País Basc/Euskadi

Capital
Vitoria-Gasteiz

Nombre d’habitants
2.141.860 l’any 2007.

Llengües
L’euskera, llengua pròpia de la nació basca, i l’espanyol, parlada arreu de l’Estat.

Govern actual
El País Basc és una de les nacions que composen l’Estat espanyol, que es regeixen per una monarquia constitucional parlamentària amb el rei Joan Carles II com a cap d’Estat. El País Basc, com a territori foral, té un nivell d’autogovern diferenciat al de la resta de Comunitats Autònomes de l’Estat com a conseqüència dels seus drets històrics (Disposicions Addicionals Primera i Tercera, i Disposicions Transitòries Segona i Quarta de la Constitució espanyola de 1978). Part del territori basc, Iparralde, però, forma part de França. És una regió historico-cultural reconeguda, i, tot i que no constitueix una unitat administrativa pròpia disposa d’organismes no executius com el Consell d’Electes i el Consell de Desenvolupament del País Basc francès.
Les competències del País Basc són contemplades a l’Estatut de Gernika de 1979. El president del Govern Basc és l’Hehendakari Juan José Ibarretxe (PNB), i actualment el govern és format pel Partit Nacionalista Basc, Eusko Alkartasuna i Ezker Batua-Berdeak.

Evolució històrica
El territori de l’actual País Basc va ser poblat antigament per quatre grup gentilicis: els vascons (el més important, que habitava gran part de Navarra i l’antic comptat pirinenc d’Aragó), els vàrduls, caristis i autrigons. Els vascons es van oposar amb resistència a qualsevol mena de penetració estrangera (celtibers, romans, hispanogots i francs). Al segle II abans de Crist van ser dominats pels romans, i al segle V es produïren les continuades campanyes d’invasió dels hispanogots, però els pobles vascons es mantingueren independents, i preservaren el manteniment de la seva independència amb actitud hostil envers els pobles limítrofs.
A principis del segle VIII hi penetraren els sarraïns que reberen un seguit d’atacs i saqueigs per part dels vascons. Aquests, aliats amb els musulmans navarresos, van derrotar l’exèrcit de Carlemany a Saragossa. L’any 799, un motí contra els musulmans de Pamplona, va donar lloc al naixement del Regne de Pamplona, amb el rei vascó Ènnec Arista. Fins aleshores, els basconavarresos havien mantingut una organització tribal que no arribà a formar un cos polític unificat. Durant el segle IX, entre els regnes d’Astúries i de Pamplona es formaren uns districtes administratius semiindependents, que s’escapaven de l’autoritat dels monarques navarresos i asturlleonesos. La conjunció d’aquests districtes fou el comtat d’Àlaba (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), governat per la Confraria del Camp d’Arriaga. Durant els segles VIII i IX s’inicià la influència cristiana per la vall de l’Ebre i el camí de Santiago.
L’any 935 la Confraria del Camp d’Arriaga escollí comte el castellà Fernán González, el qual inclogué el comtat d’Àlaba a Castella. El regne de Pamplona, governat aleshores per la dinastia Ximena es vinculà amb el regne d’Aragó. L’any 1029, Sanç III el Major de Navarra unificà políticament tots els països de parla èuscar, encara que Euskadi restava dividit en dues parts: el regne de Navarra i les terres basques dependents de Castella. L’assassinat de Sanç IV Garcés provocà que Àlaba, Biscaia i Guipúscoa s’incorporéssin al regne castellanolleonès, mentre que Navarra continuava sota potestat del Regne d’Aragó. Aquesta separació es materialitzà i refermà l’any 1026 quan Alfons VIII conquerí per a Castella els comtats d’Àlaba i Guipúscoa, i fou ratificada per la mateixa Confraria en reconeixer l’any 1332 la sobirania d’Alfons XI. Des d’aleshores, les anomenades Bascongades van ser governades per un representant del regent de Castella. Al 1134, la mort d’Alfons el Bataller va provocar que el regne de Navarra caigués sota la influència francesa. A la segona meitat del segle XV la marina bascocastellana assolí el predomini sobre els ports de l’Atlàntic enfront dels anglesos, i inicià l’expansió al Mediterrani. Més endavant, pel desig d’independitzar-se del consolat de mercaderes de Burgos, els comerciants bascos crearen el consolat de Bilbao. Navarra perdé hegemonia política a la zona al entrar la dinastia Trastàmara, tan lligada als interessos de Castella i Aragó; així, Ferran el Catòlic envaí el país i l’annexionà a la Corona de Castella l’any 1515.
El suport a la causa filipista fou la raó per la qual, després del 1714, País Basc i Navarra varen poder mantenir el règim foral. Les transformacions econòmiques provocaren una nova mentalitat cultural i una valoració de la cultura autòctona. La petita noblesa i la burgesia promogueren les Societats d’Amics del País (Bilbao, Tudela, Pamplona). Al 1804 es produí una protesta, coneguda com la zamacolada, per la implantació del servei militar al territori i per la voluntat de construir un port a la ciutat d’Abando en perjudici del de Bilbao; fou la primera vegada que la burgesia comercial no prestà suport a la noblesa.
La reducció de l’exportació de ferro a Anglaterra, i la consideració, per part dels Borbons, dels productes bascos com a estrangers, suposaren un conflicte d’interessos. Així, a les regions de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa es produïren els primers símptomes de revolta nacionalista. El senador Garat de Lapurdi va proposar a Napoleó la constitució d’un estat basc dins l’Imperi, i Augustin Chaho, de Zuberoa, descriu la primera guerra carlina com una guerra nacionalista basca. La fi de la guerra carlina suposà el triomf de la burgesia comercial i manufacturera: els ajuntaments quedaven vinculats a la burgesia i les duanes eres traslladades a la costa, fet que afavoria els interessos industrials. A partir de 1840 es combinà la indústria pesant, la lleugera i el capital, amb la fundació, l’any 1857, del Banc de Bilbao.
La Revolució industrial va provocar un diferenciació regional: Biscaia fou la zona de les grans explotacions, Guipúscoa, la de la petita i mitjana empresa, i Àlaba i Navarra restaren com a províncies agrícoles. També es produí una diferenciació a nivell polític: a les zones industrials , amb una forta immigració castellana i gallega, els obrers eren atrets pel socialisme, mentre la petita burgesia i les classes mitjanes afavorien el nacionalisme basc, enquadrat des del 1894 en el Partit Nacionalista Basc, l’alta burgesia esdevingué un dels pilars del sistema de la Restauració, i els camperols de Navarra restaven fidels al carlisme.
L’any 1917 les tres diputacions forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba sol•licitaren un estatut d’autonomia que no reeixí. En aquest període augmentà molt considerablement el pes del capitalisme basc en el conjunt de l’estat. Els obrers s’identificaren amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, mentre que l’oligarquia basca donà suport a l’alçament militar del juliol de 1936. El nacionalisme basc, en canvi, socialment conservador, catòlic i contrari als plantejaments obreristes, prestà suport a la República gràcies a l’obtenció de l’Estatut d’autonomia, aprovat a l’octubre de 1936, que els permeté un govern autonòmic presidit per Aguirre. Navarra es negà a formar part d’Euskalerria i va donar suport als revoltats. Amb la victòria del bàndol franquista l’Estatut d’Autonomia fou anul•lat i les províncies de Biscaia i Guipúscoa foren castigades amb la pèrdua dels concerts econòmics.
A l’exili, hi havia el Govern basc controlat pel PNB, que patí una escissió dels militants més joves que s’agrupaven entorn la revista “Ekin”. Entr el 1959 i 1960, es va fundar la revista “Zutik”, òrgan d’ETA (Euskadi ta Askatasuna), de plantejaments marxistes. L’any 1967, a la cinquena assemblea d’ETA es radicalitzà la seva acció, que adoptà tècniques terroristes. El desmbre de 1973 ETA assumí la responsabilitat de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores cap del Govern espanyol.
Paral•lelament, es produïa un desvetllament del nacionalisme basc, expressat a favor de la cultura i de la llengua, i defensa per àmplies capes de la població, incloent-hi el món obrer i la jerarquia eclesiàstica. Les accions repressives de les forces d’ordre públic ajudaren a fomentar un clima de violència i d’enfrontament amb l’Estat espanyol. Així, la població s’abstingué (més del 54%) en el referèndum de la Constitució de 1978, la qual dificultava la incorporació de Navarra a la resta del País Basc. Després de la mort de Franco i amb la transició política, ETA continuava amb els mateixos mecanismes de violència i inspirava la creació de partits independentistes i revolucionaria com Herri Batasuna (HB).
Amb la transició democràtica espanyola, el sector d’ETA PM (politico-militar), va aprovar la fundació d’un partit polític que representés l’ideari de l’organització de cara a les eleccions generals de l’any 1977, l’Euskal Iraultzarako Alderdia (Partit per la Revolució Basca). Més endavant, ETA PM acceptà l’amnistia del govern espanyol a tots els presos etarres. Així, aquest sector va abandonar la violència i s’integrà al partit Euskadiko Ezkerra (Esquerra del País Basc), que més endavant es fusionaria amb el PSE-PSOE.
El 1978 es concedí a Euskadi un règim preautonòmic, es constituí el Consell General Basc, i s’aprovà l’Estatut de Gernika. A finals dels anys vuitanta hi havia un clima de tensió provocat per l’activitat terrorista d’ETA, que comptava amb un ampli suport social, que posteriorment va disminuir per les atrocitats comeses per ETA.
L’any 1983 el GAL (mercenaris i membres de les Forces de Seguretat de l'Estat espanyol) assassinà a més de vint etarres o simpatitzants. Els partits contraris a la violència signaren el pacte antiterrorista d’Ajuria Enea (1988). A partir de 1991, tot i la disminució del suport social als terroristes, augmentaren les activitats de grups juvenils que desencadenaren un clima de violència urbana sense precedents. Entre el 1995 i el 1996 s’augmentà la violència urbana i les activitats terroristes d’ETA, tant en nombre d’atemptats com de segrestos. A finals dels noranta es produí el pacte de Lizarra, d’apropament entre els partits nacionalistes bascos.
Desapareguts el GAL, Batallón Vasco Español i ETA PM, ETA segueix actuant, negant-se a escoltar a la gran majoria de la població basca que vol viure en pau i aconseguir els seus objectius polítics de llibertat utilitzant exclusivament vies pacífiques i democràtiques.
Al març de 2006 ETA anuncià un alto al foc permanent amb el propòsit d’impulsar un procés democràtic a tot el País Basc, des de Navarra fins a Iparralde. Tres mesos més tard, el govern espanyol d’en José Luís Rodríguez Zapatero, autoritzat per una resolució del Congrés dels Diputats, inicia un procés de diàleg amb la banda terrorista. Però a finals de desembre del mateix any, ETA va atemptar amb una furgoneta bomba a l’aeroport de Barajas, posant fi doncs a l’anomenat procés de pau; doncs considerava que no es donaven les condicions mínimes per seguir amb el procés negociador. Totes les forces polítiques sostingueren que la violència era incompatible amb el diàleg en qualsevol democràcia. Així, a dia d’avui, la banda ETA ha recuperat l’exercici de les armes i manté tots els seus fronts d’acció oberts.
Malgrat aquest escenari, l’Hehendakari Juan José Ibarretxe (PNB) va proclamar l’any 2007 la voluntat de realitzar un referèndum amb el qual el poble basc exerciria el dret a decidir lliurement el seu propi futur. El dia 25 d’octubre de 2008 el poble basc hauria d’haver-se pronunciat en referèndum sobre si donar suport a un procés de diàleg pel final de la violència (si ETA abandonés les armes), i sobre la conveniència d’un procés negociador entre tots els partits bascos per obtenir un Acord Democràtic sobre l’exercici del dret a decidir, sotmetent-lo a referèndum abans de l’any 2010. Aquesta jornada democràtica però, no es va poder dur a terme ja que el Tribunal Constitucional determinà que aquesta consulta era il•legal, considerant que les qüestions plantejades no només afectaven al poble basc. Tot i així, la jornada va ser aprofitada per milers de persones per realitzar tot un conjunt d’actes reivindicatius, amb motiu de la pau, el diàleg, l’autogovern i el dret a decidir.

Partits polítics
El Partit Nacionalista Basc (PNB- Euzko Alderdi Jeltzalea, EAJ-) és un partit de centre i sobiranista que fa campanya per l’autodeterminació del País Basc, i ha governat de manera ininterrompuda des de l’any 1980.
El Partit Socialista d’Euskadi (PSE –Euskadiko Ezkerra, EE-) és la federació del Partit Socialista Obrer Espanyol al País Basc, i és la segona força política dins el Parlament Basc.
El Partit Popular del País Basc és la delegació del Partit Popular espanyol al País Basc i és, actualment, la tercera força política.
El Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB –Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista) és d’ideologia marxista-leninista, nacionalista i independentista, i ha estat il•legalitzada l’any 2008 pels seus vincles amb la banda terrorista ETA i la il•legalitzada Batasuna.
Eusko Alkartasuna (EA) és un partit socialdemòcrata d’ideologia nacionalista i independentista, actiu al País Basc i a França, i és una escissió del PNB.
Ezker Batua-Bardeak és la confederació d’Izquierda Unida al País Basc, una organització de diversos partits, col•lectius i ciutadans d’esquerres.
Aralar és un partit que opera a Navarra i el País Basc i també fa campanya per la independència del País Basc; pertany a l’anomenada esquerra abertzale, però condemna la violència d’ETA.