Occitània

Capital
Tolosa és la capital cultural d’Occitània

Nombre d’habitants
15.900.000 h.

Llengües
La llengua occitana només és reconeguda com a oficial a la Vall d’Aran. A Itàlia té l’estatut de llengua protegida i a França gaudeix d’acceptació en l’àmbit educatiu. L’esmena a la constitució francesa, el maig 2008, especifica que les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació francesa.
Va ser una de les primeres llengües a substituir l'ús del llatí i s’han trobat gramàtiques datant del segle XIV. Però, malgrat la seva importància històrica, únicament un 25% de la població de la regió parla l’occità. El occità tampoc és una llengua unitària, es reconeixen tres grans grups dialectals: el gascó, l’occità meridional (al Llenguadoc i a la Provença) i l’occità del nord (al Llemosí, l’Auvergne i els Alps).

Govern actual
Occitània és l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Existeix un debat en torn al territori que es considera com a Occitània. Però en general és acceptat que comprèn el terç sud de l’estat francès, la Vall d’Aran, les valls occitanes del Piemont i Mònaco. El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial més enllà del lingüístic, tot i que existeixen grups minoritaris de nacionalistes occitans. El reconeixement oficial que rep l’occità com a llengua varia segons els estats. En canvi, l’ús de l’adjectiu occità com a designació d’identitat es molt difós, sobretot a França.
La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, la Vall d'Aran i de la regió de Migdia-Pirineus; al costat de l'escut de Catalunya en la de la regió del Llenguadoc-Rosselló, així com a l'escut del departament dels Alts Alps.

Evolució històrica
Occitània va ser un territori unit de un punt de vist lingüístic i cultural, però no va tenir unitat política, perquè era dividit entre diversos comtats, com per exemple el comtat de Provança o el de Tolosa. El territori occità, que va tindre la seva època daurada del segle XI fins al segle XIII, va ser dividit i incorporat a en gran part a la corona francesa justament per falta d’aquesta unitat.
Continuada i potenciada pels seus successors, l'hegemonia catalana en terres occitanes s'amplià durant el s XII (amb la Provença, el Gavaldà, Millau, Montpeller i d'altres senyories) i, malgrat que fou motiu de disputes amb la casa comtal de Tolosa (culminaren en la guerra mantinguda pel comte Ramon V del 1179 al 1194), creà una situació d’agermanament entre els pobladors d'una banda i de l'altra dels Pirineus que estigué a punt de cristal•litzar en la constitució d'un gran estat occitanocatalà. Però la croada albigesa, amb els resultats tràgics de la batalla de Muret i amb la mort del rei Pere I de Catalunya-Aragó (1213), alhora que impedí la creació d'aquest gran estat, també determinà la trista sort d'Occitània, que perdé totes les possibilitats d'esdevenir una nació independent. La resistència de la població —mantinguda valerosament al costat de la dels càtars — fou combatuda i anihilada amb una violència brutal pels exèrcits croats i, si Montsegur marcà una fita tràgica (1244) en aquesta lluita, el tractat de Corbeil deixà establerta definitivament l'amenaça de la sobirania francesa damunt el País d'Oc. A partir d'aleshores els monarques Capets i Valois, més que no pas dur a terme la unitat d'aquest país, engrandiren llur domini imposant-hi llur subjecció. En un Llenguadoc arruïnat, violentament hostil als invasors, els frares dominicans i els tribunals de la Inquisició imposaren llur reconquesta espiritual, que tendí a l'anihilament del seu esperit d'independència i a la supressió total de la seva cultura, de la seva llengua (l'edicte de Villers-Cotterêts, el 1539, declarà l'obligatorietat de l'ús de la llengua francesa) i de la personalitat nacional. Tanmateix, un altre fet estigué a punt de traçar un nou destí per a Occitània.
Després de la matança de Sant Bartomeu (1572) la crisi religiosa declarada al regne de França féu que, al País d'Oc, els protestants s'oposessin als catòlics més per raons de tipus polític que no pas confessional. Aquest enfrontament desembocà, a la llarga, en la concepció federal i democràtica d'un estat dirigit contra els abusos de la monarquia i de l'Església. Sobre una base calvinista, els llenguadocians i els gascons intentaren de crear una sèrie d'institucions autòctones, que s'oposaven a la centralització monàrquica, i dipositaren llurs esperances en la persona d'Enric de Navarra, que per la seva procedència gascona semblava poder garantir un futur diferent al seu país. Les esperances, però, resultaren vanes i tots els projectes de llibertat s'esvaïren en el moment en què Enric acceptà la corona de França i, amb la seva actuació, traí la causa occitana i combaté per la unificació del reialme francès sobre les bases d'una monarquia absoluta, que s'oblidava de l'esperit d'unes assemblees que havien declarat l'estat federal. Aquesta fou la causa de la decepció gascona i del naixement d'un nou sentiment de resistència d'Occitània envers França. Durant el s XVII Lluís XIII —amb els seus ministres— i els altres monarques que el succeïren hagueren d'afrontar subversions i revoltes violentes (a Marsella, a Bordeus), que culminaren, ja al s XVIII, en l'alçament dels camisards. L'anhel de creació d'un estat republicà es mantingué viu encara fins a la Revolució Francesa, però la nova situació que sorgí d'aquest canvi polític no aportà cap solució al problema occità, ans al contrari, l'agreujà amb l'actitud del centralisme jacobí, que imposà definitivament l'administració política i cultural francesa.
A França, fins a la Revolució francesa, es considerava que el rei regnava sobre dues nacions, la gal•la i l’occitana. Amb la revolució, l’ús del terme Occitània va desaparèixer dins de l’administració francesa i també de la llengua comuna. Va ser reivindicat l'ús d’aquest terme i el reconeixement de la cultura occitana per diverses associacions durant el segle XIX. Sobretot l’associació literària lo Felibritge creada per Frédéric Mistral i altres escriptors provençals en 1854, amb l’objectiu de protegir la llengua i la cultura occitana. Avui, lo Felibritge és una de les organitzacions culturals més importants i juntament am l’Institut d’Estudis Occitans és l’única organització present en tots el departaments occitans de França.
Les organitzacions occitanes del segle XIX fan part del que es denomina l’occitanisme o també el segon reconeixement occità. L’occitanisme del segle XIX és el conjunt de moviments, principalment cultural, que van fer la promoció de la llengua occitana i van voler codificar les diferents varietats del occità. El nacionalisme occità nomes va adquirir una expressió política a partir dels anys 1950 amb la creació del Partit Nacionalista Occità, que va canviar el seu nom a Partit de la Nació Occitana. Amb la creació per Francés Fontan d’aquest moviment a França, es va iniciar l’occitanisme polític, una època molt prospera del independentisme occità amb la creació de moltes organitzacions politiques, de les quals cal destacar els moviments Volèm Viure al País i el Partit Occità. Amb el temps, la defesa de l’occità i de la cultura que vehicula, va tenir els seus èxits com per exemple la creació de les Calandretes. Aquestes escoles privades on s’ensenya l’occità son molt apreciades pels francesos perquè van adoptar una pedagogia més progressista que l’escola publica francesa. Molts pares decideixen inscriure els seu fills en una Calandreta per aquesta raó i no perquè volen que aprenen l’occità.
Els grups nacionalistes avui encara són minoritaris, sobretot a les eleccions, però els últims anys s’ha observat un creixement de les reivindicacions occitanes, sobretot al sud de França. Aquest fet es va observar a les manifestacions de a Carcassona i Beziers el 2005 i 2007 respectivament. També es va crear un nou partit occità, Gardarem la Tèrra, el 2003 que representa el corrent altermundialista i occità alhora.

Partits polítics
El Partit de la Nació Occitana (anteriorment Partit Nacionalista Occità) és el partit occità més antic. Lluita per alliberar Occitània del que consideren els estats colonitzadors, França, Espanya i Itàlia. Reivindiquen la sobirania i la unitat de la nació occitana dins de la Unió Europea. Donen suport a totes les accions per a incrementar l’autonomia dels territoris occitans fins a la seva independència total.
Anaram Au Patac és un moviment revolucionari occità d’esquerra que s’oposa a la política centralitzadora de l’estat francès i que lluita pel reconeixement de la cultura i la llengua occitana. El Partit Occità també és un partit d’esquerra que lluita per la independència d’Occitània i per un major reconeixement dins de la Unió Europea. Forma part dels col•lectius de partits autonomistes Régions et Peuples Solidaires i de l’Aliança Lliure Europea. Occitània Libertària és un moviment anarco-autonomista. Hartèra es un partit polític de joves que s’orienta a l’esquerra del espai polític.
També es van crear diversos centres d’estudis i think tanks occitans. Iniciativa per Occitània és un laboratori polític, cultural i social per fer avançar la reflexió i les accions per a l’emancipació d’Occitània. Desde Montpellier, aquest moviment defensa el dret autodeterminació del poble occità. Paratge també es un laboratori polític present a França i Itàlia.
També existeixen diversos partits occitans regionals, com per exemple Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Arranés, Unitat d’Aran, la Lliga pel Renaixement de les Llibertats de Nice, Unitat d’Oc o el Moviment Regionalista del Llenguadoc.