Ahir va ser Cristóbal Montoro qui va comparèixer al Congrés per explicar les línies mestres de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. La idea que va exposar-hi és que cal obligar les administracions públiques a presentar uns comptes amb superàvit o, almenys, amb un equilibri entre ingressos i despeses. Ningú no pot negar que el que proposa el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques té sentit. Sentit comú, a més, perquè una bona manera d’ajustar un pressupost és no estirar més el braç que la màniga. Ara bé, tont fent lloances a l’España de las Autonomías i al fet que no s’ha d’assimilar descentralització amb malbaratament —un discurs que el PPC ha fet i fa, per exemple, al Parlament de Catalunya—, el ministre va posar sobre la taula mesures concretes per evitar l’excessiu dèficit d’algunes comunitats autònomes. En concret, Montoro va plantejar com a objectiu homogeneïtzar les lleis i normatives autonòmiques i locals per assegurar la configuració d’una lliure circulació de l’activitat econòmica a tot l’estat. És la típica cantarella dels populars sobre la unitat de mercat i la necessitat d’implementar unes rígides condicions per aconseguir moderar el deute de les administracions autonòmiques i locals, cosa que inclou la possibilitat de congelar transferències, multar i intervenir les CCAA en cas d’incompliment. En fi, un altre cop l’amenaça de la recentralització.

Les amenaces del PP no han d’espantar el Govern. La Generalitat de Catalunya ha estat la primera administració pública que ha posat fre a l’endeutament temerari. El PP —i també el PSOE— ha abocat les comunitats on ha governat (ja sigui el País Valencià i les Illes Balears, ja sigui Andalusia o Castella-La Manxa) pràcticament a la fallida. A Montoro i als seus companys de gabinet cal recordar-los que el problema de Catalunya no és conseqüència tan sols d’un endeutament irresponsable —tot i que el tripartit va estirar, certament, més el braç que la màniga. El persistent dèficit fiscal —l’asfixia premeditada, en paraules de Trias Fargas— ha condemnat Catalunya a la ruïna. Per tant, no cal que ens amenacin amb l’anul·lació de transferències, la suspensió de l’autonomia o en fer venir la Guàrdia Civil, perquè amb el que han fet fins ara ja ens han fet prou de mal. El nou pacte fiscal, digui el que digui Montoro —o Carme Chacón— ha de solucionar aquest espoli o bé no cal ni posar-s’hi. Resoldre el problema del finançament és essencial per a les aspiracions sobiranistes. L’adhesió dels dos principals sindicats del país al missatge llançat pels presidents de l’Ateneu Barcelonès, el Foment del Treball, la Societat Barcelonesa d’Amics del País i l’Institut Agrícola de Sant Isidre pel concert econòmic, reeditant el missatge dels Quatre Presidents del 1901, és una bona notícia. Potser també ho seria que ajudessin la Generalitat a pressionar el govern central en comptes d’atribuir tots els mals a la suposada maldat del partit que mana a Catalunya.