El fracàs d'una aerolínia

El 31 de març del 2009 es va completar la venda de la companyia aèria escandinava Spanair als nous propietaris, una aliança d’empresaris catalans amb el suport (en forma d’avals econòmics mitjançant l’ICF) de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona. Es va constituir un consell d'administració amb Ferran Soriano com a president, Benny Zakrisson (Scandinavian Airlines) com a vicepresident i Rafael Suñol, Maria Reig, Carles Tusquets (Catalana d'Iniciatives), Joan Gaspart, Jordi Clos, Jordi Mestre (Turisme de Barcelona), Agustí Cordón (Fira de Barcelona), Lars Lindgren (Scandinavian Airlines), Jordi Bagó, Miquel Martí i Josep Mateu (Volcat 2009) com a consellers. Cap ni un d’aquests empresaris tenia la més mínima experiència en el sector aeroportuari. Potser no els calia, però tampoc no sabem molt bé quants diners hi ha aportat cadascú. El que sí que està clar és qui en sortirà damnificat: els treballadors de la companyia, els clients, les administracions públiques, i, per tant, tots els ciutadans de Catalunya.

L’aventura de comprar Spanair es va justificar perquè es volia forçar que l’Aeroport del Prat esdevingués un hub internacional. I aquest va ser l’error. Una companyia aèria, encara que ofereixi destins internacionals, no canviarà mai el model de gestió dels aeroports espanyols. Aquesta és una decisió política que només es podrà canviar des del combat polític. Les voluntarioses dreceres no ho aconseguiran mai, sobretot si, a més, la seva oferta és menys competitiva que altres. I més enllà d’això, l’operació Spanair encara presentava un altre inconvenient: per què les administracions públiques havien d’avalar i invertir en una companyia aèria? Aquest és un model antic, dels temps en què hi havia companyies aèries “nacionals”. Diguem-ho clar: Spanair ha caigut per mala gestió, perquè no ha trobat inversors que creguessin en el projecte i perquè el nou Govern ha decidit, d’altra banda també pressionat per les autoritats europees de la competència, que en plena crisi econòmica no es podia fer res més que deixar el futur de la companyia a mans dels seus propietaris. I no se n’han sortit. Ells són els responsables de la fallida.