Saharauis
15/03/2012
Capital
Al-Aaiun (Laayoune) està actualment ocupada pel Marroc. La capital provisional de la República és Bir Lehlu, que està a la part controlada pel Front Polisario.
Nombre d’habitants
Les estimacions diuen que viuen entre 273.008 (l’any 2006) i 382.617 (l’any 2007) d’habitants al Sàhara Occidental.
Llengües
L’àrab i el castellà son les dues llengües oficials
Govern actual
La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat en la seva totalitat, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.
El cap d’estat és Mohamed Abdelaziz i el primer ministre és Abdelkader Taleb Omar.
Evolució històrica
Al mateix temps, coincidint amb la política colonial europea, la monarquia portuguesa, pel tractat de Cintra (1509), reconegué a Castella el dret a establir una base a les costes saharianes davant les illes Canàries, però la colonització no cristal·litzà. A mitjan s. XIX fou renovat l'interès espanyol per la zona, i diversos comissaris visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa va fer que l’any 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros. Atacada aquesta pels tuaregs, una expedició de càstig manada per José Chacón reconstruí la població i restablí la Compañía Mercantil Hispano-Africana.
El 1886 fou explorat l'interior del país i el 1900 foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. Aquests límits excloïen la zona d'Adrar Temar i les salines d'Yjil. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. A pressió dels països africans l'ONU demanà el 1965 a Espanya la seva retirada del Sàhara, però el 1968 foren descoberts els jaciments de fosfats de Bu Craa. Des del 1970 Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren a Madrid la descolonització del Sàhara.
Durant el 1975 la pressió annexionista marroquina augmentà, malgrat que l'ONU, el Tribunal Internacional de l'Haia i Algèria demanaren un plebiscit d'autodeterminació. En el dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides va quedar poc clara la sobirania del territori del Sàhara Occidental i va ser interpretat per el rei Hassan II com el reconeixement dels vincles històrics del Sàhara amb el Marroc. El 6 de novembre de 1975, 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins van iniciar al que es va anomenar la Marxa Verda. Fou organitzada pel rei Hassan II, des d'un despatx de Londres i amb el suport secret dels Estats Units d'Amèrica.
El 14 de novembre de 1975 el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l'acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Front Polisario (organització d'alliberament nacional sahrauí fundada el 1973) proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants. El Front Polisario troba refugi i suport a Algèria, sobretot a la ciutat de Tindouf. Per tal de protegir-se dels atacs del Front Polisario, el Marroc va construir un mur al voltant de la regió més rica en recursos naturals.
L'any 1979 Mauritània renuncià els seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, construí un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament —Bu Craa— per protegir-se dels atacs del Polisario, que controlava diverses zones del territori sahrauí i administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf. Malgrat que la República Àrab Sahrauí Democràtica fos reconeguda per més de setanta països, el Marroc ha rebutjat sempre tot el que pugui qüestionar la sobirania que creu tenir sobre el territori sahrauí, i per tant maldà per evitar la proposta del Consell de Seguretat de l'ONU, del juliol del 1990, de fer un referèndum que permetés als naturals del país de decidir llur destí. Aquesta consulta hauria de celebrar-se el 1992, amb la condició prèvia que les activitats militars de tots dos bàndols haguessin cessat el 6 de setembre de 1991. En assabentar-se de la proposta, el Polisario decidí unilateralment la suspensió de les activitats bèl•liques; en canvi, pocs dies abans de la data prevista Hassan II donà l'ordre de llançar una ofensiva militar. Un altre entrebanc és el de l'establiment d'un cens electoral fiable el qual, d'acord amb l'establert durant el domini espanyol, probablement afavoriria la independència. L'entrada d'un gran nombre de marroquins afavorits pel seu govern i la sortida de part de la població sahrauí cap a territori algerià han dificultat sempre la confecció del cens. Amb els objectius de fer respectar el alto el foc previ a la celebració del referèndum i d’organitzar la consulta, les Nacions Unides van desplegar la Missió de les Nacions Unides per l’Organització d’un referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) el 1991. El poble sahrauí podria elegir entre l’independència o l’integració al Marroc.
A partir del 1992, una treva possibilità l'inici del procés de pau impulsat per l'ONU. Però el Marroc vulnerà sistemàticament tots els acords internacionals i, en un clar intent de perdre temps, bloquejà l'elaboració del cens. L'ONU, davant la paràlisi del procés, retirà el seu equip civil el 1996 i recomanà als bàndols que establissin converses bilaterals. Davant aquesta situació, que hom qualificà de 'ni pau, ni guerra', alguns sectors del Front Polisario propugnaren el retorn a les armes. Al final del 1996 s'establiren converses bilaterals entre el monarca alauita i els líders del Front. El setembre de 1997, se signà a Houston (Estats Units) un acord pel qual el Front Polisario i el Marroc renovaven la seva confiança en el procés que havia de desembocar en un referèndum d'autodeterminació organitzat per l'ONU. Tanmateix, aquesta votació, prevista per al desembre del 1998, no s'arribà a celebrar, perquè els continus desacords en l'elaboració del cens l'ajornaren indefinidament. La mort del rei Hassan II, i la destitució del seu ministre de l'interior, Dris Basri, al final del 1999 per part del nou rei Mohàmmed VI, suposà una nova esperança per als sahrauís en veure desaparèixer els majors responsables de l'immobilisme en la resolució del conflicte. Tot i així, no es produïren canvis en la posició del govern del Marroc, que continuà bloquejant l'organització del referèndum fins que, a la meitat del 2000, descartà definitivament aquesta possibilitat i realitzà una oferta d'autonomia per al Sàhara Occidental encara sense concretar.
Amb el rerefons de la qüestió irresolta de la determinació del cens electoral, l’enviat especial de les Nacions Unides James Baker presentà al juny del 2001 l’anomenat Acord Marc, pel qual es concedia una àmplia autonomia al Sàhara Occidental i, després d’un període transitori de quatre anys, s’estipulava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb dret de vot per als residents marroquins de més d’un any d’antiguitat. El Polisario i el Marroc rebutjaren aquest pla que, al juliol del 2003, fou modificat establint un període transitori de cinc anys, després del qual tindria lloc la celebració del referèndum. El Marroc tornà a rebutjar el pla. Baker dimití al juny del 2004 i fou substituït pel peruà Álvaro de Soto. L'agost del 2005 el Polisario alliberà els darrers presoners marroquins que encara retenia. A l'octubre, el Consell de Seguretat de l'ONU aprovà prorrogar durant sis mesos la missió al Sàhara Occidental (MINURSO). També, el 2005, van tenir lloc grans manifestacions pacifiques contra la ocupació marroquí que van ser dissoltes per la policia marroquí. Actualment, el Tribunal Internacional de la Haia reconeix el Sàhara Occidental com a província espanyola numero 53, encara que no té control ni jurisdicció sobre el territori.
Partits polítics
A part del Front Polisario, acrònim de Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Rio de Oro, no hi ha cap organització política al Sàhara o al exili que tingui influència.
El Front Polisario és el successor de l’Organització de Vanguàrdia per l’Alliberament de Saguia el Hamra i Rio de Oro dels anys 1960 que lluitava contra la dominació espanyola. El 10 de maig de 1973, un grup d’estudiants forma el Front Polisario amb el propòsit d’arribar a la independència del territori, primer contra el domini espanyol i desprès contra el marroquí i maurità.
La seva estratègia militar es basa en una guerra de guerrilles que des de 1975 s’estaciona a Tindouf, Algèria. En aquesta ciutat també es troben els camps de refugiats sahrauís.
« tornar
Al-Aaiun (Laayoune) està actualment ocupada pel Marroc. La capital provisional de la República és Bir Lehlu, que està a la part controlada pel Front Polisario.
Nombre d’habitants
Les estimacions diuen que viuen entre 273.008 (l’any 2006) i 382.617 (l’any 2007) d’habitants al Sàhara Occidental.
Llengües
L’àrab i el castellà son les dues llengües oficials
Govern actual
La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat en la seva totalitat, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.
El cap d’estat és Mohamed Abdelaziz i el primer ministre és Abdelkader Taleb Omar.
Evolució històrica
Al mateix temps, coincidint amb la política colonial europea, la monarquia portuguesa, pel tractat de Cintra (1509), reconegué a Castella el dret a establir una base a les costes saharianes davant les illes Canàries, però la colonització no cristal·litzà. A mitjan s. XIX fou renovat l'interès espanyol per la zona, i diversos comissaris visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa va fer que l’any 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros. Atacada aquesta pels tuaregs, una expedició de càstig manada per José Chacón reconstruí la població i restablí la Compañía Mercantil Hispano-Africana.
El 1886 fou explorat l'interior del país i el 1900 foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. Aquests límits excloïen la zona d'Adrar Temar i les salines d'Yjil. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. A pressió dels països africans l'ONU demanà el 1965 a Espanya la seva retirada del Sàhara, però el 1968 foren descoberts els jaciments de fosfats de Bu Craa. Des del 1970 Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren a Madrid la descolonització del Sàhara.
Durant el 1975 la pressió annexionista marroquina augmentà, malgrat que l'ONU, el Tribunal Internacional de l'Haia i Algèria demanaren un plebiscit d'autodeterminació. En el dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides va quedar poc clara la sobirania del territori del Sàhara Occidental i va ser interpretat per el rei Hassan II com el reconeixement dels vincles històrics del Sàhara amb el Marroc. El 6 de novembre de 1975, 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins van iniciar al que es va anomenar la Marxa Verda. Fou organitzada pel rei Hassan II, des d'un despatx de Londres i amb el suport secret dels Estats Units d'Amèrica.
El 14 de novembre de 1975 el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l'acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Front Polisario (organització d'alliberament nacional sahrauí fundada el 1973) proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants. El Front Polisario troba refugi i suport a Algèria, sobretot a la ciutat de Tindouf. Per tal de protegir-se dels atacs del Front Polisario, el Marroc va construir un mur al voltant de la regió més rica en recursos naturals.
L'any 1979 Mauritània renuncià els seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, construí un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament —Bu Craa— per protegir-se dels atacs del Polisario, que controlava diverses zones del territori sahrauí i administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf. Malgrat que la República Àrab Sahrauí Democràtica fos reconeguda per més de setanta països, el Marroc ha rebutjat sempre tot el que pugui qüestionar la sobirania que creu tenir sobre el territori sahrauí, i per tant maldà per evitar la proposta del Consell de Seguretat de l'ONU, del juliol del 1990, de fer un referèndum que permetés als naturals del país de decidir llur destí. Aquesta consulta hauria de celebrar-se el 1992, amb la condició prèvia que les activitats militars de tots dos bàndols haguessin cessat el 6 de setembre de 1991. En assabentar-se de la proposta, el Polisario decidí unilateralment la suspensió de les activitats bèl•liques; en canvi, pocs dies abans de la data prevista Hassan II donà l'ordre de llançar una ofensiva militar. Un altre entrebanc és el de l'establiment d'un cens electoral fiable el qual, d'acord amb l'establert durant el domini espanyol, probablement afavoriria la independència. L'entrada d'un gran nombre de marroquins afavorits pel seu govern i la sortida de part de la població sahrauí cap a territori algerià han dificultat sempre la confecció del cens. Amb els objectius de fer respectar el alto el foc previ a la celebració del referèndum i d’organitzar la consulta, les Nacions Unides van desplegar la Missió de les Nacions Unides per l’Organització d’un referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) el 1991. El poble sahrauí podria elegir entre l’independència o l’integració al Marroc.
A partir del 1992, una treva possibilità l'inici del procés de pau impulsat per l'ONU. Però el Marroc vulnerà sistemàticament tots els acords internacionals i, en un clar intent de perdre temps, bloquejà l'elaboració del cens. L'ONU, davant la paràlisi del procés, retirà el seu equip civil el 1996 i recomanà als bàndols que establissin converses bilaterals. Davant aquesta situació, que hom qualificà de 'ni pau, ni guerra', alguns sectors del Front Polisario propugnaren el retorn a les armes. Al final del 1996 s'establiren converses bilaterals entre el monarca alauita i els líders del Front. El setembre de 1997, se signà a Houston (Estats Units) un acord pel qual el Front Polisario i el Marroc renovaven la seva confiança en el procés que havia de desembocar en un referèndum d'autodeterminació organitzat per l'ONU. Tanmateix, aquesta votació, prevista per al desembre del 1998, no s'arribà a celebrar, perquè els continus desacords en l'elaboració del cens l'ajornaren indefinidament. La mort del rei Hassan II, i la destitució del seu ministre de l'interior, Dris Basri, al final del 1999 per part del nou rei Mohàmmed VI, suposà una nova esperança per als sahrauís en veure desaparèixer els majors responsables de l'immobilisme en la resolució del conflicte. Tot i així, no es produïren canvis en la posició del govern del Marroc, que continuà bloquejant l'organització del referèndum fins que, a la meitat del 2000, descartà definitivament aquesta possibilitat i realitzà una oferta d'autonomia per al Sàhara Occidental encara sense concretar.
Amb el rerefons de la qüestió irresolta de la determinació del cens electoral, l’enviat especial de les Nacions Unides James Baker presentà al juny del 2001 l’anomenat Acord Marc, pel qual es concedia una àmplia autonomia al Sàhara Occidental i, després d’un període transitori de quatre anys, s’estipulava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb dret de vot per als residents marroquins de més d’un any d’antiguitat. El Polisario i el Marroc rebutjaren aquest pla que, al juliol del 2003, fou modificat establint un període transitori de cinc anys, després del qual tindria lloc la celebració del referèndum. El Marroc tornà a rebutjar el pla. Baker dimití al juny del 2004 i fou substituït pel peruà Álvaro de Soto. L'agost del 2005 el Polisario alliberà els darrers presoners marroquins que encara retenia. A l'octubre, el Consell de Seguretat de l'ONU aprovà prorrogar durant sis mesos la missió al Sàhara Occidental (MINURSO). També, el 2005, van tenir lloc grans manifestacions pacifiques contra la ocupació marroquí que van ser dissoltes per la policia marroquí. Actualment, el Tribunal Internacional de la Haia reconeix el Sàhara Occidental com a província espanyola numero 53, encara que no té control ni jurisdicció sobre el territori.
Partits polítics
A part del Front Polisario, acrònim de Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Rio de Oro, no hi ha cap organització política al Sàhara o al exili que tingui influència.
El Front Polisario és el successor de l’Organització de Vanguàrdia per l’Alliberament de Saguia el Hamra i Rio de Oro dels anys 1960 que lluitava contra la dominació espanyola. El 10 de maig de 1973, un grup d’estudiants forma el Front Polisario amb el propòsit d’arribar a la independència del territori, primer contra el domini espanyol i desprès contra el marroquí i maurità.
La seva estratègia militar es basa en una guerra de guerrilles que des de 1975 s’estaciona a Tindouf, Algèria. En aquesta ciutat també es troben els camps de refugiats sahrauís.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS