Notícies
20/01/2012
El PP no pot ser l'àrbitre
Després del vot favorable del Partit Popular a la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, Alícia Sánchez, a qui sembla que aquest triomf li ha pujat al cap, ha demanat exclusivitat com a soci al Govern a canvi d'un acord recíproc a Madrid. Irritada, ja des de bon principi, per la intenció del president Mas d'aconseguir pactes amb els diferents grups del Parlament, vol convertir-se en el suport natural i estable del Govern i tenir la clau del Palau del Parc de la Ciutadella. Com no podia ser d’una altra manera, el president de la Generalitat va deixar-li clar des del faristol parlamentari que es negava a establir un acord amb els populars per a tota la legislatura. A més, per acabar de fer enfadar la líder dels populars, el president va lloar les virtuts del que s'ha anomenat la geometria variable. I és que arribar a pactes amb ERC i PSC és imprescindible per al futur del país.
La senyora Camacho ha d’entendre d’una vegada que la geometria variable no és una aposta conjuntural del president, producte dels resultats electorals i de la greu crisi econòmica. És una filosofia del president de la Generalitat atès que ha fet una aposta molt arriscada per una transició nacional que el PP rebutja. També és veritat que en uns moments de crisi severa el Govern ha de disposar de prou marge de maniobra per entendre's amb qui calgui per articular la majoria necessària i, alhora, per construir amplis consensos entorn dels objectius de país. Diguem-ho clar: el Govern no es pot estar lligat als designis d'un partit que —més enllà que mani a Madrid— és tan sols el tercer partit de la cambra. És un partit minoritari a Catalunya. I dependre dels grups minoritaris —ho sap prou bé el PSC— té molts riscos. Per emprar un símil futbolístic, un grup minoritari no pot ser mai l’àrbitre en una societat tan plural com la nostra. El PP, doncs, ha d’assumir que és un jugador més i prou.
La senyora Camacho ha d’entendre d’una vegada que la geometria variable no és una aposta conjuntural del president, producte dels resultats electorals i de la greu crisi econòmica. És una filosofia del president de la Generalitat atès que ha fet una aposta molt arriscada per una transició nacional que el PP rebutja. També és veritat que en uns moments de crisi severa el Govern ha de disposar de prou marge de maniobra per entendre's amb qui calgui per articular la majoria necessària i, alhora, per construir amplis consensos entorn dels objectius de país. Diguem-ho clar: el Govern no es pot estar lligat als designis d'un partit que —més enllà que mani a Madrid— és tan sols el tercer partit de la cambra. És un partit minoritari a Catalunya. I dependre dels grups minoritaris —ho sap prou bé el PSC— té molts riscos. Per emprar un símil futbolístic, un grup minoritari no pot ser mai l’àrbitre en una societat tan plural com la nostra. El PP, doncs, ha d’assumir que és un jugador més i prou.
Notícies relacionades
Ahir, el Govern va decidir signar un nou conveni amb Òmnium Cultural. Així ho va anunciar el portaveu de l’executiu català, Francesc Homs. I ho va fer just l’endemà que Alícia Sánchez Camacho demanés que es retiressin les subvenció a aquesta entitat cultural privada. I és que la líder dels populars catalans es veu en cor de reclamar al Govern el que sigui, com si en formés part. L’anunci del portaveu segurament no té cap mena de relació amb les declaracions de la popular, sobretot perquè un conveni no es prepara d’un dia per l’altre. Tanmateix, és una feliç coincidència perquè posa al seu lloc el PP. Subvencionar o no Òmnium Cultural o altres entitats d’interès social i cultural no té discussió. S’ha de fer i prou.
Edgar Morin (París, 1921), pseudònim d'Edgar Nahoum, filòsof i sociòleg francès d’origen sefardita, va participar en la resistència contra el nazisme a la França ocupada. Va ser expulsat del Partit Comunista Francès l’any 1952 i és membre del Centre National de la Recherche Scientífique (CNRS) des del 1952. Creador de conceptes filosòfics com ara la transdisciplinarietat, el pensament de les tres teories i el pensament complex. Stéphane Hessel (Berlín, 1917), diplomàtic, escriptor i militant polític francès d’origen jueu. Membre de la França Lliure durant la Segona Guerra Mundial, capturat i torturat per la Gestapo i reclòs als camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau, redactor de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. S’ha convertit en un personatge força popular darrerament pels seus opuscles Indigneu-vos! (2010) i Comprometeu-vos! (2011). Morin i Hessel van compartir entrevista diumenge passat en la revista Magazine de La Vanguardia, arran de l’edició del llibre El camí de l’esperança (Edicions Destino, 2012), redactat a quatre mans.
La llei que reforma els mitjans audiovisuals de Catalunya aprovada la setmana passada és, sens dubte, una bona notícia per al país. A grans trets, el text rebaixa de 12 a 6 el nombre de consellers del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Tots ells es podran escollir per majoria absoluta en segona votació, en el cas que no hagin obtingut el suport de dos terços del Parlament en la primera. La nova llei també preveu la desaparició progressiva de la publicitat a Catalunya Ràdio i una reducció a TV3. Hi ha qui ha blasmat la reforma, diguem-ne, d’ofici: perquè de tot fan escarafalls. El refús se centra, principalment, en la possible limitació dels ingressos per publicitat als mitjans de la CCMA. Tanmateix, els que els preocupa és la pèrdua d’influència política sobre els mitjans. Segurament, serà així i en aquest sentit benvinguda sigui la reforma aprovada.
La ministra de foment, Ana Pastor, ha presentat aquesta setmana la proposta del govern de l'estat per a la Xarxa Transeuropea de Transports. El projecte de l'executiu espanyol aposta pel corredor central com a via de connexió de mercaderies amb la resta del continent. Al ministeri de Foment sembla, doncs, que la opinió de la Comissió Europea (CE), que va descartar aquest corredor com a via prioritària per a la XTT, li és ben igual. És a dir, l'esquema radial com a criteri a l'hora de dissenyar infraestructures es manté intacte: no importa qui el qüestioni ni els motius que aporti per contradir-lo. Foment, a més, acontenta així les queixes de territoris governats pel PP, com l'Aragó, que es van sentir derrotats amb el veredicte de la CE. I tot això, però, qui ho paga? Brussel·les només finançarà part del cost dels corredors declarats com a prioritaris. En aquest context sembla impossible que l'estat pugui afrontar tot sol una inversió d'aquesta magnitud. Pastor assegura que ambdós projectes són compatibles, però a Catalunya l'estat ha incomplert prou les promeses per malfiar-se'n.
“Catalunya podria ser perfectament ser un estat dins la Unió Europea”. Així de clar i de contundent ha estat el President Artur Mas en una entrevista publicada ahir a la tarda al diari Le Monde. A preguntes del vespertí francès ha deixat clar que, després de 30 anys d’autonomia dins d’Espanya, s’ha esgotat qualsevol possibilitat d’obtenir més autogovern i que cal obrir una nova etapa, com ja ha deixat clar el president Mas des de la seva investidura, el novembre de 2010. És a dir, el president de la Generalitat ha tornat a proclamar —aquesta vegada a les pàgines d’un dels principals i més prestigiosos diaris d’Europa— que Catalunya està immersa en una autèntica i plena transició nacional cap al dret a decidir. Alhora, ha refermat l’aposta per assolir un pacte fiscal amb l’estat per acabar amb la greu situació de dèficit que Catalunya arrossega des de fa dècades. Una aspiració que és àmpliament compartida per la societat catalana.
La Plataforma Unitària en defensa de les Universitats Públiques va anunciar ahir un seguit d’accions de protesta per oposar-se la disminució de la designació pressupostaria pública per a les universitats catalanes. La disminució que denuncien és real, perquè el Govern està reajustant tot el sector públic català, però els efectes concrets a cada universitat són competència dels seu equips de govern. La no renovació d’un miler de professors universitaris de tot el sistema és una decisió de cada universitat i no pas de l’administració. La solució és idèntica en tots els casos: preservar els privilegis dels instal·lats (els funcionaris) i deixar anar llast amb l’eliminació de places que en aquests moments ja ocupen els “mileuristes” amb un munt de màsters i el doctorat acabat. Ara bé, la greu situació econòmica que afecta el país és tan greu, que ha posat en relleu el que tothom ja sabia: l’exagerat nombre d’universitats i de departaments universitaris que hi ha repartits arreu del territori i el nombre de funcionaris que ha de sostenir aquest sistema.
El pacte entre CiU i el PP per facilitar l’aprovació dels pressupostos encara ha aixecat una mica de polseguera. Hi ha qui el troba inconvenient. Sí, ho és, perquè el PP va ser responsable, amb el PSOE, del fracàs de la reforma estatutària. I tanmateix, les coses són com són i avui, sota l’impacte d’una brutal crisi financera i econòmica, aquest pacte ha estat necessari. L’aprovació dels pressupostos és cabdal per tirar endavant la legislatura i CiU no tenia cap altre aliat real. ERC no està disposada ha assumir l’orientació d’aquest pressupost, molt ajustat a les directrius europees, i el PSC no sap quina vora toca. L’ombra del tripartit encara és allargada en la mentalitat dels republicans. Ara mateix, doncs, una cosa és clara: fins al moment el govern d’Artur Mas no ha tingut cap altra opció real per poder aprovar els comptes del 2012 que el PP. Però haver de pactar amb el PP per necessitat no significa que hi hagi amor. Aquest matrimoni de conveniència s’acabarà tal com s’acaba la calor quan arriba l’hivern. Un pacte amb el PP no té futur si el camí és la sobirania.
El dijous de la setmana passada l’escriptor grec Petros Màrkaris (Istambul, 1937) rebia el VII Premi Pepe Carvalho en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest premi, atorgat en el marc del saló BCNEGRA, una trobada de novel·la negra organitzada per l’Ajuntament, és un reconeixement a autors de prestigi i amb una trajectòria contrastada en l’àmbit de la novel·la negra.
A falta encara de saber-ne les concrecions finals, la reforma laboral aprovada divendres pel consell de ministres pretén una homologació de criteris amb Europa. Però les més de seixanta pàgines de la proposta de llei són l’instrument per a la creació de llocs de treball? La proposta té com a una de les propostes inicials l’abaratiment del cost de l'acomiadament improcedent, que passa dels 45 als 33 dies per anys treballat.
Un tren de Rodalies va accidentar-se dijous passat a l'estació de Mataró després de xocar contra el topall de la via. El sinistre va causar deu ferits que, sortosament, van patir lesions poc greus. Amb aquest ja són tres els accidents que registra el servei en menys d'un mes. La mateixa estació de Mataró, a més, va ser l'escenari d'un fet calcat l'abril del 2009. En vista d'aquest escàndol la Generalitat ha posat el crit al cel i ha anunciat una reunió urgent amb la ministra de Foment, Ana Pastor, per cercar solucions al problema. Les decisions que sortiran d'aquesta trobada no se saben però, siguin quines siguin, el que és segur és que arribaran tard. De moment, el que és evident és que la xarxa de Rodalies pateix una manca endèmica d'inversions que s’agreuja amb l'augment del trànsit ferroviari.
El Tribunal Suprem (TS) ha condemnat el jutge Baltasar Garzón a 11 anys d'inhabilitació en l'exercici del seu càrrec per autoritzar la intervenció de les comunicacions que van mantenir a la presó els caps de la trama Gürtel amb els seus advocats. Aquesta inhabilitació equival, per tant, a la fi de la seva carrera com a magistrat. No se l’ha inhabilitat per perseguir els dictadors criminals d’Amèrica ni per voler saber què va passar amb els desapareguts del franquisme, se l’ha condemnat com a jutge prevaricador, perquè, creient-se l’encarnació de la justícia, va actuar contra els principis més bàsics de l’ordenament jurídic. Una bona causa es pot malmetre perquè els mètodes per afiançar-la són directament il·legals. Amb els GAL va passar una cosa semblant. I tot i això, malgrat les evidències, el progressisme espanyol ha presentat Garzón com una víctima innocent de la venjança de franquistes i dels mafiosos. Ha esdevingut el nou màrtir del progressisme espanyol de la mà del sempre justicier Carlos Jiménez Villarejo.
Els treballadors d’autobusos i metro de TMB van aprovar ahir convocar una vaga per als dies 27, 28 i 29 de febrer i 1 de març, coincidint amb la celebració del Mobile World Congress. A més, els treballadors van aprovar exercir altres mesures de pressió, com ara boicotejar els actes on participi l'alcalde Xavier Trias. Tots els col·lectius de treballadors tenen el dret d’adoptar les mesures més adients per defensar els seus interessos, però també és evident que de vegades cal ser sensat. Defensar legítimament els drets laborals no hauria de perjudicar un altre col·lectiu de treballadors, en aquest cas el implicats en el Mobile World Congress. El sindicalisme és part de la societat i no pot esdevenir un dels seus problemes. I això els sindicats promotors de la vaga haurien de saber-ho. Si els polítics estan desprestigiats davant la societat, els sindicalistes també. I ho estan precisament per aquesta mena d’accions.
L’actitud vital de Tàpies contrasta amb el que es va viure durant la gala dels premis Gaudí, que es va celebrar a la sala Artèria Paral·lel el mateix vespre de la mort de l’artista. La direcció i el guió de la cerimònia, a càrrec de Joel Joan, va ser un autèntic despropòsit. Més mal educat que irreverent amb els representants polítics catalans que assistien a la gala, el director, actor i president de l’Acadèmia —subvencionada com totes les entitats cíviques d’aquest país— es va permetre fins i tot de ridiculitzar alguns col·legues del món de la faràndula. Se n’ha queixat —i amb raó— el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, a qui no va plaure la cerimònia i va manifestar-se en contra del mal gust dels presentadors. I és que la falta d’imaginació fa sortir les retallades per tot arreu, com en la penosa i avorrida posada en escena del Mercader de Venècia al TNC. Hi ha artistes als quals la cultura APM els ha contaminat de tal manera el cervell que substitueixen la crítica per l’insult, l’ofensa o el blasme xaró. Trobarem a faltar Tàpies perquè ja fa temps que es troben a faltar els artistes. Esperem que un dia desterrin la frivolitat i els retorni la inspiració. Potser que llegeixin els escrits sobre art que va escriure el mestre Tàpies, oi?
El proper curs 2012-2013 es posaran en marxa un conjunt de mesures impulsades pel departament d’Ensenyament de la Generalitat per fer de l’escola catalana una escola d’emprenedors. Les mesures afectaran a totes les etapes educatives, obligatòries i postobligatòries, des de la infantil i primària a la secundària, els cicles formatius de formació professional i el batxillerat. Es tracta que tots els infants i joves coneguin des de l’àmbit educatiu els avantatges de posar en marxa projectes emprenedors i així fomentar l’emprenedoria entre l’alumnat. El pla contempla treballar, segons cada nivell, competències relacionades amb una actitud emprenedora: iniciativa, innovació, assumpció de risc, planificació, gestió per objectius, treball en equip, construcció de xarxes i creativitat. Però la reforma ja ha començat, perquè enguany ja s’ha implantat en els cicles formatius de formació professional el projecte pilot, L'empresa a prop, per promoure noves empreses. A la vegada és previst atorgar premis, amb la col·laboració de l’Obra Social de “la Caixa”, mitjançant la concessió de microcrèdits als millors projectes emprenedors presentats pels alumnes.
Per només 22 vots de diferència, Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha imposat a Carme Chacón en el 38è Congrés del PSOE d'aquest cap de setmana. Rubalcaba haurà d’afrontar el repte de reflotar un partit tocat de mort en tots els àmbits de govern de l'estat. Recompondre les estructures partidistes en tots els àmbits —estatal, autonòmic i municipal— serà l'objectiu prioritari del PSOE en els pròxims anys. Aquest serà el primer obstacle a vèncer per tornar a convèncer el seu electorat que una alternativa al conservadorisme popular és possible. Però els resultats del Congrés es poden interpretar almenys de dues maneres diferents. La primera és aquella que constata que els 22 vots de diferència entre les dues candidatures evidencien un PSOE partit en dues meitats i que ha decidit, encara que hagi sigut per un pèl, replegar-se en el felipisme per superar els repetits fracassos electorals.
Ara que fa dos segles de la seva naixença i que serà recordat especialment és oportú esmentar les seves grans novel·les que segueixen atraient els lectors. Són grans monuments literaris en els quals destaquen Pickwick (1836-1837), Oliver Twist (1837-1839) i David Copperfield (1849.1850), entre moltes altres.
El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va admetre ahir que l'executiu català tanca l'any amb un forat del 3,29%, un 0,63% més. Aquest percentatge no computa, però, l'impagament de l'estat dels 759 milions corresponents a la liquidació del 2008 de la disposició addicional tercera de l'Estatut. És a dir, els compta com a ingressats. Tant és! El llindar de dèficit que s'havia imposat Govern, l'1,3% del PIB, s’ha traspassat de llarg. Part de l'engrossiment del dèficit pressupostat s'explica per la banda de la despesa. L’ajustament —el que tothom anomenada retallada— no ha estat a la pràctica del 10%, sinó del 6,94%. S'han deixat de gastar 1.858 milions d'euros del total de 2.680 que havien estat inclosos en el pressupost. La desviació més alta correspon al Departament de Salut, que, tot i que ha deixat de consumir 706 milions, n'ha invertit 582 més dels previstos. El biaix de la resta de departaments és de 213 milions. I pel que fa als ingressos, el Govern tampoc no ha obtingut els 200 milions de què confiava disposar gràcies a privatitzacions.
516 vots a favor del concert econòmic i només 113 en contra i 8 abstencions. El concert econòmic ha obtingut, doncs, un suport ampli i majoritari. Un suport incontestable i rotund. Aquest és el resultat de la votació de l’esmena a favor del federalisme fiscal a l’Informe anual sobre fiscalitat, presentada conjuntament pels eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Raül Romeva i Oriol Junqueras —que a la Cambra d’Estrasburg s’han convertit en tot un exemple de transversalitat i de treball en comú per al país—, i que també va rebre el suport dels representants bascos, escocesos i flamencs. En concret, el text introduït pels eurodiputats de les principals nacions sense estat de la Unió Europea conclou que “el federalisme fiscal implica una major eficiència econòmica i [...] podria ser un instrument útil per responsabilitzar els governs regionals en la gestió dels impostos”. És a dir, situa una política fiscal regional com a exemple per als països de la Unió i en demana a la Comissió Europea el seu impuls.
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre ahir a la Moncloa un president de la Generalitat que defensa el mateix a Madrid que a Barcelona. El president Artur Mas no va ser gens ambigu. Rajoy, a més, va poder constatar que el president català pot ser taxatiu sobre la necessitat del pacte fiscal (és a dir, el concert econòmic) per a Catalunya i alhora no defugir la necessària participació catalana en la sortida de la crisi econòmica espanyola. La federació governant en la comunitat autònoma més important de l’estat espanyol no tenir cap inconvenient a esdevenir un soci conjuntural del govern per intentar trobar la manera de reduir el dèficit públic i per avançar en la tan necessària reforma laboral, que ha de ser un dels instruments per superar el greu problema de l’atur a Espanya i, especialment, a Catalunya. Encara que Mariano Rajoy i, sobretot, els adlàters mediàtics madrilenys voldrien dissociar una cosa de l’altra, per al president Mas la reivindicació del nou pacte fiscal —en el marc d’una transició nacional que segurament Rajoy no entén i que aquí, a Catalunya, hi ha que menysté amb burles— el pacte fiscal i posar ordre a l’economia espanyola no són incompables.
Ahir l’Ateneu Barcelonès es va vestir de gala i la sala d’actes es va omplir de gom a gom. L’ocasió s’ho valia. L’entitat va convocar, amb encert i en consonància amb els temps que corren, un acte de reivindicació del concert econòmic per a Catalunya. A la conferència hi van participar representants de la societat civil catalana: Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès; Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya; Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball; Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Josep M. Álvarez, secretari general d’UGT de Catalunya i Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Llevat dels representants d’UGT i CCOO, els altres oradors d’ahir el vespre representaven les institucions que 1901 ja van reivindicar el concert davant les Corts Espanyoles i que va propiciar la candidatura electoral anomenada dels Quatre Presidents.