“No és aquest el moment de discutir això, que ja sé que és una qüestió molt controvertida entre l'ortodòxia pancatalanista que s'aferra a Fuster com els nàufrags als flotadors. Ara bé, potser ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom i plantejar-les tal com són, almenys de moment. Al País Valencià i a les Illes Balears els cal una solució pròpia d'autogovern, com és el sentir, d'altra banda, dels partits nacionalistes majoritaris a cada territori (BLOC i PSM-EN), la qual no té per què coincidir amb la que s'adopti per a Catalunya i encara menys produir-se al mateix moment. El que vull dir és que si alguna vegada s'arriba a assolir de veritat l'Espanya multinacional que anhelava el vell catalanisme vuitcentista i noucentista, aleshores caldrà assumir que el nombre d'entitats polítiques nacionals diferenciades seria superior a les tres que esmenta Miguel Herrero de Miñón a Derechos Históricos y Constitución (Taurus, 1998). El tòpic de les tres nacionalitats històriques crec que ja no rutlla. Però, vaja, ho deixo aquí, per bé que m'atreveixo a recomanar-los, si és que estan interessats a saber què penso sobre el futur dels Països Catalans, l'article que vaig publicar a l'obra col·lectiva Països Catalans, en plural (Moll, 2005), i el pròleg a la reedició, també del 2005 —per cert, gairebé clandestina—, del llibre de Joan F. Mira Crítica de la nació pura (Ed. 3i4).”

Com podreu imaginar per les cometes, aquestes no són paraules meues, tot i que les compartisc plenament. Són paraules d’un bon amic. Paraules d’Agustí Colomines, historiador català i nacionalista, compromès amb la realitat catalana i valenciana. I un valent, sobretot un valent que aposta per la política com a via per a aconseguir la sobirania del seu poble, Catalunya. I, també, la sobirania del nostre poble, el País Valencià. Política feta des de cada casa i per a cada casa, assumint les diferents realitats nacionals i els diferents camins que ens han de conduir a l’assumpció plena dels nostres drets.

Colomines és dels catalans que el País Valencià els apassiona de veritat. Per això, es capaç de dir el que diu, anant molt més enllà dels tòpics estèrils del nacionalisme català, apostant perquè els valencians fem la nostra via, al marge si cal de la seua via. No em sorprèn que Agustí ho diga, perquè el conec de fa anys. Em sorprèn, això sí, que predique això en el desert de Catalunya, i no en l’oasi. Si podeu accedir al seu blog, a www.catdem.org/cat/blogs/acolomines/, feu-ho. Val la pena. Agustí, com sempre, no es resigna. Jo tampoc em resigne. Al contrari, cada dia que trobe un atreviment com el d’Agustí, em rearfeme en la idea que els valencians hem de tindre clar que ens cal una força pròpia que treballe pel nostre país. I que als valencians no ens interessa la vella dialèctica que Agustí retrata tan bé.

De vegades, tot és més senzill del que sembla. Política de casa i per a casa. Agustí així ho fa. És d’agrair.

Pere Mayor