Chacón, felipisme i PSC

Per només 22 vots de diferència, Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha imposat a Carme Chacón en el 38è Congrés del PSOE d'aquest cap de setmana. Rubalcaba haurà d’afrontar el repte de reflotar un partit tocat de mort en tots els àmbits de govern de l'estat. Recompondre les estructures partidistes en tots els àmbits —estatal, autonòmic i municipal— serà l'objectiu prioritari del PSOE en els pròxims anys. Aquest serà el primer obstacle a vèncer per tornar a convèncer el seu electorat que una alternativa al conservadorisme popular és possible. Però els resultats del Congrés es poden interpretar almenys de dues maneres diferents. La primera és aquella que constata que els 22 vots de diferència entre les dues candidatures evidencien un PSOE partit en dues meitats i que ha decidit, encara que hagi sigut per un pèl, replegar-se en el felipisme per superar els repetits fracassos electorals.

La segona interpretació apunta a què l'etapa “renovadora” impulsada per l'expresident José-Luís Rodríguez Zapatero no ha quallat —perquè era líquida a la manera de com Bauman descriu el món actual— i s'ha convertit ja en un simple parèntesi en la història del socialisme espanyol. Des d'una perspectiva catalana, el resultat del Congrés és una derrota dels partidaris de ressuscitar la federació catalana del PSOE. Una Carme Chacón encimbellada a la secretaria general del PSOE hauria fet còmplice el PSC de totes les decisions de Ferraz. No és gaire segur, però, que la versió catalanista del PSC es beneficiï de la trompada de Chacón. És possible que l’executiva de Pere Navarro, que ha quedat prou debilitada, es desmarqui més sovint de les directrius de Madrid perquè Rubalcaba no era la seva opció. Però, desenganyem-nos, el PSC necessita una profunda reflexió perquè el que ha estat derrotat en aquest 38è Congrés del PSOE és una manera d’entendre la política.