Notícies
10/09/2008
L'onze de setembre, avui
Agustí Colomines i Companys
Generalment, quan un historiador ha d’explicar el significat històric de la Diada Nacional de Catalunya, acostuma a recórrer a l'explicació (però, de vegades tan sols a la narració) dels fets ocorreguts entre el 1700 i el 1714 i, en concret, durant la defensa de Barcelona que va acabar amb la derrota de l'11 de setembre. La confrontació entre austriacistes i filipistes, els dos models d'Estat que defensaven (confederal l'un i centralista l'altre); les idees econòmico-socials contraposades dels dos bàndols, que amb el tiomf de l'absolutisme borbònic i retrògrad van condemnar el conjunt de la monarquia espanyola, i no tan sols a Catalunya, a una llarga etapa d'immobilisme polític i de fracàs econòmic; la ruptura dels territoris de València, Mallorca i Catalunya i el progressiu allunyament i disgregació d'aquests pobles amb unes arrels comunes; l'aplicació de la Nova Planta en substitució de les institucions pròpies i la imposició del castellà com a idioma oficial, són fets que s'esmenten -amb raó- inevitablement. I no pas per celebrar-los, cosa que fóra un acte masoquista per part dels catalans, sinó, precisament, per a tot el contrari: per esbombar i reivindicar que els catalans érem una comunitat que, com diuen els especialistes (entre ells Josep Maria Torras Ribé, Josep Fontana o Joaquim Albareda), fins aleshores era un Estat, amb les seves lleis i institucions, que esdevingué una província de la monarquia espanyola i, el que és pitjor, una província condemnada a una tracte descriminatori i a una vigilància malfiada. Que aquella derrota servís perquè durant les dècades següents s'intentés explicar -amb força èxit fóra de Catalunya- que la unitat d'Espanya tenia uns orígens providencials i gairebé mil.lenaris, no amaga ni la violència d'aquell acte ni els intents posteriors de falsificació de la història peninsular que contenen certs llibres i manuals, d'abans i d'ara. Cánovas del Castillo, per exemple, aquell personatge que al segle passat va proposar-se la consolidació d'Espanya com a Estat unitari i centralitzat amb arguments historicistes, en referir-se al significat de la guerra del 1714 posà el dit a la llaga sobre l'objectiu que es perseguia: «que un hecho de fuerza es lo que viene a constituir el derecho -deia-, porqué cuando la fuerza causa estado, la fuerza es el derecho. Es preciso no desconocer -continuava argumentant Cánovas- que la tendencia que lleva a los pueblos a fundirse en grandes nacionalidades, aunque providencial, está servida y ayudada por medios prácticos y reales, y estos medios son muchas veces las guerras, que obligan a cambiar el estado de las cosas». És possible que aquell acte de força aconseguís d'imposar un nou ordre, però és evident que no va poder esborrar mai de la memòria col.lectiva de les generacions de catalans que vingueren la realitat anterior, malgrat que Cánovas i la totalitat de la política espanyola van intentar-ho, amb l'ajuda d'un reduït grup de catalans.
La commemoració de la Diada, per tant, ha de servir-nos per recordar el passat, sobretot quan encara estem immersos en una fase de reconstrucció nacional, com és obvi quan encara hem de batallar per tenir un finançament, però també, per divulgar arreu que aquell canvi violent de l'estat de coses no va ser, per als catalans (com no ho és per a cap nació sense Estat), cap ganga. Més aviat a l'inrevés. Per contra del que ens volen fer creure els que tenen com a projecte nacional Espanya, els fonaments nacionals de Catalunya no són un invent d'una colla de burgesos desencisats de la política corrupte i ineficaç de la Restauració monàrquica del 1876, durant la qual, tanmateix, Catalunya va viure gairebé sempre en un estat de suspensió de garanties i sotmesa a l'autoritat militar.
Per altra part, els historiadors cridats a explicar el significat de l'11 de setembre sovint s'arreceren en l'erudició, i opten per construir un discurs basat en la imatge que de la Guerra de Successió tingueren els intel·lectuals i els polítics posteriors al 1714. Aquests historiadors, sí, és clar, fan erudició, i segurament de la bona, però sempre s'aturen al llindar del segle XX, deixant fora de la seva interpretació el significat que ha tingut la Diada Nacional durant tot el segle fins arribar al moment actual, el qual és, no cal dir, el precedent que més ens condiciona a nosaltres, ciutadans d’una Catalunya que ha d’encarar el repte de mantenir viva la identitat nacional, el progrés col·lectiu i el benestar de les persones, assegurant-hi, també, la convivència interna, que ha estat una de les característiques bàsiques d'una societat basada, com en el cas dels EUA, en el melting pot, però que sempre ha tingut clar, com aquells amb relació a la identitat nord-americana, que és una sola i catalana. O si més no aquesta ha estat l'empremta pedagògica que ha volgut transmetre el conjunt de la societat política a la societat civil catalana, deixant de banda els elements residuals, que de tot hi hagut i encara hi ha. Una societat civil que ha estat, i cal no oblidar-se'n, la que ha fet possible que aquí no s'hagi donat mai una lluita interna per raons d'origen, i que alhora ha mantingut encesa la flama de la catalanitat del nostre país (essent el mantenidor de la llengua, per exemple) davant les posicions centralistes dels liberals i conservadors dinàstics, dels republicans espanyolistes o del neonacionalisme espanyol (ja sigui franquista, ja sigui esquerrà o de dreta) dels temps de la dictadura i dels nostres dies, de fóra i de l'interior de Catalunya. És el poble unit que ha mantingut viva la catalanitat.
La Catalunya contemporània ha hagut de fer front a molts obstacles i només des del 1979 fins ara ha gaudit de la continuïtat institucional i democràtica suficientment llarga per abordar-los de debò. La resta del temps, els conflictes armats (les guerres d'Àfrica i la Guerra Civil), les dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) i la corrupció del sufragi universal durant els darrers anys de la Restauració (entre el 1900 i el 1923) han estat la constant de la vida política espanyola i catalana. I pel que fa a l'autogovern de Catalunya, el resultat és encara més esfereïdor. Llevat dels trenta anys d'autonomia actuals, només l'autonomia dels anys trenta, comandada pels presidents Macià i Companys, que teòricament va durar sis anys, per bé que en realitat només tres, pot ser considerada com una expressió de l'autogovern català, ja que durant els deu anys efectius en què es posà en marxa l'obra normalitzadora de la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Josep Puig i Cadafalch, per molt important que fos, no va aconseguir de vertebrar un poder ni tan sols regional. Déu n'hi doret, oi? Hem hagut d'esperar molts anys per consolidar un Govern i un Parlament autònoms que assolissin la pubertat política! I tot i així, encara ara, com és evident quan s’ataca el nou Estatut, hi ha qui vol fer de Catalunya una província d’Espanya. És el nou felipisme borbònic.
El fet que nosaltres siguem els protagonistes de l'etapa més duradora de democràcia i d'autonomia significa que la societat catalana d'abans en passava, de la llibertat i de l'autogovern? No. De cap manera. La contemporaneïtat català si s'ha caracteritzat per alguna cosa és, precisament, per ser un perllongat i tortuós període en què una vegada i una altra s'ha demanat la llibertat política i nacional des que el 1892, amb les conegudes Bases de Manresa, s'acabés la fase romàntica i apolítica que distingia el nacionalisme vuitcentista per obrir un període dominat per un catalanisme que, irreversiblement, s'abocà a l'acció política pragmàtica i va impregnar-se del sentit democràtic del parlamentarisme, que és allò que ha definit el catalanisme polític, entès com un moviment de masses i no tan sols com una idea de partit. Per demostrar-ho, els podria citar articles o discursos del Dr. Robert, de Francesc Cambó, de Pere Coromines, de Pere Rahola, de Lluís Ferrer-Vidal, de Jaume Bofill i Mates, d'Ildefons Sunyol, de Jaume Brossa, de Francesc Layret i Salvador Seguí, de Gabriel Alomar, de Rafael Campalans, de Carles Pi-Sunyer, de Francesc Macià, de Joan Comorera, d'Andreu Nin o de Lluís Companys, però també de Jaume Ciurana, de Josep Pallach, de Cipriano García, dels germans Josep i Antoni Andreu Abelló, de Joan Cornudella, de Pere Ardiaca, de Ramon Trias Fargas, de Miquel Coll i Alentorn, de Josep Solé i Barberà o d'Alexandre Cirici i Pellicer, per citar només unes quantes personalitats antifranquistes, avui ja desaparegudes, que foren uns lluitadors acèrrims per la democràcia i els drets de Catalunya. I si no els cito és perquè crec que no fa falta i no puc allargar-me, però sobretot perquè vostès ja saben distingir la filiació de cada un d'ells. L'únic que m'interessa ressaltar aquí és que, en aquesta llista de noms, hi manquen els representants de les forces més extremes a banda i banda de l'espectre polític català: dinàstics i lerrouxistes abans, feixistes i col·laboracionistes després i neonacionalistes espanyols avui, malgrat que aquests intentin inventar-se la història del catalanisme, que -diguem-ho clar i sense embuts- ha evolucionat al marge i en contraposició a la seva tradició política.
Per acabar vull fer una última reflexió, aprofitant-me d'una idea -espero que sense exagerar-la- que vaig llegir en un llibre d'Alexandre Plana que analitzava les idees polítiques de Valentí Almirall. Aquesta idea és la següent. Tal vegada Catalunya no hagi tingut fins ara una història contemporània brillant com la d'altres països del seu entorn, però la lluita al llarg dels temps per reconquerir la dignitat política i l'autogovern ens demostra que aquesta història ha estat sòlida. De la mateixa manera que tots aquest anys que portem de Generalitat actual (amb els dèficits que hom vulgui assenyalar-hi) ens demostren que, en bona mesura, Catalunya, dos-cents noranta-quatre anys més tard d'aquell 11 de setembre luctuós, es manté fidel al principis nacionalitaris -com els anomenaríem nosaltres- en defensa de «las llibertats, privilegis y prerrogatives dels cathalans, que nostres antecessors a costa de la sanch gloriosa alcansaren y nosaltres devem així mateix mantenir», tal com proclamaven els diputats del General el 14 de juliol de 1713.
Qui vulgui inventar-se la història, que se la inventi. Però no ens deixem entabanar, perquè la Catalunya que hem heretat no és cap miracle ni tampoc una inspiració poètica jocfloralesca o lolaila o de totes dues coses a la vegada. Escampem amb la veu ben alta, doncs, als centres d'ensenyament, a la TV i a la ràdio, a la premsa, a les fàbriques i als tallers, als bancs i a les institucions de cultura, que som una nació històrica de la mediterrània occidental, europeista i convivencial, que rebutja sentir-se orfe del seu passat i, en canvi, s'esforça per retrobar-se, com diria el sociòleg Maurice Halbwachs, a través d'una història viva, d'una memòria històrica, que li permeti de recuperar un trets identitaris que, de vegades, per allò del vaivé de les conjuntures polítiques, aparentment sembla haver perdut. Ningú no ens ha d’impedir mai que el poble, la societat catalana, celebri i es retrobi, si més no una vegada a l'any, amb la seva identitat, que és, per història, per llengua i per cultura erudita i política, però sobretot per voluntat sobirana de ser-ho, nacional catalana. La cultura del catalanisme històric ha estat sempre aquesta. Per a mi, però també per a la Fundació CatDem, ha de continuar sent-ho amb l’ajuda dels nouvinguts que s’integrin al projecte de construir una Catalunya pròspera, solidària, rica i plena, com diu l’himne.
La commemoració de la Diada, per tant, ha de servir-nos per recordar el passat, sobretot quan encara estem immersos en una fase de reconstrucció nacional, com és obvi quan encara hem de batallar per tenir un finançament, però també, per divulgar arreu que aquell canvi violent de l'estat de coses no va ser, per als catalans (com no ho és per a cap nació sense Estat), cap ganga. Més aviat a l'inrevés. Per contra del que ens volen fer creure els que tenen com a projecte nacional Espanya, els fonaments nacionals de Catalunya no són un invent d'una colla de burgesos desencisats de la política corrupte i ineficaç de la Restauració monàrquica del 1876, durant la qual, tanmateix, Catalunya va viure gairebé sempre en un estat de suspensió de garanties i sotmesa a l'autoritat militar.
Per altra part, els historiadors cridats a explicar el significat de l'11 de setembre sovint s'arreceren en l'erudició, i opten per construir un discurs basat en la imatge que de la Guerra de Successió tingueren els intel·lectuals i els polítics posteriors al 1714. Aquests historiadors, sí, és clar, fan erudició, i segurament de la bona, però sempre s'aturen al llindar del segle XX, deixant fora de la seva interpretació el significat que ha tingut la Diada Nacional durant tot el segle fins arribar al moment actual, el qual és, no cal dir, el precedent que més ens condiciona a nosaltres, ciutadans d’una Catalunya que ha d’encarar el repte de mantenir viva la identitat nacional, el progrés col·lectiu i el benestar de les persones, assegurant-hi, també, la convivència interna, que ha estat una de les característiques bàsiques d'una societat basada, com en el cas dels EUA, en el melting pot, però que sempre ha tingut clar, com aquells amb relació a la identitat nord-americana, que és una sola i catalana. O si més no aquesta ha estat l'empremta pedagògica que ha volgut transmetre el conjunt de la societat política a la societat civil catalana, deixant de banda els elements residuals, que de tot hi hagut i encara hi ha. Una societat civil que ha estat, i cal no oblidar-se'n, la que ha fet possible que aquí no s'hagi donat mai una lluita interna per raons d'origen, i que alhora ha mantingut encesa la flama de la catalanitat del nostre país (essent el mantenidor de la llengua, per exemple) davant les posicions centralistes dels liberals i conservadors dinàstics, dels republicans espanyolistes o del neonacionalisme espanyol (ja sigui franquista, ja sigui esquerrà o de dreta) dels temps de la dictadura i dels nostres dies, de fóra i de l'interior de Catalunya. És el poble unit que ha mantingut viva la catalanitat.
La Catalunya contemporània ha hagut de fer front a molts obstacles i només des del 1979 fins ara ha gaudit de la continuïtat institucional i democràtica suficientment llarga per abordar-los de debò. La resta del temps, els conflictes armats (les guerres d'Àfrica i la Guerra Civil), les dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) i la corrupció del sufragi universal durant els darrers anys de la Restauració (entre el 1900 i el 1923) han estat la constant de la vida política espanyola i catalana. I pel que fa a l'autogovern de Catalunya, el resultat és encara més esfereïdor. Llevat dels trenta anys d'autonomia actuals, només l'autonomia dels anys trenta, comandada pels presidents Macià i Companys, que teòricament va durar sis anys, per bé que en realitat només tres, pot ser considerada com una expressió de l'autogovern català, ja que durant els deu anys efectius en què es posà en marxa l'obra normalitzadora de la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Josep Puig i Cadafalch, per molt important que fos, no va aconseguir de vertebrar un poder ni tan sols regional. Déu n'hi doret, oi? Hem hagut d'esperar molts anys per consolidar un Govern i un Parlament autònoms que assolissin la pubertat política! I tot i així, encara ara, com és evident quan s’ataca el nou Estatut, hi ha qui vol fer de Catalunya una província d’Espanya. És el nou felipisme borbònic.
El fet que nosaltres siguem els protagonistes de l'etapa més duradora de democràcia i d'autonomia significa que la societat catalana d'abans en passava, de la llibertat i de l'autogovern? No. De cap manera. La contemporaneïtat català si s'ha caracteritzat per alguna cosa és, precisament, per ser un perllongat i tortuós període en què una vegada i una altra s'ha demanat la llibertat política i nacional des que el 1892, amb les conegudes Bases de Manresa, s'acabés la fase romàntica i apolítica que distingia el nacionalisme vuitcentista per obrir un període dominat per un catalanisme que, irreversiblement, s'abocà a l'acció política pragmàtica i va impregnar-se del sentit democràtic del parlamentarisme, que és allò que ha definit el catalanisme polític, entès com un moviment de masses i no tan sols com una idea de partit. Per demostrar-ho, els podria citar articles o discursos del Dr. Robert, de Francesc Cambó, de Pere Coromines, de Pere Rahola, de Lluís Ferrer-Vidal, de Jaume Bofill i Mates, d'Ildefons Sunyol, de Jaume Brossa, de Francesc Layret i Salvador Seguí, de Gabriel Alomar, de Rafael Campalans, de Carles Pi-Sunyer, de Francesc Macià, de Joan Comorera, d'Andreu Nin o de Lluís Companys, però també de Jaume Ciurana, de Josep Pallach, de Cipriano García, dels germans Josep i Antoni Andreu Abelló, de Joan Cornudella, de Pere Ardiaca, de Ramon Trias Fargas, de Miquel Coll i Alentorn, de Josep Solé i Barberà o d'Alexandre Cirici i Pellicer, per citar només unes quantes personalitats antifranquistes, avui ja desaparegudes, que foren uns lluitadors acèrrims per la democràcia i els drets de Catalunya. I si no els cito és perquè crec que no fa falta i no puc allargar-me, però sobretot perquè vostès ja saben distingir la filiació de cada un d'ells. L'únic que m'interessa ressaltar aquí és que, en aquesta llista de noms, hi manquen els representants de les forces més extremes a banda i banda de l'espectre polític català: dinàstics i lerrouxistes abans, feixistes i col·laboracionistes després i neonacionalistes espanyols avui, malgrat que aquests intentin inventar-se la història del catalanisme, que -diguem-ho clar i sense embuts- ha evolucionat al marge i en contraposició a la seva tradició política.
Per acabar vull fer una última reflexió, aprofitant-me d'una idea -espero que sense exagerar-la- que vaig llegir en un llibre d'Alexandre Plana que analitzava les idees polítiques de Valentí Almirall. Aquesta idea és la següent. Tal vegada Catalunya no hagi tingut fins ara una història contemporània brillant com la d'altres països del seu entorn, però la lluita al llarg dels temps per reconquerir la dignitat política i l'autogovern ens demostra que aquesta història ha estat sòlida. De la mateixa manera que tots aquest anys que portem de Generalitat actual (amb els dèficits que hom vulgui assenyalar-hi) ens demostren que, en bona mesura, Catalunya, dos-cents noranta-quatre anys més tard d'aquell 11 de setembre luctuós, es manté fidel al principis nacionalitaris -com els anomenaríem nosaltres- en defensa de «las llibertats, privilegis y prerrogatives dels cathalans, que nostres antecessors a costa de la sanch gloriosa alcansaren y nosaltres devem així mateix mantenir», tal com proclamaven els diputats del General el 14 de juliol de 1713.
Qui vulgui inventar-se la història, que se la inventi. Però no ens deixem entabanar, perquè la Catalunya que hem heretat no és cap miracle ni tampoc una inspiració poètica jocfloralesca o lolaila o de totes dues coses a la vegada. Escampem amb la veu ben alta, doncs, als centres d'ensenyament, a la TV i a la ràdio, a la premsa, a les fàbriques i als tallers, als bancs i a les institucions de cultura, que som una nació històrica de la mediterrània occidental, europeista i convivencial, que rebutja sentir-se orfe del seu passat i, en canvi, s'esforça per retrobar-se, com diria el sociòleg Maurice Halbwachs, a través d'una història viva, d'una memòria històrica, que li permeti de recuperar un trets identitaris que, de vegades, per allò del vaivé de les conjuntures polítiques, aparentment sembla haver perdut. Ningú no ens ha d’impedir mai que el poble, la societat catalana, celebri i es retrobi, si més no una vegada a l'any, amb la seva identitat, que és, per història, per llengua i per cultura erudita i política, però sobretot per voluntat sobirana de ser-ho, nacional catalana. La cultura del catalanisme històric ha estat sempre aquesta. Per a mi, però també per a la Fundació CatDem, ha de continuar sent-ho amb l’ajuda dels nouvinguts que s’integrin al projecte de construir una Catalunya pròspera, solidària, rica i plena, com diu l’himne.
Notícies relacionades
Quan Vladimir Putin encara era el nou tsar de Rússia -càrrec que ara ocupa d'una manera oficiosa, però igualment efectiva- va encunyar una expressió que combinava el més dolç dels eufemismes amb un cinisme descarnat: "diplomàcia energètica".
En un assaig tardà Jorge Guillén insistia una i altra vegada que La vida es sueño de Calderón era el Hamlet de la literatura espanyola. Recordo, com si fos ara, un moment d'una conversa al bar l'Autònoma, a Sant Cugat, entre Gabriel Ferrater i alguns alumnes
El títol d’aquest article és copiat del d’un llibre, publicat en castellà el 2006 per Ediciones B, de Shlomo Ben-Ami, un bon historiador i diplomàtic israelià que actualment és vicepresident del Centre Internacional Toledo per la Pau.
Llegeixo en el web del professor mexicà Jesús Silva-Herzog Márquez un interessant reflexió sobre Samuel P. Huntington, arran del decès d'aquest politòleg nord-americà el dia abans de Nadal, a Martha's Vineyard, Massachusetts. Tenia 81 anys i havia estat docent a la Universitat de Harvard durant 58 anys fins que el 2007 va retirar-se.
Un dia parlaré llargament de les memòries del president Pasqual Maragall, aquesta Oda inacabada –un títol bellíssim i metafòric inspirat en els primers versos del poema «Oda Infinita» que va escriure el seu avi– amb la qual recrea la seva vida, a parer meu, amb un excés de presentisme. Ara, però, m’agradaria parlar de la malaltia que pateix el president,
Aquests primers dies de l'any m'ha caigut a les mans la Historia del nacionalismo catalán, d'un tal Maximiano García Venero, dos volums publicats l'any 1967, en ple franquisme.
En democracia el concepto de ciudadanía no presupone un conglomerado de individuos desvinculados de sus identidades nacionales, religiosas o étnicas. Tampoco la secularización ha defenestrado antiguas lealtades confesionales. En el actual escenario el pluralismo cuestiona los límites de una libertad religiosa que se fraguó desde la homogeneidad cultural laico-cristiana
Francament, hi ha gent que crec que ha perdut el nord ofegats pel relativisme ètic que inunda moltes consciències, especialment la d’aquelles persones que, pensant-se que són el súmmum del progressisme perquè donen veu a l’antiimperialisme universal, a la fi esdevenen escandalosament reaccionàries, perquè sempre se situen al costat de les dictadures i el totalitarisme
No vull amargar-los el nou any, però un llarg reportatge de Geoffrey Lean que vaig llegir a l’edició del proppassat 28 de desembre del diari anglès The Independent on Sunday és revelador sobre quin és l’estat del món amb relació a la fam, malgrat el maquillatge retòric respecte dels èxits i els fracassos de la campanya dels Objectiu del Mil•lenni que lidera el PNUD, el programa de les Nacions Unides per al desenvolupament.
La irrupció sobtada dels grans canvis acostuma a suscitar dos tipus d'actituds contradictòries: els vaticinis alarmistes -o directament catastrofistes- i l'entusiasme desbocat. Les respostes matisades són infreqüents.
S'acaba el 2008 i em fa l'efecte que es pot afirmar que aquest no ha estat un any gaire lluït. Almenys aquesta és la impressió que em queda després d'haver llegit una vegada i una altra un munt d'articles que vessaven un pessimisme desmesurat
De tota manera, i també empesa per dos articles que he llegit recentment, per acabar l'any voldria palesar la meva fe en la paraula (en el principi va ser el verb, la paraula)
Solbes des de la bancada del Govern es va quedar amb un regust agre a la boca. Es tracta del tercer vet del Senat als Pressupostos que ha de digerir el Govern de Zapatero i això provoca acidesa.
Més de mil regidors i alcaldes de Catalunya s'han adherit al manifest “Decidim! Manifest de càrrecs electes locals” amb la finalitat d'articular un moviment ampli d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur. Aquesta setmana hem entrevistat un dels seus impulsors: Albert Batalla, alcalde de la Seu d'Urgell i diputat al Parlament.
Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya.
"Catalunya és o no és una nació? Crec que tothom, els espanyolistes inclosos, saben que Catalunya té trets i identitats d’una nació. La història mil·lenària, la llengua pròpia, les institucions i el patrimoni cultural, l’avalen.
Però tot això quedarà esmicolat en poc temps si no es defensa amb fermesa patriòtica i es consolida permanentment".
Jordi Amat guanya el premi Gaziel per la biografia de Ramon Trias Fargas.
L’independentisme tranquil d’Alex Salmond és aquell que es permet el luxe de dir que ni ell ni el seu partit volen trencar ni amb la monarquia britànica, ni amb Europa ni amb la mancomunitat de països anglosaxons.
Jordi Amat, col·laborador de la Fundació CatDem, ha estat declarat guanyador del XIII Premi Octavi Pellissa 2008, amb una biografia del polític, historiador i editor català Josep Benet.
Fa uns dies, el periodista Toni Soler es va referir a una suposada discriminació del castellà a Catalunya -que el diari El Mundo, com era previsible, va subratllar enmig de grans elogis-. De ben segur, es tracta d'una frase treta de context.