Finalment, ICV, el partit que sempre es vanta de ser més coherent que ningú, ha fet el que fa sempre: esdevenir la crossa dels socialistes per al que calgui. La negociació del passat cap de setmana entre els PSOE i ICV, capitanejada per Maria Teresa Fernández De la Vega i Joan Saura, ha acabat amb dos acords ben galdosos, que van en contra dels interessos catalanistes. El primer -i l'únic que de moment es complirà-, serveix per evitar la compareixença al Congrés dels Diputats de Rodríguez Zapatero perquè aclareixi per què "ha incomplert" el model de finançament contingut en l'Estatut de Catalunya. Aquest pacte estipula, també, que sigui el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, qui abans de finals d’aquest mateix mes d’agost justifiqui les actuacions del govern espanyol en aquest tema.
El segon acord consisteix en la prometença per part dels socialistes que el nou model de finançament autonòmic estarà definit abans de tres mesos "d'acord amb l'Estatut de Catalunya i amb la resta d'estatuts". Per aconseguir aquests objectius, tant el socialistes com els ecosocialistes han coincidit en el fet que s'ha d'accelerar el diàleg tant bilateral com multilateral per resoldre la qüestió del finançament. O sigui, que els d'ICV s'han empassat la lletra de l'Estatut per donar la raó a la visió centralista que defensa el PSOE amb relació a com resoldre la negociació del nou finançament.
Es veu que ICV sí que pot saltar-se la unitat catalana quan li plau i de la manera que vulgui. Ara, com que ICV no fa mai res que pugui posar en crisi el tripartit i el PSC, la pregunta és ben clara: en nom de qui han fet la feina bruta per salvar el PSOE i Zapatero d'haver de donar explicacions dels seus imcompliments? Tot plegat fa mala olor.
Les llampants propostes polítiques de José Luís Rodríguez Zapatero fan aigües. Ja fa temps que el president espanyol sembla obsessionat a fer creïbles una bona colla de propostes que, segons ell i el seu executiu, haurien de permetre a Espanya avançar a bon ritme i deixar lluny –tan aviat com sigui possible– aquesta crisi que tant li va costar de reconèixer que existia i que ha situat Espanya entre els estats europeus de risc, amb xifres rècord d’atur.
La Fundació CatDem obre una via d'informació sobre una de les lleis que canviaran l'ordenació territorial del nostre país: La llei de Consell de Governs locals. En tràmit a proposta del Departament de Governació i Administracions Públiques, aquí podeu trobar el text de la proposta i articles relacionats.
Nou llibre de Montserrat Guibernau, Per un catalanisme cosmopolita (Angle Editoria), que va guanay el Premi d’Assaig Breu Eines que atorga la Fundació Josep Irla, el jurat del qual està format per Anna Maria Alabart, Guillem López-Casasnovas, Begonya Román, Antoni Segura i Eduard Voltas.
Dos articles d'Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem. Un publicat a elsingulardigital, sobre els reptes que planteja el nou curs polític, i l'altre, publicat a l'Avui, sobre quina és la percepció que és té de Catalunya des de l'estranger.
I els del mig, tu i jo, podem penjar-nos directament davant l’agència tributària. Per a un governant que viu al trenta-sis un ric és qui no passa set ni gana, vesteix pantalons sense sorgits i ensenya les ungles netes i ben tallades. Així que prepareu les butxaques. A força de gratar-les no hi quedarà ni la burilla que hi vàreu desar de menuts.
L’economia catalana no pot seguir emmirallant-se amb la resta de l’Estat espanyol pel que fa al seu grau d’internacionalització i creure que les coses no estan anant del tot malament (del 1990 al 2002 les exportacions catalanes passaven del 23,8% al 28,1% del total d’Espanya). A tort i a dret, les empreses s’estan tirant de cap a tenir una major presència internacional com a via per treure’n més profit a la globalització en forma d’accés a mercats amb major expansió, mercats amb mà d’obra menys costosa o amb clar incentius fiscals.
Ara que ha plogut tantíssim, ara que no sembla haver-hi cap problema de subministrament d'aigua ni a curt ni a mitjà termini, convindria parlar en profunditat de les sequeres endèmiques que pateix aquest país, i de les infraestructures necessàries per pal·liar-les. Ara, tot just ara, sembla el moment més oportú per obrir un gran debat polític sobre la qüestió. Suposo que algun -o molts- lectors hauran mirat de reüll la foto que encapçala aquest article, tot pensant: aquest senyor cada dia està més tocat del bolet (o coses pitjors). Potser algú, fins i tot, ha afegit: podent parlar del cotxe del president del Parlament de Catalunya, o de l'óssa Hvala i les seves generoses contribucions a la biodiversitat del Pirineu, per què dimonis hem de perdre el temps amb un tema que ja no té el més mínim interès?
Segons diversos intel•lectuals i científics de gran prestigi com Stephen Hawking, el canvi climàtic es presenta com un dels problemes més importants que tota la humanitat haurà d’afrontar durant el segle XXI. Just abans d’ahir, dilluns 29 de setembre, l’Agència Mediambiental Europea (EEA) va publicar el seu darrer informe referent al canvi climàtic i les seves greus repercussions que pot tenir, sobretot, a Europa.