El primer ministre escocès, Alex Salmond, va anunciar ahir al Parlament escocès quina seria la pregunta concreta en el referèndum que es proposa convocar el 2014. El full de ruta proposat, que podeu veure amb tot detall en el web oficial del govern escocès, contempla, d’entrada, l’elaboració d’un document, que es discutirà mitjançant diverses consultes populars, per després introduir-hi , si escau, els canvis necessaris abans de passar a la fase parlamentaria de discussió. Fet això, es proposarà al govern britànic que accepti el que ha aprovat el Parlament escocès per arribar, finalment, cap a la tardor del 2014, a la celebració del referèndum. Un referèndum en el qual el poble d’Escòcia haurà de respondre amb un si o un no a una pregunta ben concreta: “Està d’acord que Escòcia sigui un país independent?”. Més clar, l’aigua.

La determinació escocesa per assolir la independència és arriscada. Com també ho és que l’SNP hagi acceptat deixar enrere la pretensió de donar tres opcions per preguntar tan sols sobre la secessió. És el preu que ha hagut de pagar al govern de Londres per assegurar que el procés sobiranista serà obert, explicatiu i participatiu, l’única manera d’assegurar un suport social majoritari a favor de la independència, cosa que actualment és més discutible. Salmond i l’SNP tenen molt clar que no cal córrer si la impaciència porta a la derrota. Val més ser pacient i guanyar. El cas escocès ens proporciona una doble lliçó. Per una banda, és una lliçó de democràcia. Tant de bo a Espanya hi haguessin demòcrates com a la Gran Bretanya! La segona lliçó prové de l’independentisme escocès. L’SNP no vol fer salts al buit. Oi que hi ha qui diu que Escòcia és un mirall? Doncs, sí. Però ha de ser-ho per a tot, incloent-hi la sensatesa.