Kosovo/Kosova
15/03/2012
Capital
Pristina
Nombre d’habitants
2.126.708 l’any 2007
Llengües
Albanès, serbocroat, torlaco (dialecte búlgar dels goranis) i arumano (dialecto de la comunitat rumana).
Govern actual
Kosovo és, actualment, una república parlamentària. L’actual president del govern és Fatmir Sejdiu i el primer ministre és Hashim Thaçi.
Evolució històrica
El Kosovo modern ha existit com a entitat política o territorial només des de 1945. Abans, el seu territori va ser governat completament, o parcialment, per l'ocupació italiana d'Albània, Sèrbia, Montenegro, l'Imperi Otomà, l'Imperi Bizantí de Bulgària i l'Imperi Romà. Algunes veus han suggerit que Kosovo ha estat una regió distintiva des de l'antiguitat, però els descobriments arqueològics i els registres històrics contradiuen en gran mesura aquesta afimació. Tampoc la població de Kosovo ha estat ètnicament homogènia durant la història: el complex mapa ètnic de la província ha inclòs llatins, turcs, romans, goranis, circasians i jueus, a més de serbis i albanesos.
Després de la Primera Guerra Balcànica de 1912, Kosovo va ser internacionalment reconegut com una part de Sèrbia i Metohija, i més tard com una part de Montenegro amb el Tractat de Londres, el mes de maig de 1913. En aquell moment aproximadament el 60% de la població de Kosovo era sèrbia. L’any 1918, Sèrbia es va convertir en part del recentment consolidat Regne de Iugoslàvia. Durant la segona guerra mundial, amb la divisió de Iugoslàvia, els Poders de l'Eix van concedir la major part del territori a la Gran Albània i la resta a Sèrbia i a la Gran Bulgària. Després de la guerra i de l'establiment del règim de Tito, a Kosovo li va ser conferit l'estatus de regió autònoma de Sèrbia, i a partir del 1963, de província autònoma.
Amb la constitució de Iugoslàvia de 1974, Kosovo va obtenir l'autonomia. Les escoles van ser capaces d'aplicar un pla d'estudis albanès. Durant la dècada dels 80 del segle XX, la tensió entre albanesos i serbis va anar en augment a la província. La comunitat albanesa es va posicionar a favor de la sobirania per a Kosovo, mentre els serbis volien privilegiar llaços més estrets amb la resta de Sèrbia. El moviment secessionista respecte a Sèrbia comença el 1981. L’any 1989, l'autonomia va ser revocada per un referèndum serbi. S’acceptà una nova constitució sèrbia que era més democràtica i que permetia un sistema multipartidari, introduint la llibertat d’expressió i promocionant els drets humans.
La nova constitució, però, reduïa considerablement els drets de les províncies, gest que va ser interpretat pels serbis com una lluita contra els nacionalismes secessionistes. Els albanesos de Kosovo s’oposaven a aquesta política, i van rebutjar participar en el referèndum, tot i que el seu caràcter minoritari dins de Sèrbia no hagués modificat en gran mesura el resultat del referèndum. El març de 1989, mentre l'assemblea estava reunida, tancs i cotxes blindats van envoltar la seva seu, obligant per la força l’acceptació de les esmenes. Els canvis constitucionals van donar el control de la policia, la justícia, l'economia, el sistema educatiu i les polítiques lingüístiques al govern serbi.
L’any 1990 l’autonomia de Kosovo es va suprimir del govern serbi. Els escassos resultats de les gestions d'Ibrahim Rugova, líder de la Lliga Democràtica de Kosovo, per trobar una sortida pacífica al conflicte, així com la creixent agressivitat mostrada pel president iugoslau Slobodan Milosević envers els drets nacionals, històricament reconeguts pel mariscal Tito, augmentaren la influència de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UÇK) entre els albanokosovars. La reivindicació d'un estat independent es reforçà entre una població que veia com la seva llengua i la seva cultura eren progressivament marginades de l'educació oficial, i com les seves institucions i la seva representativitat eren anul•lades. A la tardor del 1997 començaren les primeres revoltes d'estudiants i al principi del 1998 la milícia de la UÇK començà a reclutar gent, de manera que a mitjan 1998 ja tenia prou força per a significar un greu perill per Belgrad, que inicià un atac fulminant contra Drenica, bastió de la UÇK. El ressò mundial de les atrocitats comeses per la policia sèrbia a Drenica impulsà la comunitat internacional a intervenir-hi, exigint contactes entre Milošević i Rugova (maig del 1998). El 23 de març de 1999, Javier Solana, secretari general de l'OTAN, ordenà bombardejar Iugoslàvia. Els bombardeigs, que duraren onze setmanes, no aconseguiren intimidar en cap moment Milošević, que, per contra, intensificà l'operació de neteja ètnica. L'any 2001, el conflicte ètnic s'estengué al sud de Sèrbia i a Macedònia, i un contingent significatiu de les armes i dels combatents albanokosovars s'incorporaren a la guerrilla albanesa de Macedònia, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (que mantenia, en albanès, les sigles UÇK, les mateixes que la guerrilla kosovar). Durant el mes de novembre de 2001, la Lliga Democràtica de Kosovo guanyà les eleccions i el seu líder, Ibrahim Rugova, fou investit president al març de l’any següent, després de llargues negociacions amb l’antiga milícia de Hashim Thaçi, ara convertida en Partit Democràtic de Kosovo. Bajram Rexhepi fou designat primer ministre. Al mes de gener del 2006 morí Rugova, que fou substituït en el càrrec per Fatmir Sejdur. El mes següent s'iniciaren converses directes entre representants de les comunitats sèrbia i albanesa sobre l'estatut definitiu del territori. A les posicions absolutament antagòniques d'ambdues parts s'hi afegiren les reticències de la comunitat internacional envers la independència incondicional (que, a la llarga, molt probablement significaria també l’annexió a Albània). La posició dels serbokosovars i de Sèrbia (que a l'octubre del 2006 aprovà una reforma constitucional que declarava Kosovo part inalienable del seu territori) estava avalada molt especialment per l'oposició rotunda de Rússia a la secessió, país que tingué una influència decisiva en el bloqueig. Aquest fet es posa de manifest en les negociacions iniciades al febrer del 2006 a instàncies de les Nacions Unides, després de les quals, al juliol del 2007, la proposta d'una independència tutelada per forces de l'ONU hagué de ser retirada malgrat rebre el suport de la UE i els EUA. Hashim Thaçi esdevingué primer ministre i sota el seu mandat, el 17 de febrer de 2008, el parlament aprovà per unanimitat una declaració per la qual Kosovo passava a ser un estat independent. La declaració fou rebutjada per Sèrbia i per Rússia, que no reconegueren el nou estat, mentre que els EUA s'hi mostraren en principi favorables, així com els tres estats més grans de la UE (Alemanya, França i la Gran Bretanya), mentre que altres estats de l'organització, entre els quals Espanya, Xipre, Grècia i Romania, hi expressaren fortes reticències. Per la seva banda, el reconeixement a les Nacions Unides havia de superar la posició contrària de Rússia (membre permanent del Consell de Seguretat).
La Gran Albània
La denominació de Gran Albània es refereix al territori fora de les fronteres de la República d’Albània. Es reinvindica la unificació de tot el territori on històricament hi ha hagut presència d’una majoria albanesa. Els nacionalistes albanesos es refereixen a aquest territori parlant de l'Albània ètnica, i les seves reinvidicaciones s'accompanyen d'un fort desig d'expansió territorial. El territori reclamat pels nacionalistes albanesos inclou Albània, Kosovo i parts de Sèrbia, Macedònia, Montenegro i fins i tot de Grècia.
A Kosovo un 92% de la població és albanesa i parla albanès. Amb la independència de Kosovo, molts nacionalistes albanesos van pensar que s'havia fet un gran pas cap a la consolidació de la Gran Albània, però enquestes demostren que una aclaparadora majoria de kosovars no desitgen federar-se amb Albània. A més, les Nacions Unides han permès la independència respecte Sèrbia amb la condició imposada als futurs líders de Kosovo que no s'anexerien a la República d’Albània. D’aquesta manera, el pan-albanisme no és un moviment suficientment fort per formar un nou estat, tot i que pot contribuir en la creació de lligams culturals, econòmics i socials molt forts entre Kosovo i Albània.
Partits polítics
UÇK (Ushtria Çlirimtare Kombëtare - Exèrcit d’Alliberament de Kosovo) es considera una organizació terrorista per part dels serbis. Diversos partits nacionalistas kosvars han volgut representar oficialment la posició del UÇK, pero fins ara no n’hi ha hagut cap capaç de consolidar-se.
A part d’aquest moviment, hi ha diversos partits polítics nacionalistes amb base ètnica o religiosa a Kosovo. Entre aquests es trova el Partit Cristià de Kosovo, el Partit Ortodox de Kosovo, el Partit Sunni de Kosovo i altres partits musulmans, el Partit Rumà i Gipsy de Kosovo, el Partit Croat de Kosovo, el Partit bosnià de Kosovo i el Partit Albanès i Macedoni.
També es tenen un cert pes en l’escenari polític de Kosovo el Partit Kosovar Independent, el Partit Republicà, el Partit per la Reunificació de Kosovo i Albania, la Lliga Democràtica Ashkalli per un Kosovo Independent i el Partit Liberal de Kosovo.
« tornar
Pristina
Nombre d’habitants
2.126.708 l’any 2007
Llengües
Albanès, serbocroat, torlaco (dialecte búlgar dels goranis) i arumano (dialecto de la comunitat rumana).
Govern actual
Kosovo és, actualment, una república parlamentària. L’actual president del govern és Fatmir Sejdiu i el primer ministre és Hashim Thaçi.
Evolució històrica
El Kosovo modern ha existit com a entitat política o territorial només des de 1945. Abans, el seu territori va ser governat completament, o parcialment, per l'ocupació italiana d'Albània, Sèrbia, Montenegro, l'Imperi Otomà, l'Imperi Bizantí de Bulgària i l'Imperi Romà. Algunes veus han suggerit que Kosovo ha estat una regió distintiva des de l'antiguitat, però els descobriments arqueològics i els registres històrics contradiuen en gran mesura aquesta afimació. Tampoc la població de Kosovo ha estat ètnicament homogènia durant la història: el complex mapa ètnic de la província ha inclòs llatins, turcs, romans, goranis, circasians i jueus, a més de serbis i albanesos.
Després de la Primera Guerra Balcànica de 1912, Kosovo va ser internacionalment reconegut com una part de Sèrbia i Metohija, i més tard com una part de Montenegro amb el Tractat de Londres, el mes de maig de 1913. En aquell moment aproximadament el 60% de la població de Kosovo era sèrbia. L’any 1918, Sèrbia es va convertir en part del recentment consolidat Regne de Iugoslàvia. Durant la segona guerra mundial, amb la divisió de Iugoslàvia, els Poders de l'Eix van concedir la major part del territori a la Gran Albània i la resta a Sèrbia i a la Gran Bulgària. Després de la guerra i de l'establiment del règim de Tito, a Kosovo li va ser conferit l'estatus de regió autònoma de Sèrbia, i a partir del 1963, de província autònoma.
Amb la constitució de Iugoslàvia de 1974, Kosovo va obtenir l'autonomia. Les escoles van ser capaces d'aplicar un pla d'estudis albanès. Durant la dècada dels 80 del segle XX, la tensió entre albanesos i serbis va anar en augment a la província. La comunitat albanesa es va posicionar a favor de la sobirania per a Kosovo, mentre els serbis volien privilegiar llaços més estrets amb la resta de Sèrbia. El moviment secessionista respecte a Sèrbia comença el 1981. L’any 1989, l'autonomia va ser revocada per un referèndum serbi. S’acceptà una nova constitució sèrbia que era més democràtica i que permetia un sistema multipartidari, introduint la llibertat d’expressió i promocionant els drets humans.
La nova constitució, però, reduïa considerablement els drets de les províncies, gest que va ser interpretat pels serbis com una lluita contra els nacionalismes secessionistes. Els albanesos de Kosovo s’oposaven a aquesta política, i van rebutjar participar en el referèndum, tot i que el seu caràcter minoritari dins de Sèrbia no hagués modificat en gran mesura el resultat del referèndum. El març de 1989, mentre l'assemblea estava reunida, tancs i cotxes blindats van envoltar la seva seu, obligant per la força l’acceptació de les esmenes. Els canvis constitucionals van donar el control de la policia, la justícia, l'economia, el sistema educatiu i les polítiques lingüístiques al govern serbi.
L’any 1990 l’autonomia de Kosovo es va suprimir del govern serbi. Els escassos resultats de les gestions d'Ibrahim Rugova, líder de la Lliga Democràtica de Kosovo, per trobar una sortida pacífica al conflicte, així com la creixent agressivitat mostrada pel president iugoslau Slobodan Milosević envers els drets nacionals, històricament reconeguts pel mariscal Tito, augmentaren la influència de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UÇK) entre els albanokosovars. La reivindicació d'un estat independent es reforçà entre una població que veia com la seva llengua i la seva cultura eren progressivament marginades de l'educació oficial, i com les seves institucions i la seva representativitat eren anul•lades. A la tardor del 1997 començaren les primeres revoltes d'estudiants i al principi del 1998 la milícia de la UÇK començà a reclutar gent, de manera que a mitjan 1998 ja tenia prou força per a significar un greu perill per Belgrad, que inicià un atac fulminant contra Drenica, bastió de la UÇK. El ressò mundial de les atrocitats comeses per la policia sèrbia a Drenica impulsà la comunitat internacional a intervenir-hi, exigint contactes entre Milošević i Rugova (maig del 1998). El 23 de març de 1999, Javier Solana, secretari general de l'OTAN, ordenà bombardejar Iugoslàvia. Els bombardeigs, que duraren onze setmanes, no aconseguiren intimidar en cap moment Milošević, que, per contra, intensificà l'operació de neteja ètnica. L'any 2001, el conflicte ètnic s'estengué al sud de Sèrbia i a Macedònia, i un contingent significatiu de les armes i dels combatents albanokosovars s'incorporaren a la guerrilla albanesa de Macedònia, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (que mantenia, en albanès, les sigles UÇK, les mateixes que la guerrilla kosovar). Durant el mes de novembre de 2001, la Lliga Democràtica de Kosovo guanyà les eleccions i el seu líder, Ibrahim Rugova, fou investit president al març de l’any següent, després de llargues negociacions amb l’antiga milícia de Hashim Thaçi, ara convertida en Partit Democràtic de Kosovo. Bajram Rexhepi fou designat primer ministre. Al mes de gener del 2006 morí Rugova, que fou substituït en el càrrec per Fatmir Sejdur. El mes següent s'iniciaren converses directes entre representants de les comunitats sèrbia i albanesa sobre l'estatut definitiu del territori. A les posicions absolutament antagòniques d'ambdues parts s'hi afegiren les reticències de la comunitat internacional envers la independència incondicional (que, a la llarga, molt probablement significaria també l’annexió a Albània). La posició dels serbokosovars i de Sèrbia (que a l'octubre del 2006 aprovà una reforma constitucional que declarava Kosovo part inalienable del seu territori) estava avalada molt especialment per l'oposició rotunda de Rússia a la secessió, país que tingué una influència decisiva en el bloqueig. Aquest fet es posa de manifest en les negociacions iniciades al febrer del 2006 a instàncies de les Nacions Unides, després de les quals, al juliol del 2007, la proposta d'una independència tutelada per forces de l'ONU hagué de ser retirada malgrat rebre el suport de la UE i els EUA. Hashim Thaçi esdevingué primer ministre i sota el seu mandat, el 17 de febrer de 2008, el parlament aprovà per unanimitat una declaració per la qual Kosovo passava a ser un estat independent. La declaració fou rebutjada per Sèrbia i per Rússia, que no reconegueren el nou estat, mentre que els EUA s'hi mostraren en principi favorables, així com els tres estats més grans de la UE (Alemanya, França i la Gran Bretanya), mentre que altres estats de l'organització, entre els quals Espanya, Xipre, Grècia i Romania, hi expressaren fortes reticències. Per la seva banda, el reconeixement a les Nacions Unides havia de superar la posició contrària de Rússia (membre permanent del Consell de Seguretat).
La Gran Albània
La denominació de Gran Albània es refereix al territori fora de les fronteres de la República d’Albània. Es reinvindica la unificació de tot el territori on històricament hi ha hagut presència d’una majoria albanesa. Els nacionalistes albanesos es refereixen a aquest territori parlant de l'Albània ètnica, i les seves reinvidicaciones s'accompanyen d'un fort desig d'expansió territorial. El territori reclamat pels nacionalistes albanesos inclou Albània, Kosovo i parts de Sèrbia, Macedònia, Montenegro i fins i tot de Grècia.
A Kosovo un 92% de la població és albanesa i parla albanès. Amb la independència de Kosovo, molts nacionalistes albanesos van pensar que s'havia fet un gran pas cap a la consolidació de la Gran Albània, però enquestes demostren que una aclaparadora majoria de kosovars no desitgen federar-se amb Albània. A més, les Nacions Unides han permès la independència respecte Sèrbia amb la condició imposada als futurs líders de Kosovo que no s'anexerien a la República d’Albània. D’aquesta manera, el pan-albanisme no és un moviment suficientment fort per formar un nou estat, tot i que pot contribuir en la creació de lligams culturals, econòmics i socials molt forts entre Kosovo i Albània.
Partits polítics
UÇK (Ushtria Çlirimtare Kombëtare - Exèrcit d’Alliberament de Kosovo) es considera una organizació terrorista per part dels serbis. Diversos partits nacionalistas kosvars han volgut representar oficialment la posició del UÇK, pero fins ara no n’hi ha hagut cap capaç de consolidar-se.
A part d’aquest moviment, hi ha diversos partits polítics nacionalistes amb base ètnica o religiosa a Kosovo. Entre aquests es trova el Partit Cristià de Kosovo, el Partit Ortodox de Kosovo, el Partit Sunni de Kosovo i altres partits musulmans, el Partit Rumà i Gipsy de Kosovo, el Partit Croat de Kosovo, el Partit bosnià de Kosovo i el Partit Albanès i Macedoni.
També es tenen un cert pes en l’escenari polític de Kosovo el Partit Kosovar Independent, el Partit Republicà, el Partit per la Reunificació de Kosovo i Albania, la Lliga Democràtica Ashkalli per un Kosovo Independent i el Partit Liberal de Kosovo.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS