Dissecció de la transició nacional

Durant el segle XX, Catalunya ha patit atacs contra la seva existència. Tot i això, no solament no ha desaparegut, sinó que la consciència nacional dels ciutadans s’ha expandit. Per què, si l'any 1979 es va aconseguir un estatut –dubtosament ampliat el 2006–, ara hi ha voluntat d’avançar més? Dit d'una altra manera, per què, malgrat tenir educació i institucions públiques en català, policia o televisió pública pròpies, entre d'altres, una part significativa dels catalans declara sentir-se a disgust a Espanya? Doncs perquè només cal veure com s’han de fer retallades a causa d'un dèficit fiscal sense parangó al món, o la lleugeresa amb què Espanya qüestiona el model lingüístic.
El terme transició nacional implica un procés de transformació de l'status quo a causa de la insatisfacció que provoca. Per a poder avançar en la transició, cal tenir un discurs i un projecte clars que estableixin el punt de partida.

Els catalans no s’han d’ocupar únicament de la legítima defensa de la seva cultura; el discurs també ha de mostrar que la voluntat d'autogovern és un mitjà per a assolir finalitats més altes, mai una finalitat en si mateixa. És a dir, que el més desitjable per a Catalunya és que els seus habitants siguin els qui en decideixin la fiscalitat, les infraestructures, la política lingüística, les lleis electorals, i així un llarg etcètera.

La majoria dels catalans –sentiments de pertinença a banda– entenen que la millor cosa a què pot aspirar Catalunya és a més sobirania, que viuran en un país més pròsper i cohesionat, perquè el fet nacional català està preparat per a integrar; no és excloent en tant que no és ètnic: el seu pal de paller és la llengua. Sense oblidar la voluntat de ser, el missatge s’ha de presentar com el d'una nació emergent que reclama un encaix millor, tant entre els seus habitants com amb els veïns.

Que ningú no s'enganyi: si després de més de trenta anys l'Estat de les autonomies no ha estat capaç d'integrar tota la societat catalana, el problema és de l'autonomisme i no de qui reclama més per a Catalunya.

Precisament en aquest punt el missatge conflueix amb el projecte. No té sentit treballar en el fet d’explicar-se, per més eloqüència que s’hi posi, si no s’està preparat per a assolir el repte que Catalunya es proposa. Per a estar preparat per a aquest repte, cal tenir clars els passos de la transició: com entraria, o canviaria d'estatus, Catalunya dins de la UE, quins serien el seu model productiu, els seus sectors estratègics, el model de defensa, d’aliances internacionals, militars, energètiques..., o sigui la prosperitat que promet el missatge transformada en solvència dels preparatius de la transició nacional.

Article de Raimon Bassas, (Barcelona, 1991) estudiant de 3r a la School of Public Affairs de l'American University, publicat a la secció Unes altres veus són possibles.