Catalunya
20/04/2012
Capital
Barcelona
Nombre d’habitants
7.210.508
Llengües
El català és la llengua pròpia de Catalunya, que comparteix oficialitat amb el castellà i també l'aranès només a la Vall d'Aran.
Govern actual
Catalunya és una nació sense estat que forma part de l’estat espanyol des de fa 3 segles. La seva norma bàsica és l’Esattut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum l’any 2006 pel poble de Catalunya i refrendat per les Corts espanyoles.
La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern, i integra el Parlament, el President i el Govern.
Les competències de Catalunya estan llistades en el seu Estatut d’Autonomia, votat per la ciutadania catalana l’any 2006 mitjançant un referèndum i substituint l’Estatut de Sau, antic Estatut català, creat el 1979. A més defineix tots els drets i deures que disposen els ciutadans catalans, les institucions polítiques catalanes i les relacions amb l’Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya.
Evolució històrica
El nom de Catalunya es comença a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans.
Aquest territori sobirà, va començar a expandir-se cap a altres territoris, com el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità, amb el comte Ramon Berenguer III al capdavant, fou el primer en ser anomenat monarca català.
Fruit de la unió matrimonial que hi va haver entre el Comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb Peronella, filla del rei de l’Aragó, el 1137, va sorgí la formació de la Corona d'Aragó, integrant tots dos territoris, i propicià la continuació de l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent.
El 1469, el matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, suposa un pas en la unió de les dues corones, malgrat això però, Catalunya durant tres segles, va continuar essent un Estat amb les seves institucions pròpies i amb les seves constitucions i drets.
Els segles XVI i XVII no van ser fàcils per a Catalunya, que va viure un període de decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta d'Amèrica. La monarquia hispànica va començar a constrènyer Catalunya per tal d’unificar completament ambdós territoris, provocant un conflicte entre les parts i l’aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659), que posà a aquesta guerra fi, sancionà l'annexió per la força dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.
A la guerra de Successió, conflicte d'àmbit europeu on es va produir una disputa per la successió de la corona espanyola entre Felip d'Anjou de França i l'arxiduc Carles d'Àustria. Catalunya es va posar al costat del pretendent austríac com a manera de mantenir les seves llibertats nacionals. L'11 de setembre de 1714, però, Barcelona va rendir-se a les tropes del pretendent francès. El final de la guerra es declarà a través del tractat d'Utrecht, i propicià l'entronització a Espanya de la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V, el qual instaurà un sistema absolutista de govern que comportà per a Catalunya la liquidació de les seves institucions pròpies i del seu sistema constitucional mitjançant l'anomenat decret de Nova Planta (1716). Fou en aquest any quan Catalunya deixà de tenir un estat propi, integrant-se completament a la monarquia espanyola, a més de perdre la llengua catalana, en substitució pel castellà, en tots els àmbits públics (només utilitzada en l’àmbit familiar).
La industrialització que va patir Catalunya, fou la regió més industrialitzada d’Espanya, provocà l’aparició d’una nova societat, diferent de l’estat, molt menys desenvolupada, marcada per les relacions de discordança creixent respecte de l'Estat espanyol, ja que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com la catalana. Això es traduí amb la creació de successius moviments al llarg del segle XIX que propugnaven el reconeixement de la personalitat catalana. Juntament amb aquest procés, va tenir lloc una recuperació de la cultura i la llengua catalanes a través del moviment conegut com a Renaixença, que perseguia el recobrament de la llengua i la literatura pròpies. Tot i aquest objectiu originari, aviat el moviment adquirí un caire més polític, orientat a que Catalunya recuperés el seu autogovern, generant un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.
La pèrdua de les últimes colònies per part de l’Estat espanyol va provocar un impuls d’aquest moviment i, el 1901, va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).
La creació de la Mancomunitat, el 1914, va significar el primer símptoma d’autogovern després de la supressió de les institucions catalanes el 1714, encara que el 1923 fos suprimit pel general Primo de Rivera que instaurà una dictadura. Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, Catalunya recuperà l’autonomia perduda, cosa que permeté la creació de la Generalitat, una institució d’autogovern pròpia catalana, i la recuperació cultural pròpia.
Durant la dictadura, Catalunya rebé una forta immigració, principalment del sud d’Espanya, gràcies a la forta indústria catalana, que provocà un augment espectacular del creixement demogràfic.
Un cop mort el dictador, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic, definit a la Constitució de 1978. un any abans, el 1977, la Generalitat de Catalunya quedà restablerta de forma provisional. Amb la creació d’un Estatut d’autonomia propi, el 1979, es restablí de manera definitiva l’autogovern català. El 20 de març del 1980 se celebren els primers comicis a Catalunya, donant la federació nacionalista Convergència i Unió (CiU), com a guanyadora de les eleccions amb 43 escons, deu més que la segona força política, el PSC, escollint així Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Des d’aquest any fins el 2003, Pujol fou reelegit en diverses vegades com a president de la Generalitat, període on Catalunya avançà a grans pases, fins el 2003, quan, tot i guanyar CiU les eleccions amb Artur Mas com a candidat, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, del PSC-PSOE, amb un govern tripartit format pel PSC-PSOE, ERC i ICV, període en el qual, el conjunt de les forces polítiques catalanes, tret del PP, impulsa la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya per adaptar-lo a la nova realitat catalana, entrant en vigor l’agost del 2006. Aquest mateix any, Maragall es substituït per José Montilla com a president de la Generalitat degut als nous comicis celebrats on es torna a reeditar l’anomenat tripartit, malgrat tornar a guanyar les eleccions Artur Mas i CiU, de manera més clara encara.
En l’actualitat, la societat civil catalana, i des del món polític amb el lideratge d’Artur Mas, està impulsant amb força el concepte “dret a decidir”, com a forma de reivindicació d’allò que és propi a Catalunya i de la facultat que, com a nació té, de decidir en tots aquells assumptes propis.
Partits polítics
El partit més votat a Catalunya és Convergència i Unió, federació nacionalista catalana formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d’ideologia liberal, progressista i centrista, i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), d’ideologia demòcrata cristiana o socialcristiana. Recull l'herència històrica del catalanisme i és la principal expressió política moderna d'un sentiment nacional de catalanitat.
Com a segona força política en nombre de vots està el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), d’ideologia socialdemòcrata, partit del President de l’estat espanyol, Jose Luís Rodriguez Zapatero, que a Catalunya es va fundar arran de la fusió de diversos moviments socialistes (alguns ja vinculats al PSOE, altres sorgits expressament a Catalunya) presents a l’època de la transició.
El tercer partit és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), d’ideologia independentista catalana, encara que originàriament federalista.
Com a quarta força trobem el Partido Popular de Catalunya és la federació del Partido Popular (PP) espanyol a Catalunya. És un partit nacionalista espanyol que a Catalunya ocupa un espai més de dretes que el que ocupa al conjunt de l’estat.
Com a cinnquena força política apareix Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), autodefinint-se com a una organització de l’esquerra verd i nacional de Catalunya.
L’última força, molt minoritària, és Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía, declarats oposats al nacionalisme català, al que qualificar-lo com a "nacionalisme obligatori".
« tornar
Barcelona
Nombre d’habitants
7.210.508
Llengües
El català és la llengua pròpia de Catalunya, que comparteix oficialitat amb el castellà i també l'aranès només a la Vall d'Aran.
Govern actual
Catalunya és una nació sense estat que forma part de l’estat espanyol des de fa 3 segles. La seva norma bàsica és l’Esattut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum l’any 2006 pel poble de Catalunya i refrendat per les Corts espanyoles.
La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern, i integra el Parlament, el President i el Govern.
Les competències de Catalunya estan llistades en el seu Estatut d’Autonomia, votat per la ciutadania catalana l’any 2006 mitjançant un referèndum i substituint l’Estatut de Sau, antic Estatut català, creat el 1979. A més defineix tots els drets i deures que disposen els ciutadans catalans, les institucions polítiques catalanes i les relacions amb l’Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya.
Evolució històrica
El nom de Catalunya es comença a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans.
Aquest territori sobirà, va començar a expandir-se cap a altres territoris, com el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità, amb el comte Ramon Berenguer III al capdavant, fou el primer en ser anomenat monarca català.
Fruit de la unió matrimonial que hi va haver entre el Comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb Peronella, filla del rei de l’Aragó, el 1137, va sorgí la formació de la Corona d'Aragó, integrant tots dos territoris, i propicià la continuació de l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent.
El 1469, el matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, suposa un pas en la unió de les dues corones, malgrat això però, Catalunya durant tres segles, va continuar essent un Estat amb les seves institucions pròpies i amb les seves constitucions i drets.
Els segles XVI i XVII no van ser fàcils per a Catalunya, que va viure un període de decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta d'Amèrica. La monarquia hispànica va començar a constrènyer Catalunya per tal d’unificar completament ambdós territoris, provocant un conflicte entre les parts i l’aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659), que posà a aquesta guerra fi, sancionà l'annexió per la força dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.
A la guerra de Successió, conflicte d'àmbit europeu on es va produir una disputa per la successió de la corona espanyola entre Felip d'Anjou de França i l'arxiduc Carles d'Àustria. Catalunya es va posar al costat del pretendent austríac com a manera de mantenir les seves llibertats nacionals. L'11 de setembre de 1714, però, Barcelona va rendir-se a les tropes del pretendent francès. El final de la guerra es declarà a través del tractat d'Utrecht, i propicià l'entronització a Espanya de la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V, el qual instaurà un sistema absolutista de govern que comportà per a Catalunya la liquidació de les seves institucions pròpies i del seu sistema constitucional mitjançant l'anomenat decret de Nova Planta (1716). Fou en aquest any quan Catalunya deixà de tenir un estat propi, integrant-se completament a la monarquia espanyola, a més de perdre la llengua catalana, en substitució pel castellà, en tots els àmbits públics (només utilitzada en l’àmbit familiar).
La industrialització que va patir Catalunya, fou la regió més industrialitzada d’Espanya, provocà l’aparició d’una nova societat, diferent de l’estat, molt menys desenvolupada, marcada per les relacions de discordança creixent respecte de l'Estat espanyol, ja que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com la catalana. Això es traduí amb la creació de successius moviments al llarg del segle XIX que propugnaven el reconeixement de la personalitat catalana. Juntament amb aquest procés, va tenir lloc una recuperació de la cultura i la llengua catalanes a través del moviment conegut com a Renaixença, que perseguia el recobrament de la llengua i la literatura pròpies. Tot i aquest objectiu originari, aviat el moviment adquirí un caire més polític, orientat a que Catalunya recuperés el seu autogovern, generant un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.
La pèrdua de les últimes colònies per part de l’Estat espanyol va provocar un impuls d’aquest moviment i, el 1901, va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes agrupades en l'anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).
La creació de la Mancomunitat, el 1914, va significar el primer símptoma d’autogovern després de la supressió de les institucions catalanes el 1714, encara que el 1923 fos suprimit pel general Primo de Rivera que instaurà una dictadura. Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, Catalunya recuperà l’autonomia perduda, cosa que permeté la creació de la Generalitat, una institució d’autogovern pròpia catalana, i la recuperació cultural pròpia.
Durant la dictadura, Catalunya rebé una forta immigració, principalment del sud d’Espanya, gràcies a la forta indústria catalana, que provocà un augment espectacular del creixement demogràfic.
Un cop mort el dictador, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic, definit a la Constitució de 1978. un any abans, el 1977, la Generalitat de Catalunya quedà restablerta de forma provisional. Amb la creació d’un Estatut d’autonomia propi, el 1979, es restablí de manera definitiva l’autogovern català. El 20 de març del 1980 se celebren els primers comicis a Catalunya, donant la federació nacionalista Convergència i Unió (CiU), com a guanyadora de les eleccions amb 43 escons, deu més que la segona força política, el PSC, escollint així Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Des d’aquest any fins el 2003, Pujol fou reelegit en diverses vegades com a president de la Generalitat, període on Catalunya avançà a grans pases, fins el 2003, quan, tot i guanyar CiU les eleccions amb Artur Mas com a candidat, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, del PSC-PSOE, amb un govern tripartit format pel PSC-PSOE, ERC i ICV, període en el qual, el conjunt de les forces polítiques catalanes, tret del PP, impulsa la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya per adaptar-lo a la nova realitat catalana, entrant en vigor l’agost del 2006. Aquest mateix any, Maragall es substituït per José Montilla com a president de la Generalitat degut als nous comicis celebrats on es torna a reeditar l’anomenat tripartit, malgrat tornar a guanyar les eleccions Artur Mas i CiU, de manera més clara encara.
En l’actualitat, la societat civil catalana, i des del món polític amb el lideratge d’Artur Mas, està impulsant amb força el concepte “dret a decidir”, com a forma de reivindicació d’allò que és propi a Catalunya i de la facultat que, com a nació té, de decidir en tots aquells assumptes propis.
Partits polítics
El partit més votat a Catalunya és Convergència i Unió, federació nacionalista catalana formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d’ideologia liberal, progressista i centrista, i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), d’ideologia demòcrata cristiana o socialcristiana. Recull l'herència històrica del catalanisme i és la principal expressió política moderna d'un sentiment nacional de catalanitat.
Com a segona força política en nombre de vots està el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), d’ideologia socialdemòcrata, partit del President de l’estat espanyol, Jose Luís Rodriguez Zapatero, que a Catalunya es va fundar arran de la fusió de diversos moviments socialistes (alguns ja vinculats al PSOE, altres sorgits expressament a Catalunya) presents a l’època de la transició.
El tercer partit és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), d’ideologia independentista catalana, encara que originàriament federalista.
Com a quarta força trobem el Partido Popular de Catalunya és la federació del Partido Popular (PP) espanyol a Catalunya. És un partit nacionalista espanyol que a Catalunya ocupa un espai més de dretes que el que ocupa al conjunt de l’estat.
Com a cinnquena força política apareix Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), autodefinint-se com a una organització de l’esquerra verd i nacional de Catalunya.
L’última força, molt minoritària, és Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía, declarats oposats al nacionalisme català, al que qualificar-lo com a "nacionalisme obligatori".
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS