Sardenya/Sardigna
15/03/2012
Capital
Càller/Casteddu
Nombre d’habitants
1.660.165 habitants l’any 2007
Llengües
El sard es considera la més conservativa de les llengües derivades del llatí. Dins de les accions per l’oficialització de la llengua sarda, la regió va impulsar la codificació del sard estàndard i el 2006, la Llengua Sarda Comuna (LSC) es va tornar llengua oficial de la administració conjuntament amb l’italià.
Es categoritza en dues variants: el logudores al nord i el campidanes al sud. Però també existeixen altres dialectes com per exemple l’algerès que és un dialecte català, el tabarchi de Liguria i el venecià.
Govern Actual
La regió autònoma de Sardenya (Sardigna, Saldigna, Sardinna o Sardinnia en sard) és l’entitat territorial que es troba a l’illa de Sardenya. El seu president és en Renato Soru membre del Partit Democràtic Italià.
El seu estatut especial data de la constitució italiana del 1948, que en el seu article 116 preveu condicions especials per Sardenya i altres quatre regions d'Itàlia. L’estatut atorga al legislatiu de l’illa el poder de legislar de forma exclusiva en alguns àmbits, com per exemple l’urbanisme, l’agricultura i el territori. Les competències van ser ampliades l’any 2001 i ara inclouen també la recerca i la formació.
A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià.
Evolució històrica
L'any 1324 va tenir lloc la batalla de Lucocisterma entre catalans i pisans dins la campanya pel domini d'aquesta illa. Les tropes catalanes van guanyar i el regne de Sardenya es va incorporar a Catalunya. L'any 1353 Pere el Cerimoniós va garantir una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb la ciutat d'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant.
El 1861 l'illa entrà a formar part del nou estat italià, bé que sense cap participació directa i voluntària, ja que hi entrà com a apèndix del Piemont. El 1866 foren privatitzats els darrers usos comuns de la terra, els ademprivi. En va resultar una rebel•lió dels pastors, reprimida amb sang. Després del 1880 la interrupció del comerç entre Sardenya i França va provocar una greu crisi econòmica. Com a conseqüència, el bandolerisme, únic mitjà de supervivència dels pastors pobres i de desafiament a les lleis estrangeres, es va propagar extraordinàriament. Tot i els esforços de l’estat italià per acabar amb els “bandits” va fer ús d’una repressió duríssima, aquest va continuar fins a la Primera Guerra Mundial, en la qual els sards van participar en un cos militar a part, la Brigata Sassari, com a tropes de primera línia: n'hi van morir trenta mil. Acabada la guerra, el descontentament per les promeses no mantingudes (la terra als excombatents, per exemple) i la nova consciència i solidaritat madurada al front pel contacte de sards de tots els punts de l'illa i de totes les classes van portar a la formació d'una associació d'excombatents que va reivindicar (1919) l'autonomia administrativa. Tenia dos diaris i cinc-cents adeptes. Fou el nucli del Partito Sardo d'Azione (PSDAZ) (1921), interclassista, unit només per la reivindicació de l'autonomia.
El feixisme va dissoldre el PSDAZ i va sotmetre el poble sard a una repressió encaminada, entre altres coses, a esborrar-ne la identitat lingüísticocultural. Durant el feixisme, els recursos miners, sobretot el carbó, van servir per a afavorir l'economia autàrquica de l'illa. Concedida l'autonomia (1948), es van instal•lar a l'illa els principals partits estatals, els quals, convertits en "autonomistes" i representant més aviat interessos de classes oposades, van anar prenent espai al PSDAZ, reformat després de la guerra, que no va reeixir a ésser més el monopoli de l'autonomisme, fins que en van provocar la desaparició quasi completa.
L'autonomia, purament administrativa, s'ha revelat un instrument incapaç de satisfer les instàncies de progrés i d'alliberament del poble sard, per tal com no té poder polític real. A partir dels anys setanta va aparèixer més clara la crisi total de qualsevol pla de desenvolupament econòmic i es va fer més profunda la crítica de l'autonomia dins i fora dels partits. Molts treballadors i intel•lectuals han assenyalat l'opressió colonial i nacional com el veritable culpable del subdesenvolupament i de la misèria de l'illa. El 1973 va néixer el Movimentu de su Populu Sardu (MPS), que va publicar el diari "Su Populu Sardu", el primer escrit en sard. El 1976 van aparèixer altres diaris sards: "Nazione sarda" i "Sa Sardigna", amb altres fulls de base anticolonialista. Durant uns quants anys, el moviment sard va ser un xic apaivagat, però vers l'inici dels anys vuitanta va ressorgir amb força. Bona part d'aquest creixement fou capitalitzat pel PSDAZ, que l'any 1984 va aconseguir el 13% dels vots a les eleccions al parlament autònom (el 3% l'any 1979) i va assolir la presidència del govern en la persona de Mario Melis. El 2001, es va ampliar les competències del legislatiu i del executiu sard.
Partits polítics
Els dos principals partits independentistes sards son el Rifromatori Sardi (RS) i el Partidu Sardu (PS) nom sard del Partito Sardo d’Azione (PSDAZ). El primer és d’ideologia democratacristiana i liberal, i es situa en el centre dreta i al mateix temps s’oposen a la Casa delle Libertà, el partit que monopolitza la dreta a Sardenya. El segon partit independentista més important, també és el més antic. El PS es una formació de centre esquerra que s’adherí al Partit Demòcrata dels Pobles Europeus. El 2006, va col•laborar amb la Lega Nord i el Movimento per l’Autonomia en el projecte “Pacto per le autonomie”.
A part d’aquests dos partits hi ha altres formacions autonomistes importants. El Fortza Paris és un moviment polític regionalista que sosté comprendre, a part de la seva ideologia de centre dreta democratacristiana, altres ideologies del segle XX com el liberalisme, la socialdemocràcia i el federalisme. Un altre partit amb la mateix ideologia es l'Unione Democratica Sarda - Progetto Nazionalitario (UDS).
El moviment indipendèntzia Repùbrica de Sardigna (iRS) és un moviment d’esquerra radicalment no-violent que es va crear a partir del projecte de participació ciutadana on-line denominat Su Cuncordu. Sardigna Natzione Indipendentzia (SNI) és un partit anteriorment anomenat Sardigna Natzione d’esquerra que promou l’econacionalisme i l’internacionalisme.
« tornar
Càller/Casteddu
Nombre d’habitants
1.660.165 habitants l’any 2007
Llengües
El sard es considera la més conservativa de les llengües derivades del llatí. Dins de les accions per l’oficialització de la llengua sarda, la regió va impulsar la codificació del sard estàndard i el 2006, la Llengua Sarda Comuna (LSC) es va tornar llengua oficial de la administració conjuntament amb l’italià.
Es categoritza en dues variants: el logudores al nord i el campidanes al sud. Però també existeixen altres dialectes com per exemple l’algerès que és un dialecte català, el tabarchi de Liguria i el venecià.
Govern Actual
La regió autònoma de Sardenya (Sardigna, Saldigna, Sardinna o Sardinnia en sard) és l’entitat territorial que es troba a l’illa de Sardenya. El seu president és en Renato Soru membre del Partit Democràtic Italià.
El seu estatut especial data de la constitució italiana del 1948, que en el seu article 116 preveu condicions especials per Sardenya i altres quatre regions d'Itàlia. L’estatut atorga al legislatiu de l’illa el poder de legislar de forma exclusiva en alguns àmbits, com per exemple l’urbanisme, l’agricultura i el territori. Les competències van ser ampliades l’any 2001 i ara inclouen també la recerca i la formació.
A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià.
Evolució històrica
L'any 1324 va tenir lloc la batalla de Lucocisterma entre catalans i pisans dins la campanya pel domini d'aquesta illa. Les tropes catalanes van guanyar i el regne de Sardenya es va incorporar a Catalunya. L'any 1353 Pere el Cerimoniós va garantir una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb la ciutat d'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant.
El 1861 l'illa entrà a formar part del nou estat italià, bé que sense cap participació directa i voluntària, ja que hi entrà com a apèndix del Piemont. El 1866 foren privatitzats els darrers usos comuns de la terra, els ademprivi. En va resultar una rebel•lió dels pastors, reprimida amb sang. Després del 1880 la interrupció del comerç entre Sardenya i França va provocar una greu crisi econòmica. Com a conseqüència, el bandolerisme, únic mitjà de supervivència dels pastors pobres i de desafiament a les lleis estrangeres, es va propagar extraordinàriament. Tot i els esforços de l’estat italià per acabar amb els “bandits” va fer ús d’una repressió duríssima, aquest va continuar fins a la Primera Guerra Mundial, en la qual els sards van participar en un cos militar a part, la Brigata Sassari, com a tropes de primera línia: n'hi van morir trenta mil. Acabada la guerra, el descontentament per les promeses no mantingudes (la terra als excombatents, per exemple) i la nova consciència i solidaritat madurada al front pel contacte de sards de tots els punts de l'illa i de totes les classes van portar a la formació d'una associació d'excombatents que va reivindicar (1919) l'autonomia administrativa. Tenia dos diaris i cinc-cents adeptes. Fou el nucli del Partito Sardo d'Azione (PSDAZ) (1921), interclassista, unit només per la reivindicació de l'autonomia.
El feixisme va dissoldre el PSDAZ i va sotmetre el poble sard a una repressió encaminada, entre altres coses, a esborrar-ne la identitat lingüísticocultural. Durant el feixisme, els recursos miners, sobretot el carbó, van servir per a afavorir l'economia autàrquica de l'illa. Concedida l'autonomia (1948), es van instal•lar a l'illa els principals partits estatals, els quals, convertits en "autonomistes" i representant més aviat interessos de classes oposades, van anar prenent espai al PSDAZ, reformat després de la guerra, que no va reeixir a ésser més el monopoli de l'autonomisme, fins que en van provocar la desaparició quasi completa.
L'autonomia, purament administrativa, s'ha revelat un instrument incapaç de satisfer les instàncies de progrés i d'alliberament del poble sard, per tal com no té poder polític real. A partir dels anys setanta va aparèixer més clara la crisi total de qualsevol pla de desenvolupament econòmic i es va fer més profunda la crítica de l'autonomia dins i fora dels partits. Molts treballadors i intel•lectuals han assenyalat l'opressió colonial i nacional com el veritable culpable del subdesenvolupament i de la misèria de l'illa. El 1973 va néixer el Movimentu de su Populu Sardu (MPS), que va publicar el diari "Su Populu Sardu", el primer escrit en sard. El 1976 van aparèixer altres diaris sards: "Nazione sarda" i "Sa Sardigna", amb altres fulls de base anticolonialista. Durant uns quants anys, el moviment sard va ser un xic apaivagat, però vers l'inici dels anys vuitanta va ressorgir amb força. Bona part d'aquest creixement fou capitalitzat pel PSDAZ, que l'any 1984 va aconseguir el 13% dels vots a les eleccions al parlament autònom (el 3% l'any 1979) i va assolir la presidència del govern en la persona de Mario Melis. El 2001, es va ampliar les competències del legislatiu i del executiu sard.
Partits polítics
Els dos principals partits independentistes sards son el Rifromatori Sardi (RS) i el Partidu Sardu (PS) nom sard del Partito Sardo d’Azione (PSDAZ). El primer és d’ideologia democratacristiana i liberal, i es situa en el centre dreta i al mateix temps s’oposen a la Casa delle Libertà, el partit que monopolitza la dreta a Sardenya. El segon partit independentista més important, també és el més antic. El PS es una formació de centre esquerra que s’adherí al Partit Demòcrata dels Pobles Europeus. El 2006, va col•laborar amb la Lega Nord i el Movimento per l’Autonomia en el projecte “Pacto per le autonomie”.
A part d’aquests dos partits hi ha altres formacions autonomistes importants. El Fortza Paris és un moviment polític regionalista que sosté comprendre, a part de la seva ideologia de centre dreta democratacristiana, altres ideologies del segle XX com el liberalisme, la socialdemocràcia i el federalisme. Un altre partit amb la mateix ideologia es l'Unione Democratica Sarda - Progetto Nazionalitario (UDS).
El moviment indipendèntzia Repùbrica de Sardigna (iRS) és un moviment d’esquerra radicalment no-violent que es va crear a partir del projecte de participació ciutadana on-line denominat Su Cuncordu. Sardigna Natzione Indipendentzia (SNI) és un partit anteriorment anomenat Sardigna Natzione d’esquerra que promou l’econacionalisme i l’internacionalisme.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS