Quan Vladimir Putin encara era el nou tsar de Rússia -càrrec que ara ocupa d'una manera oficiosa, però igualment efectiva- va encunyar una expressió que combinava el més dolç dels eufemismes amb un cinisme descarnat: "diplomàcia energètica".

En un assaig tardà Jorge Guillén insistia una i altra vegada que La vida es sueño de Calderón era el Hamlet de la literatura espanyola. Recordo, com si fos ara, un moment d'una conversa al bar l'Autònoma, a Sant Cugat, entre Gabriel Ferrater i alguns alumnes

Llegeixo en el web del professor mexicà Jesús Silva-Herzog Márquez un interessant reflexió sobre Samuel P. Huntington, arran del decès d'aquest politòleg nord-americà el dia abans de Nadal, a Martha's Vineyard, Massachusetts. Tenia 81 anys i havia estat docent a la Universitat de Harvard durant 58 anys fins que el 2007 va retirar-se.

Un dia parlaré llargament de les memòries del president Pasqual Maragall, aquesta Oda inacabada –un títol bellíssim i metafòric inspirat en els primers versos del poema «Oda Infinita» que va escriure el seu avi– amb la qual recrea la seva vida, a parer meu, amb un excés de presentisme. Ara, però, m’agradaria parlar de la malaltia que pateix el president,

Aquests primers dies de l'any m'ha caigut a les mans la Historia del nacionalismo catalán, d'un tal Maximiano García Venero, dos volums publicats l'any 1967, en ple franquisme.

En democracia el concepto de ciudadanía no presupone un conglomerado de individuos desvinculados de sus identidades nacionales, religiosas o étnicas. Tampoco la secularización ha defenestrado antiguas lealtades confesionales. En el actual escenario el pluralismo cuestiona los límites de una libertad religiosa que se fraguó desde la homogeneidad cultural laico-cristiana

Francament, hi ha gent que crec que ha perdut el nord ofegats pel relativisme ètic que inunda moltes consciències, especialment la d’aquelles persones que, pensant-se que són el súmmum del progressisme perquè donen veu a l’antiimperialisme universal, a la fi esdevenen escandalosament reaccionàries, perquè sempre se situen al costat de les dictadures i el totalitarisme

No vull amargar-los el nou any, però un llarg reportatge de Geoffrey Lean que vaig llegir a l’edició del proppassat 28 de desembre del diari anglès The Independent on Sunday és revelador sobre quin és l’estat del món amb relació a la fam, malgrat el maquillatge retòric respecte dels èxits i els fracassos de la campanya dels Objectiu del Mil•lenni que lidera el PNUD, el programa de les Nacions Unides per al desenvolupament.

La irrupció sobtada dels grans canvis acostuma a suscitar dos tipus d'actituds contradictòries: els vaticinis alarmistes -o directament catastrofistes- i l'entusiasme desbocat. Les respostes matisades són infreqüents.

S'acaba el 2008 i em fa l'efecte que es pot afirmar que aquest no ha estat un any gaire lluït. Almenys aquesta és la impressió que em queda després d'haver llegit una vegada i una altra un munt d'articles que vessaven un pessimisme desmesurat

De tota manera, i també empesa per dos articles que he llegit recentment, per acabar l'any voldria palesar la meva fe en la paraula (en el principi va ser el verb, la paraula)

Solbes des de la bancada del Govern es va quedar amb un regust agre a la boca. Es tracta del tercer vet del Senat als Pressupostos que ha de digerir el Govern de Zapatero i això provoca acidesa.

Més de mil regidors i alcaldes de Catalunya s'han adherit al manifest “Decidim! Manifest de càrrecs electes locals” amb la finalitat d'articular un moviment ampli d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur. Aquesta setmana hem entrevistat un dels seus impulsors: Albert Batalla, alcalde de la Seu d'Urgell i diputat al Parlament.

Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya.

"Catalunya és o no és una nació? Crec que tothom, els espanyolistes inclosos, saben que Catalunya té trets i identitats d’una nació. La història mil·lenària, la llengua pròpia, les institucions i el patrimoni cultural, l’avalen. Però tot això quedarà esmicolat en poc temps si no es defensa amb fermesa patriòtica i es consolida permanentment".

Jordi Amat guanya el premi Gaziel per la biografia de Ramon Trias Fargas.

L’independentisme tranquil d’Alex Salmond és aquell que es permet el luxe de dir que ni ell ni el seu partit volen trencar ni amb la monarquia britànica, ni amb Europa ni amb la mancomunitat de països anglosaxons.

Jordi Amat, col·laborador de la Fundació CatDem, ha estat declarat guanyador del XIII Premi Octavi Pellissa 2008, amb una biografia del polític, historiador i editor català Josep Benet.

Fa uns dies, el periodista Toni Soler es va referir a una suposada discriminació del castellà a Catalunya -que el diari El Mundo, com era previsible, va subratllar enmig de grans elogis-. De ben segur, es tracta d'una frase treta de context.