En aquest article em proposo parlar sobre l'anomenada «transició nacional» com un camí per a sumar majories que, a llarg termini, ens ha de portar a exercir el dret a l'autodeterminació d’una manera democràtica i pacífica; evidentment, a través d'un conflicte –legítim– amb l'Estat, però amb la seguretat de tenir prou «múscul» per a poder-hi fer front. I guanyar-lo.

I la pregunta clau és: Com fer-ho? Com plantejar aquesta etapa de transició per a sumar majories àmplies de país, les que van des de la Cambra de Comerç, passant per les pimes, fins als treballadors de la SEAT?
Doncs la resposta crec que ha d'anar lligada al rigor i la credibilitat en la gestió política dels propers anys, que ja serà prou complicada; però, sobretot, lligada al fet que tot aquest estrenyiment de cinturó és conseqüència directa, també, del dèficit fiscal. Hem d'aconseguir crear un xoc entre els nostres interessos i els seus, el nostre futur com a país o la nostra decadència.

Parlem de la política de retallades.

A diferència del que poden dir alguns opinadors i votants autoanomenats d'esquerres, molta gent del país i no de classe benestant entén, en general, una gran part de la política de retallades del Govern, no tan sols perquè els catalans som gent que generalment saben sumar i restar, sinó perquè tots, a casa nostra, quan tenim una forta disminució dels ingressos, no tenim cap altre remei que reduir les despeses: un joc de suma zero.

El debat sobre la dimensió dels pressupostos públics ha arribat al centre del debat polític ara, en època de vaques magres, però ja fa molts anys que molta gent –i no grans il·lustrats ni pensadors de prestigioses columnes– denunciava el que no era normal llavors i que encara ho és menys ara: privilegis d’uns determinats funcionaris, organismes públics amb duplicitat de serveis, metges que recepten a la consulta privada amb el taló del matí de la sanitat pública o la corrupció i l'evasió fiscal.

Molta gent amb sentit comú entén que s'hagin de reduir despeses, i no solament tenen opinió els funcionaris de torn quan els abaixen el sou un 5% i munten una vaga tres dies abans de les eleccions generals.
Però compte!, perquè si aquesta política d'austeritat no va lligada, dia a dia, a un discurs radical en favor de la sobirania fiscal, del dret a decidir sobre en què ens gastem els calés, si el Govern no és valent per a repetir-ho dia rere dia, acabarà sent un discurs que podria fer la mateixa Alícia Sánchez-Camacho.

L'estratègia és clara: si hem de retallar totes aquestes prestacions públiques és perquè no podem disposar de tots els nostres diners. I això requereix valentia política a l’hora de teixir un discurs que cali totes les capes de la societat per a deixar per un temps en segon terme el debat esquerra-dreta. No som un país normal, i fins que no aconseguim ser-ho, qualsevol distracció serà una pèrdua de temps i d'il·lusions de tots els sobiranistes del nostre país.

Article de Lídia Pelejà, (Capçanes, 1988) llicenciada en Ciències polítiques i de l'administració (UPF), publicat a la secció Unes altres veus són possibles el 5/12/2011.