, seria òptim tenir una gran majoria sòlida i compacta que fes passos ferms en la mateixa direcció..., però aquesta situació comporta el risc de la conformació de grans blocs sòlids i antagònics en la societat. En canvi, quan no hi ha una alineació i una coincidència precises entre els qui participen en cada un dels diversos consensos, es possibilita que uns actors determinats puguin jugar un paper de frontissa i articulació de sectors amb visions oposades, a través de les qüestions que, en canvi, sí que són compartides en altres temes. En un cert sentit, cal entendre els consensos com a grans nuclis generadors de capital social; consensos amb bases diferents però amb actors en comú poden generar el que es coneix com a capital social bridging, que permet l’establiment de ponts entre diferents grups de la societat.

Si s’aconsegueix interconnectar la societat catalana d’aquesta manera, en el moment en què s’hagi de fer el pas definitiu, la xarxa estarà tan ordida que serà possible que actuï sota l’efecte dòmino; i, la cosa més important, que romangui en el temps.