Què cal esperar?
Jordi de la Torre (Barcelona, 1987)
Economista i periodista

Per arribar a bon port en el camí de la transició nacional és probablement una bona idea anar lleugers d’equipatge. Minimitzar el contingut programàtic de l’empresa per maximitzar la magnitud del consens. Si lluitar per la independència implica adoptar una pila de posicionaments sobre tota mena d’assumptes susceptibles d’actuació col•lectiva, serà molt més difícil reunir les voluntats suficients. Hi ha qui pretén vincular les aspiracions nacionals de Catalunya amb les aspiracions d’alguns humans per un aire més net. D’altres lliguen el camí cap a la independència amb novetats en el tractament legal d’assumptes com els matrimonis o la violència de gènere. Però si algun dia Catalunya és independent, tocarà tornar a lluitar per totes aquestes qüestions, espero que tothom en sigui conscient. Pel que fa al mític “dèficit fiscal”, convé també no deixar-se emportar per l’eufòria investigadora de científics independents com Antoni Castells o Ramon Tremosa. Em fa l’efecte que no hi ha, de moment, dades fiables sobre la magnitud de la tragèdia. Per no haver-hi no hi ha ni una definició acceptable i útil del concepte. Però entenc (i espero) que les aspiracions d’alguns catalans de canviar les fronteres no tenen tant a veure amb aquest obscur saldo fiscal com amb necessitats més profundes sobre la manera de sentir-se a gust amb el món.

Per altra banda, lluitar per la independència sense un objectiu substantiu més enllà de la mera reestructuració de les fronteres peninsulars pot semblar a molts un exercici fútil, o fins i tot perillós. A mi mateix, vistes les tries electorals dels catalans, no m’acaba de tranquil•litzar pensar que els que avui seuen al Parlament de la Ciutadella serien els representants últims del poble, sense apel•lació possible (com va dir Vidal-Quadras després de no sé quina una que en vam fer els catalans: “Espanya, no ens deixis sols!”). No oblido els èxits repetits amb què Catalunya ha obsequiat el Partit Socialista i altres esquerranosos de la pitjor mena. A Madrid, mentrestant, estrenaven fa poc la llibertat d’horaris comercials. Aquí fins i tot la part de l’espectre polític que passa per tenir una concepció més racional i documentada sobre el funcionament de l’economia es nega a acabar amb el toc de queda comercial que ha convertit els carrers de la ciutat de Barcelona, tan apreciada arreu del món, en una estampa desoladora de carrers foscos i deserts amb persianes metàl•liques baixades i curulles de graffitis moltes més hores de les que tocaria.

Per un altre dia queda discutir què vol dir exactament la independència. I per un altre segle queda parlar de les expectatives probablement irraonables que molts a Catalunya tenen sobre el dia després que Espanya finalment s’esberli. Convé contemplar la possibilitat que poca cosa canviaria, més enllà de la superació d’aquesta angoixa permanent que tenen alguns perquè encara formem part d’Espanya. És cert que superar aquesta angoixa no és poca cosa, i que probablement ajudaria a millorar la qualitat del debat polític català. Encara que això últim no és, francament, un repte gaire meritori de superar.


 

L'evolució de les idees
Eduard Hermann i Puig (Zuric, 1987)
Doble llicenciatura en economia i administració i direcció d'empreses per la UPF


Amb el seu afany de despertar el poble, Victor Hugo escrivia «Arribat el moment, res no pot aturar una idea», i la història ha acabat situant aquest fill de la Revolució Francesa com a font de conscienciació del país hexagonal. En la realitat més propera, no deixa de cridar l’atenció que el sobiranisme sociològic, cada cop més majoritari, no trobi ressò al Parlament de Catalunya.

A nivell cultural, si la Renaixença del segle XIX va suposar el redreçament cultural del país emfatitzat en la recuperació de la llengua, la Nova Renaixença del segle XXI hauria de sobrepassar la normalització cultural –en part ja assolida– per a encaminar la societat cap al dret a decidir com a procés natural. Eines com la televisió nacional, que han col·laborat indubtablement en la direcció de la normalització des de 1983, avui posada en qüestió, haurien de redefinir el seus objectius reforçant la idea de país, la cultura i la cura de la llengua, que ve a ser la senya d’identitat inherent a Catalunya.

A nivell polític, l’estratègia del catalanisme modern s’ha caracteritzat pel pragmatisme i l’ambigüitat en els objectius a llarg termini, que han contribuït a la necessària centralitat política. Avui, però, té el timó amb rumb a la transició nacional un concepte també ambigu però amb una primera fita clara: el concert econòmic. Aquesta idea disposa d’un ampli consens, i prova d’això és que, en cas de referèndum, el gran dubte no seria el resultat sinó la participació. En temps de turbulències econòmiques com les actuals, fóra necessari que el discurs polític oficial contraposés amb més freqüència la conjuntura i austeritat fiscals a l’escenari del concert econòmic per a acabar de reforçar-ne la tesi i la participació en una possible consulta popular.

Una estratègia recurrent del discurs sobiranista ha estat oferir argumentari per als ja convençuts sense eixamplar prou la taca d’oli. El cert, però, és que la conscienciació nacional en democràcia ha consistit a cremar etapes, des de la primera Llei orgànica de finançament autonòmic (LOFCA) fins a l’Estatut trinxat, que ha conduït a aglutinar els indecisos i federalistes en un mateix bàndol que prioritzi els interessos de Catalunya, com va demostrar el 10-J. Un nou fracàs, doncs, no ens pot agafar desprevinguts, i cal tenir un full de ruta al calaix que requereixi necessàriament un replantejament més ambiciós de les relacions amb Espanya.

La fallida d’una empresa significa també el fracàs d’una organització empresarial. Reprenent el símil, quan Espanya es dissolgui, simplement significarà la fallida d’una organització territorial i el naixement de noves estructures d’estat. Un cop rebutjat el concert i amb l’objectiu d’evitar una mera descentralització de percentatges impositius addicionals, la transició nacional consistirà a liderar i gestionar amb un discurs coratjós i desacomplexat l’emancipació de Catalunya com a recorregut natural d’una idea que fa temps que germina.



 

Dissecció de la transició nacional
Raimon Bassas (Barcelona, 1991)
Estudiant de 3r any a la School of Public Affairs de l’American University

Durant el segle XX, Catalunya ha patit atacs contra la seva existència. Tot i això, no solament no ha desaparegut, sinó que la consciència nacional dels ciutadans s’ha expandit. Per què, si l'any 1979 es va aconseguir un estatut –dubtosament ampliat el 2006–, ara hi ha voluntat d’avançar més? Dit d'una altra manera, per què, malgrat tenir educació i institucions públiques en català, policia o televisió pública pròpies, entre d'altres, una part significativa dels catalans declara sentir-se a disgust a Espanya? Doncs perquè només cal veure com s’han de fer retallades a causa d'un dèficit fiscal sense parangó al món, o la lleugeresa amb què Espanya qüestiona el model lingüístic.

El terme transició nacional implica un procés de transformació de l'status quo a causa de la insatisfacció que provoca. Per a poder avançar en la transició, cal tenir un discurs i un projecte clars que estableixin el punt de partida.

Els catalans no s’han d’ocupar únicament de la legítima defensa de la seva cultura; el discurs també ha de mostrar que la voluntat d'autogovern és un mitjà per a assolir finalitats més altes, mai una finalitat en si mateixa. És a dir, que el més desitjable per a Catalunya és que els seus habitants siguin els qui en decideixin la fiscalitat, les infraestructures, la política lingüística, les lleis electorals, i així un llarg etcètera.

La majoria dels catalans –sentiments de pertinença a banda– entenen que la millor cosa a què pot aspirar Catalunya és a més sobirania, que viuran en un país més pròsper i cohesionat, perquè el fet nacional català està preparat per a integrar; no és excloent en tant que no és ètnic: el seu pal de paller és la llengua. Sense oblidar la voluntat de ser, el missatge s’ha de presentar com el d'una nació emergent que reclama un encaix millor, tant entre els seus habitants com amb els veïns.

Que ningú no s'enganyi: si després de més de trenta anys l'Estat de les autonomies no ha estat capaç d'integrar tota la societat catalana, el problema és de l'autonomisme i no de qui reclama més per a Catalunya.

Precisament en aquest punt el missatge conflueix amb el projecte. No té sentit treballar en el fet d’explicar-se, per més eloqüència que s’hi posi, si no s’està preparat per a assolir el repte que Catalunya es proposa. Per a estar preparat per a aquest repte, cal tenir clars els passos de la transició: com entraria, o canviaria d'estatus, Catalunya dins de la UE, quins serien el seu model productiu, els seus sectors estratègics, el model de defensa, d’aliances internacionals, militars, energètiques..., o sigui la prosperitat que promet el missatge transformada en solvència dels preparatius de la transició nacional.