P.- Què va aportar Ramon Trias a la política catalana?
R.- Principalment dues coses. Ell és amb total seguretat el personatge que, després de la guerra, sap articular millor un pensament liberal catalanista. Però un liberalisme d’un marcat caràcter social. Aquest factor, com deia en Maragall, el converteix en un estel solitari. D’altra banda, des dels anys cinquanta, Trias Fargas és un expert en l’estudi del dèficit fiscal. Amb diferents publicacions, és la persona que amb més calma, més tenacitat i més coneixement de causa reflexiona sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d’Espanya.

P.- Dos temes que, ara per ara, són de rabiosa actualitat.
R.- Sí, sí. Ara: Trias Fargas és un federalista convençut. No ens enganyem. Creu i defensa que l’Estat espanyol s’ha de construir des de la perifèria, no des del centre. De fet, aquesta és una de les qüestions que li generen més conflictes amb el PSOE i amb Alianza Popular. Trias defensava un pragmatisme econòmic que, tot i les moltes discussions, veia que no s’aplicava.

P.- Veient tot això sembla ser que no hem avançat gaire, doncs.
R.- És que tot i les brillants defenses que fa de la llegua catalana al Congrés dels Diputats, ell té molt clar que, a l’hora de la veritat, allò que importa són els calers. Quan es redacta la Constitució, ell proposa repetides vegades que el sistema econòmic sigui federal. És a dir, que cada comunitat esculli el percentatge que vol aportar al fons comú estatal.

P.- Però tot i no aconseguir-ho continua lluitant, no?
R.- Sí. Ell veu com va perdent la batalla però, tot i això, segueix defensant la utopia federalista d’una idea d’Espanya on tothom s’hi pugui sentir còmode. Però reitero: tot el projecte passa sempre per la vessant econòmica.

P.- I què l’ha portat a fer aquest llibre?
R.- Ni la personalitat, ni la trajectòria ni la vida de Ramon Trias no són gens comunes per la seva època.

P.- La personalitat diu?
R.- Sí: era un home d’un caràcter molt fort. Era sarcàstic, molt irònic, elitista, amb una gran capacitat per despreciar però alhora amb un sentimentalisme incontrolable. El que més et crida l’atenció de Trias Fargas és aquesta màscara que el fa ser terriblement antipàtic però que, quan busques una mica, descobreixes a una persona d’una humanitat increïble.

P.- La figura i el pensament de Ramon Trias podria aportar alguna cosa a l’actual moment polític?
R.- Oi tant! El seu corpus de pensament és molt sòlid. Trias Fargas era un home d’unes idees terriblement avançades pel seu temps. A part, era un home que no feia volar coloms, no venia fum. Tenia molt clar què es necessitava en cada moment i era absolutament pragmàtic. La seva idea d’Estat poc intervencionista però capacitat per protegir aquells més desvalguts és encara aplicable.

P.- De fet és un dels debats més candents dins de les formacions polítiques.
R.- Sí, sí. Un reflex evident d’aquesta idea de Trias Fargas és la LISMI (Llei integració social minusvàlids). Ell, des del moment que pren possessió com a diputat, té claríssim que la política ha de servir per servir aquells més desvalguts. És a dir, que l’Estat ha de ser prim però fort per vetllar per tots aquells que no poden fer-ho per sí mateixos. A part, Trias Fargas té molt clar que en el procés polític hi ha de participat tothom. És per això, que durant el transcurs de redacció de la LISMI passa pel seu despatx infinitat de persones: des dels sindicats fins a les associacions més diverses.

P.- Indagant per la vida de Ramon Trias què és el que més l’ha sorprès del personatge?
R.- Moltes coses, la veritat. Ara, si n’hagués de triar només una seria la seva obsessió per tornar a Catalunya després d’un llarg exili per reconstruir el nom de la seva família. Un nom que va quedar tocat per franquisme i que ell creu que ha de reconstruir. Però bé, hi ha altres factors que fan de Trias Fargas una persona especial.

P.- Expliqui, doncs.
R.- Ell, per exemple, ve d’un catalanisme acadèmic. El seu compromís amb Catalunya, contràriament el de Pujol, Raventós o el Guti, és des del món intel·lectual. En aquell moment tots aquells que treballaven per Catalunya procedien de la lluita clandestina. Trias, però, es compromet políticament sent un dels homes de la banca més importants de Barcelona. Ell sap perfectament que la vinculació política el portarà a deixar de guanyar diners. És a dir, que no hi guanyarà. Però tot i això es compromet. Condicionants com aquest són els que fan atractiva la figura de Ramon Trias Fargas.