Autoritat Nacional Palestina
15/03/2012
Capital
Ramallah és la capital administrativa i Jerusalem és la ciutat reivindicada com a capital pels palestins.
Nombre d’habitants
4’148’000 l’any 2008, però hi ha d’afegir uns 4 milions de palestins viuen al estranger
Llengües
L’àrab i l’hebreu
Govern actual
L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) és una organització administrativa interina, en forma de república, que governa nominalment una secció de la Cisjordània i la Franja de Gaza. Va ser establerta el 1994 com a resultat dels acords d'Oslo entre l'Organització d'Allibertament Palestí (OAP) i Israel.
El president actual de l’ANP és Mahmud Abbas i el primer ministre és Salam Fayyad.
L’ANP té l’estatut de observador a les Nacions Unides, això li atorga dret de veu però no de vot.
Evolució històrica
El territori palestí és un lloc amb una historia carregada d’invasions, de guerres i sobretot marcada per l’interacció de les tres religions monoteistes. Desprès de l’ocupació romana, va ser part dels califats àrabs, mameluc i otomà, fins a la dissolució del Imperi Otomà desprès de la Primer Guerra Mundial.
El Tractat de Sèvres, entre l’Imperi Otomà i les potencies guanyadores de la Primera Guerra Mundial, va posar Palestina sota control britànic. El mandat britànic de Palestina incloïa el territori compost avui de Jordània, Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza. Però, ja durant la Gran Guerra, l’oficial britànic General McMahon va tenir correspondència amb el Sherif Hussein de la Meca prometent la creació d’un estat àrab al proper orient. El Tractat de Sèvres va rompre aquesta promesa i va provocar l’inicií de la Gran Revolta Àrab. Va ser durant aquest moviment reivindicatiu que van néixer els fonaments del nacionalisme àrab i palestí.
El govern britànic, paral•lelament als acords de McMahon-Hussein, va fer un altre pacte, en part contradictori amb el primer, conegut com la declaració Balfour. Aquesta declaració va prometre la creació d’un estat jueu a Palestina. De totes formes, la població àrab de la regió, inclous els palestins, es van sentir enganyats pels britànics, no únicament per la declaració Balfour, però també pels acords secrets entre els dos diplomats angles i francès respectivament Sykes i Picot. El acord Sykes-Picot, firmat el 1916, va determinar la repartició entre les dos potencies colonials dels territoris del antic Imperi Otomà en cas de victòria.
La migració jueva cap a Palestina, que es va iniciar amb els pogroms del segle XIX, va augmentar durant el mandat britànic. Aquest augment s’explica en part amb la difusió del nacionalisme jueu i la propaganda sionista, i per altra part amb la pujada dels feixismes a Europa. Els líders palestins, especialment el Muftí de Jerusalem, es va oposar amb força a la immigració jueva, utilitzant propaganda antisemítica, el qual va resultar en diverses revoltes palestines anant del 1920 al 1929. En front a aquesta situació de violència, el govern britànic va formar la Comissió Peel que el 1936 va consellar la partició de Palestina en dos estats, un àrab i un jueu. La denominada gran rebel•lió, una vaga general a Palestina, va començar el 1936 i fins que l’ordre va ser restaurat a Palestina, el 1939, més de 5’000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics van perdre la vida en els enfrontaments. Davant la Segona Guerra Mundial i de les turbulències a Palestina, finalment el govern britànic va canviar d’idea i va adoptar el Llibre Blanc, que preveu la creació a Palestina d’un estat i que limitava l’immigració i l’assentament dels jueus. Durant tota la Segona Guerra Mundial i inclòs desprès del 1945, milers de jueus van provar fugir a Heretz Israel, però les autoritats britàniques no les van deixar entrar i molts van acabar en camps de refugiats a Chipre.
Finalment, Londres va sotmetre la qüestió del futur de Palestina a les Nacions Unides el 1947. L’Assemblea General va decidir que l’única solució era dividir Palestina en dos estats. Va adoptar la Resolució 181, que preveia un estat jueu, un estat àrab i una zona sota tutela internacional al voltant de Jerusalem. La primera guerra àrab-israelià es va iniciar ja en el 1947, però va escalar amb la proclamació del estat d’Israel el 14 de maig 1948.
La cronologia del conflicte àrab-israelià, que va esclatar el 1956, el 1967, el 1973, el 1978, el 1982 i desprès el 1987 i 2000 (primera i segona Intifada), es detalla a la fitxa del conflicte àrab-israelià. En aquesta fitxa es tracta sobretot de les reivindicacions del poble palestí. El problema de les reivindicacions dels palestins és que es tracta justament d’un dels assumptes mes espinosos del conflicte, que fins ara no tenen resolució.
En primer lloc, el poble palestí exigeix el retorn dels refugiats que viuen no solament en els estats veïns com Jordània, sinó a tot arreu del món. Milers de persones van ser obligades a deixar les seves terres i cases, i milers de famílies es van veure separades desprès de la guerra del 1948. Avui en dia, es calcula que més de 4 milions de palestins formen una diàspora molt extensa i activa. Però, el govern israelià no permetrà mai que els refugiats tornin a Palestina, perquè son molts i canviarien el equilibri polític d’Israel, i sobretot perquè les seves terres van ser expropiades i ara son propietat d’altre gent fa generacions. La Resolució 194 de les Nacions Unides proclama el dret dels refugiats a tornar a les seves llars, però mai va ser aplicada per Israel.
El segon assumpte clau del conflicte i reivindicació dels palestins, és de tenir un estat sobirà. Els tractats d’Oslo I i II (1993 i 1995) preveien la creació d’un territori palestí independent amb tres tipus de zones. Aquests acords declaren que l'Autoritat Nacional Palestina ha de tenir control dels afers civils i de seguretat a les àrees urbanes de la Palestina (anomenades Àrea A), i només control civil a les àrees rurals (anomenades Àrea B). La resta dels territoris, incloent els assentaments israelians, la regió de la Vall del Jordà, i els camins de pas entre les comunitats palestines, haurien de romandre sota el control israelià (anomenades Àrea C). La principal tasca que s'atribueix a l'Autoritat Palestina és la d'aconseguir el reconeixement internacional del seu territori. Per obtenir aquest objectiu, l'autoritat palestina desplega intenses activitats diplomàtiques amb els països que considera els seus aliats, com a primera prioritat, i amb els altres països que simpatitzen amb la seva causa, encara que no siguin els seus aliats naturals.
Els acords d’Oslo, delimiten l’estat palestí seguint l’anomenada Línea Verda, les fronteres anteriors a la guerra de sis dies (1967). Però, el territori que es troba sota administració de l’Autoritat Nacional Palestina, no es administrable. Esta totalment fracturat pels assentaments i checkpoints israelians i la construcció del mur no respecta les fronteres previstes pels acords i annexa territoris. Les colònies, que es van construir desprès de la guerra dels sis dies (1967), fins ara continuen augmentant. Encara que tan la colonització com la construcció del mur van ser condemnats per la comunitat internacional, el govern israelià argumenta, que és construeix per la seguretat de la seva població. Arran de la construcció del mur i de la partició del territori palestí, l'accés als serveis basics, com hospitals i escoles és difícil o a vegades impossible.
En tercer lloc, l’Autoritat Nacional Palestina també és incapaç de gestionar tots els problemes. Depèn totalment de l’ajuda estrangera, però al mateix temps, l’ajuda esta sotmesa a certes condicions. És víctima de una corrupció generalitzada, es dir que la població no aprofita les ajudes estrangeres i acaba per desconfiar tant del govern actual d’El Fatah, que prefereix elegir un partit extremista com és Hamas.
Altres problemes dificulten la vida dels palestins i fins ara impedien la resolució del conflicte àrab-israelià. L’estatus de Jerusalem, com a ciutat internacional, com a capital palestina o com a ciutat israeliana, és un interrogant. Però, molts estudiosos tant israelians com palestins creen que com Jerusalem és l’assumpte més complicat de resoldre, és justament aquest problema que els negociadors tenen que tractar en primer lloc. L’aigua també és un tema crucial en les negociacions i una mancança greu a Palestina. Israel va mantenir el territori de la Vall del Jordà sota la seva autoritat i el mur separa el poble palestí de la seva única font d’aigua. L’Autoritat Territorial Palestina és va crear el 1994, com a part dels Acords d’Oslo entre el govern israelià i l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP). L’OAP va ser constituïda el 1964 a Jerusalem. En els enfrontaments del Setembre Negre a Jordània el 1970, l’OAP va ser expulsada cap a Líban i desprès es va traslladar a Algèria durant els anys 1980 fugint dels atacs del exercit israelià a Líban. L’any 1974, les Nacions Unides reconeixen l’OAP com a representant del poble palestí. El gran líder del OAP i anterior president de l’ANP, Yasser Arafat, va morir l’any 2004 i va ser reemplaçat per Mahmud Abbas.
Partits polítics
Al-Fatah, que vol dir obertura, és un acrònim de Harakat al-Tahrir al-Watani al Filistini, literalment Moviment Nacional d’Alliberament de Palestina. Al-Fatah és el major partit polític palestí i va controlar tan l’Organització d’Alliberament de Palestina com l’Autoritat Nacional Palestina fins al 2005. El seu braç armat s’anomena Al-Assifa. Va ser denunciat per corrupció per la població palestina que va decidir votar massivament per el seu partit rival, Al-Hamas, l’any 2006.
Al-Hamas, contracció de Harakat al-Muqawama al-Islamiyya, que vull dir Moviment Islàmic de Resistència, és tristament conegut per ser radicalment oposat a reconèixer l’estat d’Israel i s’oposa a negociar la pau. Va ser creat per els germans musulmans durant la primera Intifada (1987) i representa el corrent més radical del sunnisme. Al-Hamas esta considerat una organització terrorista per molts països.
El Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina és un partit laic, militar i d’ideologia marxista-leninista. També és membre de l’Organització d’Alliberament de Palestina.
La Unió Democràtica Palestina, generalment conegut com FIDA, és un partit actiu en la Organització d’Alliberament de Palestina i que participa a les eleccions de l’ANP des de el 1990, quan el Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina va viure una cessió. Va elegir un camí molt més moderat i representa l’alternativa democràtica d’esquerra a Palestina.
L’Iniciativa Nacional Palestina és un partit de centre creat l’any 2002. Guanya els seus votants com a tercer força democràtica, alternativa al Fatah (corrupte) i Hamas (fonamentalista i violent).
El Partit Popular de Palestina (PPP) és un partit socialista que va ser fundat el 1982 com a Partit Comunista Palestí. Originalment, el Partit Comunista havia estat fundat el 1919, però va perdre el seu suport fins que va ser regenerat amb el nou nom de PPP. Es va ajuntar a l’OAP i fou important en la mobilització durant la primera Intifada.
El Front Popular per l’Alliberament de Palestina és una organització política i militar laica, nacionalista i marxista-leninista. És el segon grup, desprès de Al-Fatah, a dins de l’OAP. En general va ser més radical que Al-Fatah i és va oposar als Acords d’Oslo. Esta considerat com a organització terrorista per molts estats.
La Tercera Via és un partit centrista creat el 2005 com a alternativa al sistema bipartidista amb Al-Fatah i Al-Hamas. El seu líder, Salam Fayyad, va ser designat primer ministre per al president de l’ANP Mahmud Abbas.
« tornar
Ramallah és la capital administrativa i Jerusalem és la ciutat reivindicada com a capital pels palestins.
Nombre d’habitants
4’148’000 l’any 2008, però hi ha d’afegir uns 4 milions de palestins viuen al estranger
Llengües
L’àrab i l’hebreu
Govern actual
L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) és una organització administrativa interina, en forma de república, que governa nominalment una secció de la Cisjordània i la Franja de Gaza. Va ser establerta el 1994 com a resultat dels acords d'Oslo entre l'Organització d'Allibertament Palestí (OAP) i Israel.
El president actual de l’ANP és Mahmud Abbas i el primer ministre és Salam Fayyad.
L’ANP té l’estatut de observador a les Nacions Unides, això li atorga dret de veu però no de vot.
Evolució històrica
El territori palestí és un lloc amb una historia carregada d’invasions, de guerres i sobretot marcada per l’interacció de les tres religions monoteistes. Desprès de l’ocupació romana, va ser part dels califats àrabs, mameluc i otomà, fins a la dissolució del Imperi Otomà desprès de la Primer Guerra Mundial.
El Tractat de Sèvres, entre l’Imperi Otomà i les potencies guanyadores de la Primera Guerra Mundial, va posar Palestina sota control britànic. El mandat britànic de Palestina incloïa el territori compost avui de Jordània, Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza. Però, ja durant la Gran Guerra, l’oficial britànic General McMahon va tenir correspondència amb el Sherif Hussein de la Meca prometent la creació d’un estat àrab al proper orient. El Tractat de Sèvres va rompre aquesta promesa i va provocar l’inicií de la Gran Revolta Àrab. Va ser durant aquest moviment reivindicatiu que van néixer els fonaments del nacionalisme àrab i palestí.
El govern britànic, paral•lelament als acords de McMahon-Hussein, va fer un altre pacte, en part contradictori amb el primer, conegut com la declaració Balfour. Aquesta declaració va prometre la creació d’un estat jueu a Palestina. De totes formes, la població àrab de la regió, inclous els palestins, es van sentir enganyats pels britànics, no únicament per la declaració Balfour, però també pels acords secrets entre els dos diplomats angles i francès respectivament Sykes i Picot. El acord Sykes-Picot, firmat el 1916, va determinar la repartició entre les dos potencies colonials dels territoris del antic Imperi Otomà en cas de victòria.
La migració jueva cap a Palestina, que es va iniciar amb els pogroms del segle XIX, va augmentar durant el mandat britànic. Aquest augment s’explica en part amb la difusió del nacionalisme jueu i la propaganda sionista, i per altra part amb la pujada dels feixismes a Europa. Els líders palestins, especialment el Muftí de Jerusalem, es va oposar amb força a la immigració jueva, utilitzant propaganda antisemítica, el qual va resultar en diverses revoltes palestines anant del 1920 al 1929. En front a aquesta situació de violència, el govern britànic va formar la Comissió Peel que el 1936 va consellar la partició de Palestina en dos estats, un àrab i un jueu. La denominada gran rebel•lió, una vaga general a Palestina, va començar el 1936 i fins que l’ordre va ser restaurat a Palestina, el 1939, més de 5’000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics van perdre la vida en els enfrontaments. Davant la Segona Guerra Mundial i de les turbulències a Palestina, finalment el govern britànic va canviar d’idea i va adoptar el Llibre Blanc, que preveu la creació a Palestina d’un estat i que limitava l’immigració i l’assentament dels jueus. Durant tota la Segona Guerra Mundial i inclòs desprès del 1945, milers de jueus van provar fugir a Heretz Israel, però les autoritats britàniques no les van deixar entrar i molts van acabar en camps de refugiats a Chipre.
Finalment, Londres va sotmetre la qüestió del futur de Palestina a les Nacions Unides el 1947. L’Assemblea General va decidir que l’única solució era dividir Palestina en dos estats. Va adoptar la Resolució 181, que preveia un estat jueu, un estat àrab i una zona sota tutela internacional al voltant de Jerusalem. La primera guerra àrab-israelià es va iniciar ja en el 1947, però va escalar amb la proclamació del estat d’Israel el 14 de maig 1948.
La cronologia del conflicte àrab-israelià, que va esclatar el 1956, el 1967, el 1973, el 1978, el 1982 i desprès el 1987 i 2000 (primera i segona Intifada), es detalla a la fitxa del conflicte àrab-israelià. En aquesta fitxa es tracta sobretot de les reivindicacions del poble palestí. El problema de les reivindicacions dels palestins és que es tracta justament d’un dels assumptes mes espinosos del conflicte, que fins ara no tenen resolució.
En primer lloc, el poble palestí exigeix el retorn dels refugiats que viuen no solament en els estats veïns com Jordània, sinó a tot arreu del món. Milers de persones van ser obligades a deixar les seves terres i cases, i milers de famílies es van veure separades desprès de la guerra del 1948. Avui en dia, es calcula que més de 4 milions de palestins formen una diàspora molt extensa i activa. Però, el govern israelià no permetrà mai que els refugiats tornin a Palestina, perquè son molts i canviarien el equilibri polític d’Israel, i sobretot perquè les seves terres van ser expropiades i ara son propietat d’altre gent fa generacions. La Resolució 194 de les Nacions Unides proclama el dret dels refugiats a tornar a les seves llars, però mai va ser aplicada per Israel.
El segon assumpte clau del conflicte i reivindicació dels palestins, és de tenir un estat sobirà. Els tractats d’Oslo I i II (1993 i 1995) preveien la creació d’un territori palestí independent amb tres tipus de zones. Aquests acords declaren que l'Autoritat Nacional Palestina ha de tenir control dels afers civils i de seguretat a les àrees urbanes de la Palestina (anomenades Àrea A), i només control civil a les àrees rurals (anomenades Àrea B). La resta dels territoris, incloent els assentaments israelians, la regió de la Vall del Jordà, i els camins de pas entre les comunitats palestines, haurien de romandre sota el control israelià (anomenades Àrea C). La principal tasca que s'atribueix a l'Autoritat Palestina és la d'aconseguir el reconeixement internacional del seu territori. Per obtenir aquest objectiu, l'autoritat palestina desplega intenses activitats diplomàtiques amb els països que considera els seus aliats, com a primera prioritat, i amb els altres països que simpatitzen amb la seva causa, encara que no siguin els seus aliats naturals.
Els acords d’Oslo, delimiten l’estat palestí seguint l’anomenada Línea Verda, les fronteres anteriors a la guerra de sis dies (1967). Però, el territori que es troba sota administració de l’Autoritat Nacional Palestina, no es administrable. Esta totalment fracturat pels assentaments i checkpoints israelians i la construcció del mur no respecta les fronteres previstes pels acords i annexa territoris. Les colònies, que es van construir desprès de la guerra dels sis dies (1967), fins ara continuen augmentant. Encara que tan la colonització com la construcció del mur van ser condemnats per la comunitat internacional, el govern israelià argumenta, que és construeix per la seguretat de la seva població. Arran de la construcció del mur i de la partició del territori palestí, l'accés als serveis basics, com hospitals i escoles és difícil o a vegades impossible.
En tercer lloc, l’Autoritat Nacional Palestina també és incapaç de gestionar tots els problemes. Depèn totalment de l’ajuda estrangera, però al mateix temps, l’ajuda esta sotmesa a certes condicions. És víctima de una corrupció generalitzada, es dir que la població no aprofita les ajudes estrangeres i acaba per desconfiar tant del govern actual d’El Fatah, que prefereix elegir un partit extremista com és Hamas.
Altres problemes dificulten la vida dels palestins i fins ara impedien la resolució del conflicte àrab-israelià. L’estatus de Jerusalem, com a ciutat internacional, com a capital palestina o com a ciutat israeliana, és un interrogant. Però, molts estudiosos tant israelians com palestins creen que com Jerusalem és l’assumpte més complicat de resoldre, és justament aquest problema que els negociadors tenen que tractar en primer lloc. L’aigua també és un tema crucial en les negociacions i una mancança greu a Palestina. Israel va mantenir el territori de la Vall del Jordà sota la seva autoritat i el mur separa el poble palestí de la seva única font d’aigua. L’Autoritat Territorial Palestina és va crear el 1994, com a part dels Acords d’Oslo entre el govern israelià i l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP). L’OAP va ser constituïda el 1964 a Jerusalem. En els enfrontaments del Setembre Negre a Jordània el 1970, l’OAP va ser expulsada cap a Líban i desprès es va traslladar a Algèria durant els anys 1980 fugint dels atacs del exercit israelià a Líban. L’any 1974, les Nacions Unides reconeixen l’OAP com a representant del poble palestí. El gran líder del OAP i anterior president de l’ANP, Yasser Arafat, va morir l’any 2004 i va ser reemplaçat per Mahmud Abbas.
Partits polítics
Al-Fatah, que vol dir obertura, és un acrònim de Harakat al-Tahrir al-Watani al Filistini, literalment Moviment Nacional d’Alliberament de Palestina. Al-Fatah és el major partit polític palestí i va controlar tan l’Organització d’Alliberament de Palestina com l’Autoritat Nacional Palestina fins al 2005. El seu braç armat s’anomena Al-Assifa. Va ser denunciat per corrupció per la població palestina que va decidir votar massivament per el seu partit rival, Al-Hamas, l’any 2006.
Al-Hamas, contracció de Harakat al-Muqawama al-Islamiyya, que vull dir Moviment Islàmic de Resistència, és tristament conegut per ser radicalment oposat a reconèixer l’estat d’Israel i s’oposa a negociar la pau. Va ser creat per els germans musulmans durant la primera Intifada (1987) i representa el corrent més radical del sunnisme. Al-Hamas esta considerat una organització terrorista per molts països.
El Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina és un partit laic, militar i d’ideologia marxista-leninista. També és membre de l’Organització d’Alliberament de Palestina.
La Unió Democràtica Palestina, generalment conegut com FIDA, és un partit actiu en la Organització d’Alliberament de Palestina i que participa a les eleccions de l’ANP des de el 1990, quan el Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina va viure una cessió. Va elegir un camí molt més moderat i representa l’alternativa democràtica d’esquerra a Palestina.
L’Iniciativa Nacional Palestina és un partit de centre creat l’any 2002. Guanya els seus votants com a tercer força democràtica, alternativa al Fatah (corrupte) i Hamas (fonamentalista i violent).
El Partit Popular de Palestina (PPP) és un partit socialista que va ser fundat el 1982 com a Partit Comunista Palestí. Originalment, el Partit Comunista havia estat fundat el 1919, però va perdre el seu suport fins que va ser regenerat amb el nou nom de PPP. Es va ajuntar a l’OAP i fou important en la mobilització durant la primera Intifada.
El Front Popular per l’Alliberament de Palestina és una organització política i militar laica, nacionalista i marxista-leninista. És el segon grup, desprès de Al-Fatah, a dins de l’OAP. En general va ser més radical que Al-Fatah i és va oposar als Acords d’Oslo. Esta considerat com a organització terrorista per molts estats.
La Tercera Via és un partit centrista creat el 2005 com a alternativa al sistema bipartidista amb Al-Fatah i Al-Hamas. El seu líder, Salam Fayyad, va ser designat primer ministre per al president de l’ANP Mahmud Abbas.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS