Garzón, el màrtir

El Tribunal Suprem (TS) ha condemnat el jutge Baltasar Garzón a 11 anys d'inhabilitació en l'exercici del seu càrrec per autoritzar la intervenció de les comunicacions que van mantenir a la presó els caps de la trama Gürtel amb els seus advocats. Aquesta inhabilitació equival, per tant, a la fi de la seva carrera com a magistrat. No se l’ha inhabilitat per perseguir els dictadors criminals de Sud-amèrica ni per voler saber què va passar amb els desapareguts del franquisme, se l’ha condemnat com a jutge prevaricador, perquè, creient-se l’encarnació de la justícia, va actuar contra els principis més bàsics de l’ordenament jurídic. Una bona causa es pot malmetre perquè els mètodes per afiançar-la són directament il·legals. Amb els GAL va passar una cosa semblant. I tot i això, malgrat les evidències, el progressisme espanyol ha presentat Garzón com una víctima innocent de la venjança de franquistes i dels mafiosos. Ha esdevingut el nou màrtir del progressisme espanyol de la mà del sempre justicier Carlos Jiménez Villarejo.

Baltasar Garzón ha estat sempre un jutge controvertit y polèmic. El príncep de les tenebres judicials amb una vanitat fora mida i un gran afany de notorietat —per això va acceptar incorporar-se a les llistes electorals del PSOE l’any 1993. Ha obert casos que tenien poc fonament jurídic, instruint malament els sumaris, fins al punt que al final han quedat en no-res. En els darrers anys s’ha convertit, a més, en l’estendard de la memòria històrica. A Catalunya el coneixem bé. Sabem que l’any 1992, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’ambiciós jutge Garzón va detenir trenta-vuit nois i noies, tots ells independentistes catalans, i els va acusar de pertinença a banda armada. Els fonaments jurídics eren febles, però no li va importar. Fins i tot va permetre que fossin torturats per la Guàrdia Civil sense atendre les queixes dels que van denunciar els maltractaments. Encara que ara no ho digui ningú, l’any 2004 Espanya fou condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans per les tortures infringides als detinguts en l’Operació Garzón. Defensar la memòria dels caiguts per la llibertat i la democràcia és un propòsit just i lloable, però no és pot fer per vanitat ni per un interès propi. Aquells que amb la seva actuació pública han conculcat la llibertat i els drets dels altres, no són mai màrtirs.