Ho vam dir ahir, el suport del grup parlamentari de CiU a les primeres mesures econòmiques i financeres del govern Rajoy ha provocat l’habitual i exasperat soroll dels més radicals en les xarxes socials, aquelles que ben sovint provoquen percepcions equívoques sobre la realitat, com si fora de twitter no hi hagués votants. Des de l’independentisme que es vol irredempt i purista, es van brandar els eslògans habituals i es van fer els escarafalls corresponents pel sentit del vot (reinterpretat com el retorn al peix al cove) i per la suposada tebior nacional de CiU. Aquest independentisme implacable, que també es manifesta a la cambra catalana, perd el temps amb proclames independentistes de les que agraden a la parròquia de sempre, però es desentén de la política (com si fos una mala còpia del que feien els abertzales als anys 80), que és com s’aporten solucions, encara que siguin parcials. Abocat a l’estètica, reclama, per exemple, poder parlar català al Congrés com si així s’obtingués una gran victòria; com si això fos més important per a la sobirania de Catalunya que aconseguir una millora pressupostària. Sembla com si estigués més preocupat de ser sobiranista a Madrid que a Barcelona.

I és justament el cas del català al Congrés —que han vetat els dos grans partits espanyols any rere any, ocasió rere ocasió— el que el hauria d’ensenyar a tothom que a Madrid no hi ha res a fer i, sobretot, que al poder central no l’impressiona cap demostració de fermesa independentista mentre no sigui majoritària a Catalunya. Al Congrés dels Diputats no serveix de res anar-hi a marcar paquet. Allí, el que poden fer els partits d’obediència catalana és política circumstancial, el tan blasmat possibilisme: intentar parar, tant com es pugui, els cops que ens vulguin etzibar, i resoldre aquells problemes que es puguin resoldre allà. Plantar cara d’una manera pràctica i no pas autocomplaent. I és que la majoria independentista cal construir-la a Catalunya. Poble a poble, ciutat a ciutat. Sense dramatisme ni admonicions que desqualifiquin als que millor o pitjor treballen en la defensa del país. Està més que provat que fer els habituals cinc minuts de cridòria independentista a Madrid no valen per a res. De moment, la cridòria ens ha fet perdre un llençol a cada bugada. La greu crisi que ens escanya no se solucionarà amb teatre. Si finalment aconseguíssim l’anhelat pacte fiscal, no dubtin que serà resultat de l’acció política, de la negociació i del pacte, i no pas perquè hi tinguem dret.