Què cal esperar?

Per arribar a bon port en el camí de la transició nacional és probablement una bona idea anar lleugers d’equipatge. Minimitzar el contingut programàtic de l’empresa per maximitzar la magnitud del consens. Si lluitar per la independència implica adoptar una pila de posicionaments sobre tota mena d’assumptes susceptibles d’actuació col•lectiva, serà molt més difícil reunir les voluntats suficients. Hi ha qui pretén vincular les aspiracions nacionals de Catalunya amb les aspiracions d’alguns humans per un aire més net. D’altres lliguen el camí cap a la independència amb novetats en el tractament legal d’assumptes com els matrimonis o la violència de gènere. Però si algun dia Catalunya és independent, tocarà tornar a lluitar per totes aquestes qüestions, espero que tothom en sigui conscient. Pel que fa al mític “dèficit fiscal”, convé també no deixar-se emportar per l’eufòria investigadora de científics independents com Antoni Castells o Ramon Tremosa. Em fa l’efecte que no hi ha, de moment, dades fiables sobre la magnitud de la tragèdia. Per no haver-hi no hi ha ni una definició acceptable i útil del concepte. Però entenc (i espero) que les aspiracions d’alguns catalans de canviar les fronteres no tenen tant a veure amb aquest obscur saldo fiscal com amb necessitats més profundes sobre la manera de sentir-se a gust amb el món.

Per altra banda, lluitar per la independència sense un objectiu substantiu més enllà de la mera reestructuració de les fronteres peninsulars pot semblar a molts un exercici fútil, o fins i tot perillós. A mi mateix, vistes les tries electorals dels catalans, no m’acaba de tranquil•litzar pensar que els que avui seuen al Parlament de la Ciutadella serien els representants últims del poble, sense apel•lació possible (com va dir Vidal-Quadras després de no sé quina una que en vam fer els catalans: “Espanya, no ens deixis sols!”). No oblido els èxits repetits amb què Catalunya ha obsequiat el Partit Socialista i altres esquerranosos de la pitjor mena. A Madrid, mentrestant, estrenaven fa poc la llibertat d’horaris comercials. Aquí fins i tot la part de l’espectre polític que passa per tenir una concepció més racional i documentada sobre el funcionament de l’economia es nega a acabar amb el toc de queda comercial que ha convertit els carrers de la ciutat de Barcelona, tan apreciada arreu del món, en una estampa desoladora de carrers foscos i deserts amb persianes metàl•liques baixades i curulles de graffitis moltes més hores de les que tocaria.

Per un altre dia queda discutir què vol dir exactament la independència. I per un altre segle queda parlar de les expectatives probablement irraonables que molts a Catalunya tenen sobre el dia després que Espanya finalment s’esberli. Convé contemplar la possibilitat que poca cosa canviaria, més enllà de la superació d’aquesta angoixa permanent que tenen alguns perquè encara formem part d’Espanya. És cert que superar aquesta angoixa no és poca cosa, i que probablement ajudaria a millorar la qualitat del debat polític català. Encara que això últim no és, francament, un repte gaire meritori de superar.

Article de Jordi de la Torre (Barcelona, 1987) periodista i economista, publicat a la secció Unes altres veus són possibles.