La història del mot anglès jerkwater permet fer un petit exercici d’erudició. Avui, és un adjectiu que s’usa per a qualificar quelcom d’insignificant i, alhora, de difícil accés. És un terme, però, d’origen ferroviari. Quan va estendre’s el ferrocarril pels Estats Units, les locomotores eren de vapor. Per tant, un requisit indefugible perquè funcionessin era tenir dipòsits d’aigua ben distribuïts pel camí, de manera que es pogués anar omplint la màquina amb la freqüència oportuna. Tots n’hem vist a les pel·lícules de l’oest. Mantenir un proveïment òptim d’aigua era car i, per això, només estava garantit a les línies principals. A les ramificacions de menor importància, el maquinista s’havia d’espavilar per a aconseguir aigua d’on pogués i, per això, sovint se’l veia abocant galledes de qualsevol font imaginable. D’això, en anglès, en deien to jerk water i, per aquest motiu, els trens que cobrien àrees secundàries van rebre el malnom de jerkwaters. Amb el temps, els trens es van electrificar i el patiment per l’aigua va fer-se fonedís. Tanmateix, el mot va conservar-se per a designar allò que fos secundari i perifèric, com aquelles velles i marginades línies de tren. No sé si les autoritats ferroviàries espanyoles coneixen aquesta història, però, s’adiu a la perfecció amb la mentalitat que ha fornit la seva política al llarg dels últims decennis. Han concebut la xarxa de manera que els nostres trens eren tractats com autèntics jerkwaters –en l’accepció originària del mot–, la qual cosa era conseqüència lògica de considerar Catalunya com una societat jerkwater –en l’accepció moderna del mot.

Aquest i d'altres escrits de'n Pere Torres podeu llegir-los al seu bloc