Ara que ha plogut tantíssim, ara que no sembla haver-hi cap problema de subministrament d'aigua ni a curt ni a mitjà termini, convindria parlar en profunditat de les sequeres endèmiques que pateix aquest país, i de les infraestructures necessàries per pal·liar-les. Ara, tot just ara, sembla el moment més oportú per obrir un gran debat polític sobre la qüestió. Suposo que algun -o molts- lectors hauran mirat de reüll la foto que encapçala aquest article, tot pensant: aquest senyor cada dia està més tocat del bolet (o coses pitjors). Potser algú, fins i tot, ha afegit: podent parlar del cotxe del president del Parlament de Catalunya, o de l'óssa Hvala i les seves generoses contribucions a la biodiversitat del Pirineu, per què dimonis hem de perdre el temps amb un tema que ja no té el més mínim interès?
És probable, però, que alguns -o molts- lectors hagin arribat exactament a la conclusió contrària. De fet, m'agradaria creure que són -que som- la immensa majoria. Si fos així els puc ben assegurar que em sentiria més tranquil. Llavors tindria la certesa de viure en un país on encara predomina la confiança en les potencialitats transformadores de la política, un país on encara existeix la certesa que es poden fer coses i que cal fer-les bé. Ja sé que tot plegat sona molt ingenu, però ara mateix em sembla l'antídot més eficaç per foragitar aquesta mena de cinisme de baixa intensitat que tendeix al nihilisme en la seva versió local, és a dir, el menfotisme. D'aquí a rebolcar-nos en el fangar tebi i llefiscós de la decadència només hi ha una passa.
Darrerament, parlem de sequera quan ens queden dos ditets d'aigua i de política lingüística quan uns paios signen un manifest a 600 quilòmetres d'aquí. Entronitzem persones que veiem cada dia pel carrer només si surten a la portada del suplement dominical del New York Times, o bé en crucifiquem unes altres tot just quan ens ho indiquen les portades de determinats diaris madrilenys. Encetem o tanquem debats en funció de declaracions intempestives, de fotos descontextualitzades, de fets espuris i trivials transformats interessadament en gran notícia. Els encetem i els tanquem, a més a més, en un context imposat de vehemència rutinària, d'histerisme dialèctic plenament normalitzat. I així fins a nova ordre.
És evident que les persones que escrivim als diaris o publiquem llibres som, en part, responsables d'aquest estat d'ànim. I els polítics també, naturalment. Però el repartiment de responsabilitats -no ens enganyem- no acaba pas aquí. Els diferents sectors de la societat civil, des de l'empresari més important fins al més anònim dels ciutadans, hi han aportat el seu gra de sorra. La traducció final ja la coneixem: provarem de resoldre el tema de les infraestructures hidràuliques, per exemple, quan estiguem a punt de deshidratar-nos, i mentrestant ens dedicarem a pontificar alegrement sobre collonades, convençuts que la política no serveix de res, i que tot és una merda. En els últims temps s'ha fet un veritable abús semàntic de conceptes com "desafecció", "perplexitat", etc. És un sac on hi cap tot: des de l'abstenció electoral fins a l'obsessió per l'humor polític, passant per la desmobilització de determinades iniciatives socials o la pèrdua de pes del voluntariat i l'associacionisme. No l'estem negant pas, la desafecció; però és probable que aquesta actitud n'oculti altres que són més difícils d'analitzar. De vegades, per exemple, donem per descomptat que ha progressat una ben palpable sensació de desconfiança cap a les institucions. No tenim en compte que aquesta desconfiança parteix sovint d'un efecte pendular, és a dir, del fet d'haver dipositat totes les nostres expectatives, fins i tot les privades i personals, en un ens al qual atorguem un caràcter gairebé providencial. Per això ens fa tanta gràcia que algú pugui parlar de l'amenaça de la sequera mentre està plovent: ho trobem extravagant. En un tema com aquest és justament on millor es manifesta l'estrany joc de confiança / desconfiança a què acabem d'al·ludir.
Des de determinades esferes ideològiques sempre s'ha tendit a ridiculitzar qualsevol política basada en el foment dels valors. Ara -ves per on!- s'hi apunta tothom. Llàstima que sigui massa tard: hi ha determinats antivalors que ja formen part de l'imaginari col·lectiu. Entre els maîtres à penser parisencs de la dècada del 1970 era de bon gust afirmar que el valor de l'esforç personal, per exemple, només era una coartada per a legitimar les desigualtats socials a nivell individual. Els resultats d'aquest antivalor estan dramàticament a la vista.
Personages tan diferents com Obama i Sarkozy han obtingut el suport majoritari dels ciutadans perquè han deixat d'esgrimir rígides consignes ideològiques i han optat per fer bandera de determinats valors positius. El programa d'Obama no apel·la als tòpics habituals del Partit Demòcrata, sinó a la necessitat de restaurar la confiança. Sarkozy va fer una cosa semblant al seu moment. Tots dos es van dedicar a parlar de la sequera quan plovia, perquè resulta que hi ha un dia en què deixa de ploure. Aquesta és la raó de ser de la política.
Article de Ferran Sáez publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dimarts, 4 de novembre del 2008
