Irlanda del Nord/Tuaisceart Éireann
15/03/2012
Capital
Belfast/Béal Feirste
Nombre d’habitants
1,741,600 l’any 2006
Llengües
Les llengües oficials son l’anglès, l’irlandès i el scot de l’Ulster. L’anglès es la llengua de gairebé 100% de la població d’Irlanda del Nord. Solament un 4% de la població parla l’irlandès i 1% parla el scot de l’Ulster.
Govern actual
Irlanda del Nord és una regió autònoma que pertany al Regne Unit de la Gran Bretanya. El territori es regeix pel Government of Ireland Act del 1920, que regula unes funcions autonòmiques a nivell interior i la gestió de certs recursos. Gaudeix d'un parlament a Stormont, amb 78 membres amb funcions legislatives parcials, i l’executiu és revisat per un Primer Ministre i un Viceprimer Ministre nomenats per Londres en nom de la Reina Isabel II. Actualment, el Pimer Ministre es en Peter Robinson, leader del Democratic Unionist Party, i el Viceprimer Ministre es en Martin McGuinness, del Sinn Féin.
Evolució històrica
Formada per sis (Antrim, Armagh, Down, Fermanagh, Derry i Tyrone) dels nou antics comtats de la província històrica de l'Ulster, l’Irlanda del Nord va ser establida com una subdivisió administrativa del Regne Unit per el Government of Ireland Act del 1920, que va entrar en vigor el 3 de maig del 1921. Per això, al Regne Unit, es coneguda com una de las nacions constitutiva de l’estat. El Government of Ireland Act declara que l'Ulster havia d'ésser regit per un governador britànic, amb facultat de dissoldre el parlament, i per un govern autònom (excepte en les qüestions de defensa i relacions exteriors) responsable davant el parlament del Regne Unit, que té dos representants d’Irlanda del Nord. Durant més de 50 anys, va ser l’única part del Regne Unit amb un govern propi, però va ser suspès el 1972. Els poders legislatiu i executiu delegats pel Regne Unit que existeixin avui van ser creats per el Northern Ireland Act el 1998, però van ser suspès varies vegades fins ser restaurades el any 2007.
Des del segle XVIII havia estat colonitzada per anglesos i escocesos, que van instaurar la religió protestant a través de les lògies de l'ordre d'Orange i hi van desenvolupar una industrialització vinculada al capitalisme britànic. Va ser el 1801 que el Act of Union va integrar el Regne de Irlanda al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Després de la primera guerra mundial, el govern de Londres va donar-se compte que les exigències dels nacionalistes irlandesos s’havien mogut de la reivindicació de Home Rule a la independència total. Els sis counties on els unionistes van ser majoria, van ser integrats a Irlanda del Nord en la proposta del 1919. El 1925, el Regne Unit, l'Estat Lliure d'Irlanda (proclamat el 1921) i Irlanda del Nord van signar un tractat per al manteniment de les fronteres establertes, és a dir, la divisió d'Irlanda.
Els actes de violència coneguts com The Troubles entre els nacionalistes (principalment catòlics romans) i els unionistes (principalment protestants) van iniciar-se al final de la dècada del 1960. La discriminació de què era objecte la minoria catòlica es va plantejar obertament amb els conflictes socials que es van desenvolupar sobretot des del 1966, els quals van unir les reivindicacions de la classe obrera i de la petita burgesia a la discriminació religiosa i a la divisió nacional d'Irlanda. Al començament tingué una gran importància el moviment pels drets civils, dirigit per la North Ireland Civil Association. Però desprès, arran de a la disputa sobre el estatut de Irlanda del Nord i de la discriminació de la minoria catòlica, es van a formar grups paramilitars en les dues bandes. Els actors que es van a enfrontar inclouen els grups paramilitars com l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) al costat nacionalista, el Vanguard i el Ulster Volunteer Force (UVF) a la banda unionista, però també el Exèrcit Britànic i la policia d’Irlanda del Nord.
L'IRA Provisional va ser molt actiu en els disturbis de l'estiu del 1969 que van provocar l’intervenció de l'exèrcit britànic. El "diumenge sagnant" (30 de gener de 1972), en què l'exèrcit britànic va disparar contra una manifestació pacífica, va obrir pas a la Direct Rule, es dir la suspensió del govern regional d’Irlanda del Nord. La Direct Rule no va pacificar el país i, al març del 1973, hom aprovà un plebiscit àmpliament boicotejat, amb el 57% de vots favorables al statu quo que confirmava la regió com a part del Regne Unit. Les eleccions del juny del mateix any donaren la majoria als partidaris de la unió amb la Gran Bretanya, i Brian Faulkner presidí, al gener del 1974, un gabinet integrat per protestants i catòlics. Les discrepàncies internes i una vaga general dels protestants provocaren el col•lapse de l'executiu i la dissolució de l'assemblea amb la reintroducció del govern directe des de Westminster amb la Northern Ireland Act del 1974. El 1976, amb l'abolició de l'estatus especial per a presos polítics, els presos catòlics van iniciar tot un seguit de protestes, entre les quals destaca la vaga de fam dels presos de l'IRA que començà pel març del 1981 i finalitzà a l'octubre, després de 10 morts per inanició. El 1982, el parlament britànic aprovà la Northern Ireland Act, que establí una assemblea de 78 membres, en la qual, celebrades les eleccions per l'octubre 1982, van tenir majoria els partits unionistes. La negativa del partit socialdemòcrata i del Sinn Féin, branca política de l'IRA, a ocupar els seus escons a l'assemblea, i el posterior boicot d'alguns partits unionistes, van portar el govern britànic a dissoldre la cambra (1986), mentre continuaven les activitats terroristes de l'IRA i dels grups paramilitars unionistes.
El 1989, Peter Brooke, ministre britànic encarregat de la política d'Irlanda del Nord, va intentar un acord amb els partits polítics nord-irlandesos, llevat del Sinn Féin per crear a Belfast un govern que acceptés els catòlics i republicans i que alhora no fos mal vist pels unionistes protestants. Aquest intent va resultar sabotejat per l'IRA, que al febrer del 1991 va fer un atemptat sense víctimes contra el gabinet de guerra britànic reunit al número 10 de Downing Street de Londres, i també va combatre interessos anglesos a Bèlgica, als Països Baixos i Alemanya. Per la seva banda, protestants paramilitars del país van augmentar les activitats contra els presumptes col•laboradors de l'IRA. Al juliol del 1992 es va iniciar una nova etapa en les converses angloirlandeses, que va concloure en l'anomenada Declaració de Downing Street, per la qual la Gran Bretanya va admetre per primera vegada la possibilitat d'autodeterminació d'Irlanda del Nord. Per part irlandesa, es va acceptar revisar els articles 2 i 3 de la Constitució d'Irlanda, que declaraven que no renunciaven a una Irlanda unida. Aquest primer acord va ser decisiu perquè el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, anunciés un alto el foc indefinit de l'IRA, el 31 d'agost de 1994. El mes d'octubre s'hi van afegir els grups paramilitars unionistes. Els temes més conflictius de les negociacions van tractar de la retirada de l'exèrcit britànic, de les condicions de desarmament de l'IRA, del trasllat de presoners de l'IRA a presons irlandeses i de l'eventual convocatòria d'un referèndum.
Els unionistes més radicals, contraris als acords, van boicotejar la treva amb diversos atemptats. Al gener del 1996, la proposta britànica de celebrar eleccions per a una assemblea constituent, sense tenir en compte les anunciades negociacions prèvies, va provocar la ruptura de l'alto el foc per part de l'IRA, que el 16 de febrer va fer esclatar una bomba a Londres que va ser l’inici d’una cadena d'atemptats. Però, el 19 de juliol de 1997, l’IRA va declarar una treva incondicional, unilateral i indefinida que obria noves perspectives al procés de pau, que havia quedat bloquejat per la incapacitat del govern anglès de John Major d'afrontar la progressiva polarització de les parts en conflicte a l'Ulster. Amb l'arribada al govern anglès del laborista Tony Blair el 1997, es van iniciar les negociacions entre tots els partits menys dos d'extrema dreta vinculats als grups armats unionistes. Paral•lelament, els governs britànic i irlandès van crear a l'agost del 1997 la Comissió Internacional Independent per al Decomís. El 10 d'abril de 1998, s’arribà als acords de pau de Belfast (també coneguts com de Stormont o Divendres Sant). El 22 de maig de 1998, l'acord es va sotmetre a votació, que va obtenir el 71% dels vots favorables. Aquest acord va per exemple donar a la població de Irlanda del Nord la possibilitat de tenir la ciutadania irlandesa, britànica o ambdues. Poc després, a l'agost, l'IRA autèntic, una escissió de l'IRA, va perpetrar a la localitat d'Omagh un dels atemptats més sagnants en la història de tot el conflicte (29 víctimes mortals). A mitjan 1999, el procés de pau va quedar paralitzat per l'exigència dels unionistes d'aconseguir el desarmament dels grups paramilitars prèviament a la constitució del nou govern de coalició nord-irlandès, exigència a la qual l'IRA es va negar.
Tot i així, el nou govern es va formar oficialment al juliol del 1999, i el 2 de desembre de 1999 el govern britànic féu el traspàs de poders al parlament nord-irlandès. El govern nord-irlandès encapçalat per l’unionista moderat David Trimble va estar constantment sotmès a crisis i interrupcions pels desacords entre els diversos membres i, en l’àmbit social, va continuar una violència de més baixa intensitat però que va provocar algunes víctimes mortals. El principal escull va ser el desarmament de l’IRA, els termes del qual i l’ambigüitat amb què l’organització s’hi va referir van enfrontar constantment el Sinn Féin i els unionistes. Al juny del 2001, Trimble va dimitir del càrrec i, a l’agost, el govern de Londres va suspendre l’assemblea d’Irlanda del Nord per tal de pressionar els partits que havien de negociar. El mateix mes, l’IRA va amenaçar de retirar el pla de desarmament a causa de les objeccions unionistes. Com a resposta, cinc ministres unionistes van abandonar el govern a l’octubre. Uns quants dies més tard, però, l’IRA va anunciar la represa del desarmament, cosa que va permetre el restabliment del govern de Trimble. A l’abril del 2002, la Comissió Internacional Independent per al Decomís va verificar el compliment del lliurament parcial d’un arsenal, i tres mesos més tard l’IRA va demanar públicament perdó per les víctimes civils. Quan el Sinn Féin va ser acusat d’espiar la policia irlandesa, es va provocar una nova paràlisi del govern i, immediatament, una nova suspensió del règim autonòmic per part de Londres. Aquesta suspensió no va ser aixecada malgrat l’anunci de la dissolució de l’IRA autèntic a l’octubre del 2002 i una treva del principal grup paramilitar unionista, l’Exèrcit per a la Defensa de l’Ulster (UDA), al febrer del 2003. Tot i la suspensió, al novembre del 2003 es van celebrar noves eleccions legislatives, en les quals el Partit Democràtic de l’Ulster (DUP) de l’unionista radical Ian Paisley va emergir com a primera força amb 30 dels 108 escons i el Sinn Féin com a tercera força. La polarització de la cambra va encallar el procés de pau encara més, amb el DUP multiplicant les exigències sobre l’IRA. Al febrer del 2005, l’IRA va anunciar l’aturada del desarmament. El mateix mes, l’IRA i el Sinn Féin foren acusats d’estar implicats en l’atracament d’un banc l’any anterior. Al juliol, l'IRA va anunciar oficialment la fi de la lluita armada, i al novembre de l'any següent, la Comissió Internacional Independent per al Decomís va confirmar el desarmament total i la integració dels militants de l'IRA en la via política.
Paral•lelament, el govern britànic va signar el mateix mes l'acord de Saint Andrew per a la recuperació de l'autogovern a Irlanda del Nord. Al gener de 2007, el Sinn Fein va acceptar la policia i els tribunals d'Irlanda del Nord. Dos mesos després, es van celebrar eleccions al parlament autònom que van ser novament guanyades pel DUP, que obtingué 36 escons, i pel Sinn Fein, amb 28 escons. Els unionistes i moderats de l’Ulster Unionist Party i els catòlics moderats del Social Democratic and Labour Party van obtindre, respectivament 18 i 16 diputats. En un avenç del procés de pau sense precedents des del 1998, el vuit de maig es va constituir el nou govern d'Irlanda del Nord, integrat principalment per membres del DUP i el Sinn Fein, amb Ian Paisley com a primer ministre i el número dos Martin McGuinness, del Sinn Féin. A l'agost, l'exèrcit britànic es va retirar d'Irlanda del Nord.
Partits polítics
D’una banda troben el Sinn Féin, un partit laborista i republicà que va lluitar per la unificació d’Irlanda i va ser el partit polític de l’IRA durant molts anys. També hi ha el Social Democratic and Labour Party, un partit socialista que com diuen ells és: 100% a favor de la reunificació d’Irlanda però també 100% a favor del compliment de l’Acord de Divendres Sant.
D’altra banda hi ha el Ulster Unionist Party, un partit unionista moderat de centre dreta. També hi ha el Democratic Unionist Party, una formació protestant i conservadora.
A part d’aquestes dues bandes, s’han creat a Irlanda partits que volen transcendir l’oposició unionista/nacionalista, com per exemple The Alliance Party of Northern Ireland, un partit trans-comunitari.
« tornar
Belfast/Béal Feirste
Nombre d’habitants
1,741,600 l’any 2006
Llengües
Les llengües oficials son l’anglès, l’irlandès i el scot de l’Ulster. L’anglès es la llengua de gairebé 100% de la població d’Irlanda del Nord. Solament un 4% de la població parla l’irlandès i 1% parla el scot de l’Ulster.
Govern actual
Irlanda del Nord és una regió autònoma que pertany al Regne Unit de la Gran Bretanya. El territori es regeix pel Government of Ireland Act del 1920, que regula unes funcions autonòmiques a nivell interior i la gestió de certs recursos. Gaudeix d'un parlament a Stormont, amb 78 membres amb funcions legislatives parcials, i l’executiu és revisat per un Primer Ministre i un Viceprimer Ministre nomenats per Londres en nom de la Reina Isabel II. Actualment, el Pimer Ministre es en Peter Robinson, leader del Democratic Unionist Party, i el Viceprimer Ministre es en Martin McGuinness, del Sinn Féin.
Evolució històrica
Formada per sis (Antrim, Armagh, Down, Fermanagh, Derry i Tyrone) dels nou antics comtats de la província històrica de l'Ulster, l’Irlanda del Nord va ser establida com una subdivisió administrativa del Regne Unit per el Government of Ireland Act del 1920, que va entrar en vigor el 3 de maig del 1921. Per això, al Regne Unit, es coneguda com una de las nacions constitutiva de l’estat. El Government of Ireland Act declara que l'Ulster havia d'ésser regit per un governador britànic, amb facultat de dissoldre el parlament, i per un govern autònom (excepte en les qüestions de defensa i relacions exteriors) responsable davant el parlament del Regne Unit, que té dos representants d’Irlanda del Nord. Durant més de 50 anys, va ser l’única part del Regne Unit amb un govern propi, però va ser suspès el 1972. Els poders legislatiu i executiu delegats pel Regne Unit que existeixin avui van ser creats per el Northern Ireland Act el 1998, però van ser suspès varies vegades fins ser restaurades el any 2007.
Des del segle XVIII havia estat colonitzada per anglesos i escocesos, que van instaurar la religió protestant a través de les lògies de l'ordre d'Orange i hi van desenvolupar una industrialització vinculada al capitalisme britànic. Va ser el 1801 que el Act of Union va integrar el Regne de Irlanda al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Després de la primera guerra mundial, el govern de Londres va donar-se compte que les exigències dels nacionalistes irlandesos s’havien mogut de la reivindicació de Home Rule a la independència total. Els sis counties on els unionistes van ser majoria, van ser integrats a Irlanda del Nord en la proposta del 1919. El 1925, el Regne Unit, l'Estat Lliure d'Irlanda (proclamat el 1921) i Irlanda del Nord van signar un tractat per al manteniment de les fronteres establertes, és a dir, la divisió d'Irlanda.
Els actes de violència coneguts com The Troubles entre els nacionalistes (principalment catòlics romans) i els unionistes (principalment protestants) van iniciar-se al final de la dècada del 1960. La discriminació de què era objecte la minoria catòlica es va plantejar obertament amb els conflictes socials que es van desenvolupar sobretot des del 1966, els quals van unir les reivindicacions de la classe obrera i de la petita burgesia a la discriminació religiosa i a la divisió nacional d'Irlanda. Al començament tingué una gran importància el moviment pels drets civils, dirigit per la North Ireland Civil Association. Però desprès, arran de a la disputa sobre el estatut de Irlanda del Nord i de la discriminació de la minoria catòlica, es van a formar grups paramilitars en les dues bandes. Els actors que es van a enfrontar inclouen els grups paramilitars com l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) al costat nacionalista, el Vanguard i el Ulster Volunteer Force (UVF) a la banda unionista, però també el Exèrcit Britànic i la policia d’Irlanda del Nord.
L'IRA Provisional va ser molt actiu en els disturbis de l'estiu del 1969 que van provocar l’intervenció de l'exèrcit britànic. El "diumenge sagnant" (30 de gener de 1972), en què l'exèrcit britànic va disparar contra una manifestació pacífica, va obrir pas a la Direct Rule, es dir la suspensió del govern regional d’Irlanda del Nord. La Direct Rule no va pacificar el país i, al març del 1973, hom aprovà un plebiscit àmpliament boicotejat, amb el 57% de vots favorables al statu quo que confirmava la regió com a part del Regne Unit. Les eleccions del juny del mateix any donaren la majoria als partidaris de la unió amb la Gran Bretanya, i Brian Faulkner presidí, al gener del 1974, un gabinet integrat per protestants i catòlics. Les discrepàncies internes i una vaga general dels protestants provocaren el col•lapse de l'executiu i la dissolució de l'assemblea amb la reintroducció del govern directe des de Westminster amb la Northern Ireland Act del 1974. El 1976, amb l'abolició de l'estatus especial per a presos polítics, els presos catòlics van iniciar tot un seguit de protestes, entre les quals destaca la vaga de fam dels presos de l'IRA que començà pel març del 1981 i finalitzà a l'octubre, després de 10 morts per inanició. El 1982, el parlament britànic aprovà la Northern Ireland Act, que establí una assemblea de 78 membres, en la qual, celebrades les eleccions per l'octubre 1982, van tenir majoria els partits unionistes. La negativa del partit socialdemòcrata i del Sinn Féin, branca política de l'IRA, a ocupar els seus escons a l'assemblea, i el posterior boicot d'alguns partits unionistes, van portar el govern britànic a dissoldre la cambra (1986), mentre continuaven les activitats terroristes de l'IRA i dels grups paramilitars unionistes.
El 1989, Peter Brooke, ministre britànic encarregat de la política d'Irlanda del Nord, va intentar un acord amb els partits polítics nord-irlandesos, llevat del Sinn Féin per crear a Belfast un govern que acceptés els catòlics i republicans i que alhora no fos mal vist pels unionistes protestants. Aquest intent va resultar sabotejat per l'IRA, que al febrer del 1991 va fer un atemptat sense víctimes contra el gabinet de guerra britànic reunit al número 10 de Downing Street de Londres, i també va combatre interessos anglesos a Bèlgica, als Països Baixos i Alemanya. Per la seva banda, protestants paramilitars del país van augmentar les activitats contra els presumptes col•laboradors de l'IRA. Al juliol del 1992 es va iniciar una nova etapa en les converses angloirlandeses, que va concloure en l'anomenada Declaració de Downing Street, per la qual la Gran Bretanya va admetre per primera vegada la possibilitat d'autodeterminació d'Irlanda del Nord. Per part irlandesa, es va acceptar revisar els articles 2 i 3 de la Constitució d'Irlanda, que declaraven que no renunciaven a una Irlanda unida. Aquest primer acord va ser decisiu perquè el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, anunciés un alto el foc indefinit de l'IRA, el 31 d'agost de 1994. El mes d'octubre s'hi van afegir els grups paramilitars unionistes. Els temes més conflictius de les negociacions van tractar de la retirada de l'exèrcit britànic, de les condicions de desarmament de l'IRA, del trasllat de presoners de l'IRA a presons irlandeses i de l'eventual convocatòria d'un referèndum.
Els unionistes més radicals, contraris als acords, van boicotejar la treva amb diversos atemptats. Al gener del 1996, la proposta britànica de celebrar eleccions per a una assemblea constituent, sense tenir en compte les anunciades negociacions prèvies, va provocar la ruptura de l'alto el foc per part de l'IRA, que el 16 de febrer va fer esclatar una bomba a Londres que va ser l’inici d’una cadena d'atemptats. Però, el 19 de juliol de 1997, l’IRA va declarar una treva incondicional, unilateral i indefinida que obria noves perspectives al procés de pau, que havia quedat bloquejat per la incapacitat del govern anglès de John Major d'afrontar la progressiva polarització de les parts en conflicte a l'Ulster. Amb l'arribada al govern anglès del laborista Tony Blair el 1997, es van iniciar les negociacions entre tots els partits menys dos d'extrema dreta vinculats als grups armats unionistes. Paral•lelament, els governs britànic i irlandès van crear a l'agost del 1997 la Comissió Internacional Independent per al Decomís. El 10 d'abril de 1998, s’arribà als acords de pau de Belfast (també coneguts com de Stormont o Divendres Sant). El 22 de maig de 1998, l'acord es va sotmetre a votació, que va obtenir el 71% dels vots favorables. Aquest acord va per exemple donar a la població de Irlanda del Nord la possibilitat de tenir la ciutadania irlandesa, britànica o ambdues. Poc després, a l'agost, l'IRA autèntic, una escissió de l'IRA, va perpetrar a la localitat d'Omagh un dels atemptats més sagnants en la història de tot el conflicte (29 víctimes mortals). A mitjan 1999, el procés de pau va quedar paralitzat per l'exigència dels unionistes d'aconseguir el desarmament dels grups paramilitars prèviament a la constitució del nou govern de coalició nord-irlandès, exigència a la qual l'IRA es va negar.
Tot i així, el nou govern es va formar oficialment al juliol del 1999, i el 2 de desembre de 1999 el govern britànic féu el traspàs de poders al parlament nord-irlandès. El govern nord-irlandès encapçalat per l’unionista moderat David Trimble va estar constantment sotmès a crisis i interrupcions pels desacords entre els diversos membres i, en l’àmbit social, va continuar una violència de més baixa intensitat però que va provocar algunes víctimes mortals. El principal escull va ser el desarmament de l’IRA, els termes del qual i l’ambigüitat amb què l’organització s’hi va referir van enfrontar constantment el Sinn Féin i els unionistes. Al juny del 2001, Trimble va dimitir del càrrec i, a l’agost, el govern de Londres va suspendre l’assemblea d’Irlanda del Nord per tal de pressionar els partits que havien de negociar. El mateix mes, l’IRA va amenaçar de retirar el pla de desarmament a causa de les objeccions unionistes. Com a resposta, cinc ministres unionistes van abandonar el govern a l’octubre. Uns quants dies més tard, però, l’IRA va anunciar la represa del desarmament, cosa que va permetre el restabliment del govern de Trimble. A l’abril del 2002, la Comissió Internacional Independent per al Decomís va verificar el compliment del lliurament parcial d’un arsenal, i tres mesos més tard l’IRA va demanar públicament perdó per les víctimes civils. Quan el Sinn Féin va ser acusat d’espiar la policia irlandesa, es va provocar una nova paràlisi del govern i, immediatament, una nova suspensió del règim autonòmic per part de Londres. Aquesta suspensió no va ser aixecada malgrat l’anunci de la dissolució de l’IRA autèntic a l’octubre del 2002 i una treva del principal grup paramilitar unionista, l’Exèrcit per a la Defensa de l’Ulster (UDA), al febrer del 2003. Tot i la suspensió, al novembre del 2003 es van celebrar noves eleccions legislatives, en les quals el Partit Democràtic de l’Ulster (DUP) de l’unionista radical Ian Paisley va emergir com a primera força amb 30 dels 108 escons i el Sinn Féin com a tercera força. La polarització de la cambra va encallar el procés de pau encara més, amb el DUP multiplicant les exigències sobre l’IRA. Al febrer del 2005, l’IRA va anunciar l’aturada del desarmament. El mateix mes, l’IRA i el Sinn Féin foren acusats d’estar implicats en l’atracament d’un banc l’any anterior. Al juliol, l'IRA va anunciar oficialment la fi de la lluita armada, i al novembre de l'any següent, la Comissió Internacional Independent per al Decomís va confirmar el desarmament total i la integració dels militants de l'IRA en la via política.
Paral•lelament, el govern britànic va signar el mateix mes l'acord de Saint Andrew per a la recuperació de l'autogovern a Irlanda del Nord. Al gener de 2007, el Sinn Fein va acceptar la policia i els tribunals d'Irlanda del Nord. Dos mesos després, es van celebrar eleccions al parlament autònom que van ser novament guanyades pel DUP, que obtingué 36 escons, i pel Sinn Fein, amb 28 escons. Els unionistes i moderats de l’Ulster Unionist Party i els catòlics moderats del Social Democratic and Labour Party van obtindre, respectivament 18 i 16 diputats. En un avenç del procés de pau sense precedents des del 1998, el vuit de maig es va constituir el nou govern d'Irlanda del Nord, integrat principalment per membres del DUP i el Sinn Fein, amb Ian Paisley com a primer ministre i el número dos Martin McGuinness, del Sinn Féin. A l'agost, l'exèrcit britànic es va retirar d'Irlanda del Nord.
Partits polítics
D’una banda troben el Sinn Féin, un partit laborista i republicà que va lluitar per la unificació d’Irlanda i va ser el partit polític de l’IRA durant molts anys. També hi ha el Social Democratic and Labour Party, un partit socialista que com diuen ells és: 100% a favor de la reunificació d’Irlanda però també 100% a favor del compliment de l’Acord de Divendres Sant.
D’altra banda hi ha el Ulster Unionist Party, un partit unionista moderat de centre dreta. També hi ha el Democratic Unionist Party, una formació protestant i conservadora.
A part d’aquestes dues bandes, s’han creat a Irlanda partits que volen transcendir l’oposició unionista/nacionalista, com per exemple The Alliance Party of Northern Ireland, un partit trans-comunitari.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS