Llegeixo al diari que la prova de Geografia de la selectivitat d’aquests dies preguntava als alumnes sobre els biocombustibles com a solució del canvi climàtic i la seva perillosa incidència a la crisi alimentària. M’envaeix una inusitada estupefacció. Em sembla bé que l’ensenyament secundari vulgui estimular l’esperit crític i que no es desentengui de l’actualitat –tot i que això no hauria de suplantar la seva funció essencial, que és proporcionar mètode i coneixements sòlids. Ara bé, que la prova de selectivitat s’ocupi d’un tema que és font de controvèrsia científica –a més de política– em sembla una exageració. Qui pot valorar adequadament les respostes? Fa més de 25 anys que m’interesso pels temes de sostenibilitat. Llegia sobre la matèria molt abans que esdevingués un lloc comú i tothom se’n tornés un especialista. Fins i tot, en parlava davant audiències minoritàries, que sovint m’escoltaven amb simpàtica condescendència. He seguit la qüestió dels biocombustibles amb interès. He engolit uns quants informes sobre la matèria. I no m’he format una idea clara de quin és el rol que poden jugar realment en la lluita contra el canvi climàtic i tinc la impressió que se’ls incrimina indegudament en la crisi alimentària. Potser sóc un presumptuós, però em fa l’efecte que, si jo no sé què respondre a la pregunta, més difícil ho tindran els alumnes de selectivitat. I també em fa l’efecte que seria preferible que, en aquests exàmens, s’evités la temptació de la moda i s’optés per interrogar sobre aspectes formatius més essencials.
De totes maneres, és probable que estigui equivocat i que l’ensenyament d’avui preconitzi i incentivi la idea que es pot opinar de qualsevol tema encara que sigui complex, d’escassa unanimitat entre els experts i amb una informació basada en notícies de premsa. Dec ser d’una altra era històrica, la pretertuliana.
Aquest i d'altres articles de'n Pere Torres podeu trobar-los publicats al seu bloc
“La diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida”. Així ho demostra un nou estudi efectuat per economistes de les universitats de Harvard i Colúmbia. L’esmentat informe té molta rellevància perquè el tamany de la seva base de dades és enorme (un milió d’alumnes) i perquè el seguiment de l’alumnat ha estat exhaustiu en el temps: des de quart de primària fins a l’edat adulta.
Diuen que una bona manera de superar les dificultats del present és fer un exercici d’imaginació i pensar què volem per al futur: com imaginem o desitgem que sigui l’esdevenidor sense les dificultats del present. No es tracta de fer una fugida endavant, sinó de pensar quina és la meta que volem atènyer i, per tant, quines són les dificultats o obstacles del present que ens poden impedir d’arribar-hi.
Hi ha autors als qui les circumstàncies marginen dels grans focus mediàtics però que aconsegueixen a través d'altres camins el reconeixement i la utilitat col·lectiva dels seus llibres. Aquest es un fenomen que es dóna en totes les èpoques però que és més evident sota règims de dictadura, quan el poder intenta emmordassar el pensament.
A l’anterior article us anunciava que aquest estiu s’han inaugurat a Skopje, la capital de Macedònia, dos llocs de memòria. Us vaig parlar del primer, l’impressionant monument en honor de l’emperador Alexandre el Gran. Avui us parlaré del segon, que és situat a cinc minuts caminant del primer. Es tracta d’un museu dedicat a l’Holocaust.
"A molts llocs del món la política i l’esfera acadèmica no es donen l’esquena. Al contrari, estableixen una estreta col·laboració. Afortunadament, els diré. Almenys per a mi. A més, en algunes tradicions polítiques, especialment en l’anglosaxona, hi ha acadèmics que han travessat la frontera per passar a l’arena política." Aixi és com va començar la seva intervenció el director de la fundació en l'acte inaugural del seminari Internaciona "Les petites nacions en un costext de crisi. Buscant la sortida", que va tenir lloc a l'edifici MediaTIC de la UOC entre el 25 i el 27 de maig
"Entre todos los catalanes sufragamos una institución llamada Memorial Democràtic (MD), dependiente del Govern de la Generalitat. Es un ejemplo de todo lo que los poderes democráticos no deberían hacer nunca con el pasado reciente."
El periodista i assagista Francesc-Marc Álvaro publica avui a La Vanguardia el vuitè article de la seva sèrie de reflexions sobre memòria històrica. Pots llegir l'article Memoria (8): testigos contra turistas i la resta d'aquestes reflexions, al Blog de la Comissió Polítiques de Memòria Històrica.
Fa uns mesos la Fundació CatDem ja va tenir el plaer d’acollir la visita de l’hematòloga marroquina Asma Lamrabet durant la seva visita a Catalunya. En aquesta ocasió no hem volgut perdre l’oportunitat de conèixer i entrevistar la Yesmine, que ens ha parlat d’aquest llibre que va escriure quan només tenia 12 anys i que alguns mitjans assenyalen com “un petit fenomen literari en llengua francesa”.
La darrera vaga convocada pels sindicats de mestres, el passat 17 de març, va generar menys entusiasme que altres convocatòries anteriors i va passar especialment desapercebuda per les conseqüències de la nevada que, comprensiblement, van monopolitzar els titulars de la setmana. Va ser una llàstima perdre una bona ocasió per debatre a fons sobre educació quan fa tanta falta. Seria bo abandonar el to de lluita i mostrar actituds més flexibles en matèria de formació
La Fundació CatDem obre una via d'informació sobre una de les lleis que canviaran l'ordenació territorial del nostre país: La llei de Consell de Governs locals. En tràmit a proposta del Departament de Governació i Administracions Públiques, aquí podeu trobar el text de la proposta i articles relacionats.
¿Qué será del pasado reciente cuando ya no quede nadie para contarlo en primera persona? Asistimos a la etapa final de la vida de aquellos que, atravesados por los grandes conflictos del siglo XX, fueron víctimas o verdugos de las peores páginas de nuestra historia colectiva. Se van muriendo los últimos que pueden recordar todo aquello que, a menudo, resulta indecible y que, con toda seguridad, es inimaginable para los que no estuvimos allí.
La periodista Elena Yeste ha rebut el 26è Premi d’Assaig Josep Vallverdú amb l’obra L’era de la hipermemòria. Revisionisme històric en “temps de tardor” en el marc de la Nit Literària de Lleida 2009. Els Premis els convoca anualment l’Ajuntament i la Diputació de Lleida. El Josep Vallverdú és un dels guardons més prestigiosos en el camp de l’assaig i de la investigació que s’atorguen al Principat.
Francesc Canosa, col·laborador de la Fundació CatDem, acaba de publicar el seu darrer llibre: "República TV. La Catalunya de la primera televisió", un acostament als primers intents de creació d'un projecte de televisió catalana a la Catalunya dels anys 30.
"Arran del tancament de la Facultat de Geografia i Història a resultes dels incidents que hi van tenir lloc la setmana passada, va encetar-se una debat entre professors sobre què representava aquella decisió."
La UPC School acaba de posar en marxa, juntament amb la Generalitat, la campanya de sensibilització DONA TECH XXI, orientada a promoure una millor formació de la dona politècnica que la porti a assolir càrrecs de més responsabilitat en el sector tecnològic.
El Comité de Ministres va fer públic ahir dia 11 de desembre de 2008 un informe sobre la situació de les llengües minoritàries a Espanya. L'informe ha estat elaborat per un Comité d'experts independents que verifica la posada en pràctica de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.
Una colla d’entitats de la societat civil catalana i d’institucions públiques que ofereixen serveis que fomenten el civisme i la cultura a la societat, preocupades per la situació de l’educació a casa nostra, volem posar a la consideració de la societat catalana la següent declaració, que emmarca els compromisos sectorials amb l’educació que estem disposats a assumir en els nostres àmbits respectius
Ara que ha plogut tantíssim, ara que no sembla haver-hi cap problema de subministrament d'aigua ni a curt ni a mitjà termini, convindria parlar en profunditat de les sequeres endèmiques que pateix aquest país, i de les infraestructures necessàries per pal·liar-les. Ara, tot just ara, sembla el moment més oportú per obrir un gran debat polític sobre la qüestió. Suposo que algun -o molts- lectors hauran mirat de reüll la foto que encapçala aquest article, tot pensant: aquest senyor cada dia està més tocat del bolet (o coses pitjors). Potser algú, fins i tot, ha afegit: podent parlar del cotxe del president del Parlament de Catalunya, o de l'óssa Hvala i les seves generoses contribucions a la biodiversitat del Pirineu, per què dimonis hem de perdre el temps amb un tema que ja no té el més mínim interès?