Taiwan/República de Xina
14/03/2012
Capital
Taipei
Nombre d’habitants
22.894.384 l’any 2005
Llengües
El mandarí és la llengua oficial. El discurs nacional xinès del Kuomingtang va imposar restriccions a l’ús del taiwanès. Amb la democratització de l’illa, és va iniciar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan. Actualment, per exemple, és pot usar el taiwanès a l’escola.
Govern actual
La República de Xina, és a dir Taiwan, ha construït un govern totalment independent de la República Popular de Xina. El seu president és Ma Ying-jeou i el primer ministre és Liu Chao-shiuan.
Evolució històrica
Taiwan va ser colonitzada pels portuguesos que li van donar el nom de Formosa. Va formar part de la Xina històrica fins a l’inici del segle XIX. Durant els darrers temps de la dinastia Qing, la Xina patí un moment d'inestabilitat i de submissió als poders colonials europeus, els quals, mitjançant els humiliants tractats desiguals que seguien tota victòria militar, exigien quantioses reparacions de guerra i aconseguien concessions que els permetien dominar ciutats i territoris de la Xina. A més, els Qing eren una dinastia d'origen manxú, per la qual cosa, molts xinesos reclamaven la restitució del poder a l'ètnia Han, la majoritària al país. Davant d'aquesta situació, la cort imperial va intentar diferents projectes reformistes, tanmateix, moltes d'aquestes mesures foren bloquejades pels elements reaccionaris del govern, amb la qual cosa molts reformistes foren empresonats o, fins i tot, executats. El fracàs del reformisme va dur, doncs, a la Revolució.
La història de la República de Xina comença amb la Revolució Xinesa de 1912 que, enderrocant la dinastia Qing, al poder des de 1644, va posar fi a gairebé més de dos mil anys d'Imperi. Des dels seus inicis, però, la història de la Xina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de la República, la Xina va patir el desordre dels senyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El 1928, la Xina fou unificada pel poder del Kuomintang, cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització. Però aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament del Partit Comunista Xinès (PCX) contra el govern del Kuomintang, per les accions dels darrers senyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de la Segona Guerra Sino-Japonesa (1937-1945).
Durant la Guerra Sino-Japonesa, la col•laboració entre el PCX i el govern del Kuomintang, establert després de la pèrdua de Nanquín primer a Wuhan i després a Chongqing, va trencar-se el 1938 malgrat les conquestes dels japonesos. A partir de 1940, el conflicte entre nacionalistes i comunistes va fer-se més evident a les regions no dominades pel Japó; els comunistes estenien la seva influència mitjançant la propaganda política, introduint reformes administratives que afavorien els pagesos, mentre que el Kuomintang procurava de neutralitzar el creixement del comunisme. L'enfrontament entre el PCX i el Kuomintang, que, de fet, havia començat el 1927, va reprendre amb força després que, el 1945, la rendició del Japó posés fi a la Segona Guerra Mundial.
El 1945, la situació de la Xina era de postració; l'economia es ressentia de les pèrdues de la guerra i de la corrupció del govern del Kuomintang; la fam estava generalitzada i, a més, molta gent es va quedar sense casa a causa d'inundacions i d'altres catàstrofes. Per altra banda, a la Conferència de Ialta (febrer de 1945), els Aliats havien acordat permetre a la Unió Soviètica establir tropes a Manxúria per accelerar-hi la fi de la guerra contra el Japó. Ara bé, el domini soviètic del nord-est de la Xina va servir perquè els comunistes poguessin armar-se amb el material bèl•lic abandonat pels japonesos.
Acabada la Guerra, els Estats Units van organitzar converses de pau entre el president Chiang i el dirigent comunista Mao Zedong. La treva, però, va trencar-se el 26 de juny de 1946, cosa que va donar origen a una guerra civil entre el Kuomintang i el PCX, que la historiografia comunista denomina "Guerra d'Alliberament”.
El 1949, el triomf del Partit Comunista en la Guerra Civil van obligar el govern del Kuomingtang a refugiar-se a l'illa de Taiwan, on va continuar l'existència de la República de Xina, enfrontada a la República Popular de Xina proclamada per Mao Zedong a la Xina continental. Des de 1949, els dos estats xinesos han pugnat per aconseguir ser reconeguts com l'únic i legítim govern de la Xina.
Un cop arribat a Taiwan, Chiang Kai-Shek va declarar Taipei, la capital de l'illa, seu provisional del govern de la República de Xina fins que no s'aconseguís expulsar els comunistes de la Xina continental. L'1 de març de 1950, Chiang va reprendre les seves tasques com a President de la Xina, càrrec per al qual l'Assemblea Nacional el reelegí el 1954, 1960, 1966 i 1972.
Malgrat que la Constitució preveia un govern democràtic, el règim de Chiang va continuar sent, igual com abans de 1949, un sistema de partit únic, dominat principalment per xinesos del continent. Les "Disposicions Temporals efectives durant el període de rebel•lió comunista" van enfortir les atribucions del poder executiu i l'objectiu de "reconquerir el continent" permeté al Kuomintang de conservar el monopoli del poder i declarar proscrits els altres partits, la qual cosa duia a empresonar tots els sospitosos de simpatitzar amb el Partit Comunista Xinès o de ser partidaris de la independència de Taiwan. El règim de Chiang va intentar imposar la ideologia nacionalista xinesa a Taiwan, la qual cosa va dur-lo a reprimir la cultura local, arribant fins i tot a prohibir l'ús de la llengua taiwanesa als mitjans de comunicació.
Durant els seus últims anys, Chiang Kai-shek va anar delegant funcions en el seu fill Chiang Ching-kuo, qui, entre 1972 i 1978, va ser primer ministre, i, el 1975, va succeir el seu pare en la direcció del Kuomintang. En un principi, Chiang va continuar el sistema dictatorial del seu pare, mantenint la vigència de la llei marcial establerta el 1949. El 1987, Chiang va declarar abolida la llei marcial i va permetre visites familiars a la Xina Continental; a més, es va liberalitzar el règim amb la qual cosa als opositors al Kuomintang se'ls va acabar permetent reunir-se i publicar diaris. Així, tot i que els partits encara eren il•legals, quan va formar-se el Partit Demòcrata Progressista el 1986, el govern ni el va dissoldre ni va perseguir-ne els dirigents, els quals van poder presentar-se a les eleccions com a independents dins del moviment Tangwai. Per altra banda, en un esforç d'integrar nadius de Taiwan al govern, Chiang va fer designar vice-president Lee Teng-hui.
Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor Lee Teng-hui va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan. El 1991, va arribar la democràcia quan l'Antiga Assemblea Nacional, amb els seus diputats perpetus de les províncies continentals, fou dissolta i se'n convocà una de nova elegida lliurement pels ciutadans de Taiwan; a més, el 1994 també s'establí l'elecció popular pels taiwanesos del President la República de Xina, tal com s'ha fet des de 1996. Tanmateix, la democratització de Taiwan va tenir alguns problemes, com ara que, en els primers moments, sent encara il•legals els partits de l'oposició, els seus dirigents podien presentar-s'hi manifestant que rebutjaven tant el comunisme com la independència de Taiwan com també sense finançar-se la campanya mitjançant el partit, la qual cosa va dur alguns polítics a demanar préstecs a grups de poder o, fins i tot, a màfies,i així es va originar una greu corrupció.
Després que, el 1945, el domini sobre Taiwan passés del Japó a la Xina, molts taiwanesos van trobar la nova administració xinesa, caracteritzada per la seva ineficàcia i corrupció, tan opresiva com abans ho havia estat la japonesa i, per tant, consideraven l'annexió a la Xina no pas com un alliberament sinó com un simple canvi d'amo.
Les tensions entre els taiwanesos i el govern xinès van manifestar-se el 28 de febrer de 1947, és a dir, quan la República de Xina encara dominava el continent, en l'esclat de l'Incident 228, un alçament antigovernamental a Taiwan que les autoritats del Kuomintang van reprimir amb extraordinària duresa amb tropes enviades des del continent; després, va venir un règim de terror amb el resultat de molts taiwanesos, bastants d'ells vinculats a les elits polítiques, socials, intel•lectuals i econòmiques de l'illa, empresonats, morts o "desapareguts"; aquesta brutal repressió va acarnissar-se també amb els continentals sospitosos de simpaties amb el comunisme. Per altra banda, fins a les reformes democràtiques de la dècada de 1990, el poder de l'estat era en gran part monopolitzat pels continentals fugits a l'illa el 1949 i els seus descendents.
Mentre va estar vigent la llei marcial, és a dir, fins 1987, plantejar la possibilitar de proclamar la independència de Taiwan estava prohibit ja que això entrava en contradicció amb la doctrina oficial que l'objectiu de la República de Xina era assolir la reunificació nacional recuperant el domini de les províncies continentals; per això, els independentistes taiwanesos, representants d'un dels principals moviments polítics de l'oposició democràtica al règim del Kuomintang, havien de triar entre la clandestinitat o l'exili, principalment als Estats Units o al Japó.
Després de la democratització, la causa de la independència de Taiwan va poder passar a ser defensada obertament dins de l'illa, i foren molt importants els èxits electorals del Partit Demòcrata Progressista, defensor de l'independentisme. En aquest sentit, al juliol del 1999, el president taiwanès anuncià la finalització unilateral de la política “d'una Xina”, per passar a establir relacions en qualitat d'estat sobirà entre ambdós països. Aquest anunci provocà fortes amenaces per part de Pequín, que al final d'agost realitzà maniobres amb submarins nuclears i proves amb míssils prop de les costes de Taiwan. Tot i que tant el nou president com el partit de govern eren favorables a la independència, en cap moment aquesta reivindicació fou formulada explícitament i, en alguns aspectes, les relacions entre la Xina i Taiwan milloraren. En l'àmbit polític i militar, però, la tensió continuà, i es posà de manifest sobretot el 2001 amb l'anunci de noves adquisicions taiwaneses de tecnologia militar als EUA, els assaigs armamentístics d'una i altra part i la trobada entre el president Chen i el Dalai Lama. La tensió tingué un punt culminant en la convocatòria d'un referèndum, que plantejava indirectament la qüestió de la independència. El resultat fou declarat no vàlid per la poca participació. Al desembre 2005, les eleccions legislatives donaren la victòria al Kuomintang, que advocava per una relació més conciliadora amb Pequín i, de fet, a partir del 2005 les relacions taiwano-xineses tingueren tendència a millorar en alguns aspectes. Tot i amb això, continuaren els desafiament creuats quan la Xina aprovà una llei que la facultava d'actuar militarment si Taiwan declarava formalment la independència. A l'agost de 2007 les Nacions Unides rebutjaren l'intent de Taiwan d'ingressar a l'organització amb aquest nom enlloc del nom oficial de República de Xina.
Per concloure, es pot dir que la República de Xina és un cas especial del dret a decidir. No vol més independència de la República Popular de Xina, sinó tornar a ser l’única Xina, tanmateix, la República Popular de Xina persegueix el mateix objectiu. Però els últims anys, a Taiwan, es va iniciar a demanar obertament la creació d’un estat independent i la finalització del conflicte amb la República Popular de Xina. Aquest corrent fins a la democratització, el 1991, no tenia reconeixement perquè anava en contra de la línea oficial de Taipei.
Partits polítics
El Partit Demòcrata Progressista és el principal representant de la línea independentista a Taiwan. Al març del 2000, les eleccions presidencials donaren la victòria, per primera vegada a la història del país, a un líder no nacionalista, Chen Shui-bian, del Partit Demòcrata Progressista. A l'octubre, Chang Chun-hsiung, també del Partit Demòcrata Progressista, assumí el càrrec de primer ministre.
« tornar
Taipei
Nombre d’habitants
22.894.384 l’any 2005
Llengües
El mandarí és la llengua oficial. El discurs nacional xinès del Kuomingtang va imposar restriccions a l’ús del taiwanès. Amb la democratització de l’illa, és va iniciar un procés de recuperació de la identitat pròpia de Taiwan. Actualment, per exemple, és pot usar el taiwanès a l’escola.
Govern actual
La República de Xina, és a dir Taiwan, ha construït un govern totalment independent de la República Popular de Xina. El seu president és Ma Ying-jeou i el primer ministre és Liu Chao-shiuan.
Evolució històrica
Taiwan va ser colonitzada pels portuguesos que li van donar el nom de Formosa. Va formar part de la Xina històrica fins a l’inici del segle XIX. Durant els darrers temps de la dinastia Qing, la Xina patí un moment d'inestabilitat i de submissió als poders colonials europeus, els quals, mitjançant els humiliants tractats desiguals que seguien tota victòria militar, exigien quantioses reparacions de guerra i aconseguien concessions que els permetien dominar ciutats i territoris de la Xina. A més, els Qing eren una dinastia d'origen manxú, per la qual cosa, molts xinesos reclamaven la restitució del poder a l'ètnia Han, la majoritària al país. Davant d'aquesta situació, la cort imperial va intentar diferents projectes reformistes, tanmateix, moltes d'aquestes mesures foren bloquejades pels elements reaccionaris del govern, amb la qual cosa molts reformistes foren empresonats o, fins i tot, executats. El fracàs del reformisme va dur, doncs, a la Revolució.
La història de la República de Xina comença amb la Revolució Xinesa de 1912 que, enderrocant la dinastia Qing, al poder des de 1644, va posar fi a gairebé més de dos mil anys d'Imperi. Des dels seus inicis, però, la història de la Xina republicana fou turbulenta; durant els primers anys de la República, la Xina va patir el desordre dels senyors de la guerra i, igual com en els darrers temps de l'Imperi, el domini dels poders colonials europeus. El 1928, la Xina fou unificada pel poder del Kuomintang, cosa que li va permetre iniciar un procés d'industrialització i de modernització. Però aviat va començar una nova era de conflictes motivada per l'enfrontament del Partit Comunista Xinès (PCX) contra el govern del Kuomintang, per les accions dels darrers senyors de la guerra i, sobretot, per la lluita contra l'imperialisme japonès, la qual va dur a l'esclat de la Segona Guerra Sino-Japonesa (1937-1945).
Durant la Guerra Sino-Japonesa, la col•laboració entre el PCX i el govern del Kuomintang, establert després de la pèrdua de Nanquín primer a Wuhan i després a Chongqing, va trencar-se el 1938 malgrat les conquestes dels japonesos. A partir de 1940, el conflicte entre nacionalistes i comunistes va fer-se més evident a les regions no dominades pel Japó; els comunistes estenien la seva influència mitjançant la propaganda política, introduint reformes administratives que afavorien els pagesos, mentre que el Kuomintang procurava de neutralitzar el creixement del comunisme. L'enfrontament entre el PCX i el Kuomintang, que, de fet, havia començat el 1927, va reprendre amb força després que, el 1945, la rendició del Japó posés fi a la Segona Guerra Mundial.
El 1945, la situació de la Xina era de postració; l'economia es ressentia de les pèrdues de la guerra i de la corrupció del govern del Kuomintang; la fam estava generalitzada i, a més, molta gent es va quedar sense casa a causa d'inundacions i d'altres catàstrofes. Per altra banda, a la Conferència de Ialta (febrer de 1945), els Aliats havien acordat permetre a la Unió Soviètica establir tropes a Manxúria per accelerar-hi la fi de la guerra contra el Japó. Ara bé, el domini soviètic del nord-est de la Xina va servir perquè els comunistes poguessin armar-se amb el material bèl•lic abandonat pels japonesos.
Acabada la Guerra, els Estats Units van organitzar converses de pau entre el president Chiang i el dirigent comunista Mao Zedong. La treva, però, va trencar-se el 26 de juny de 1946, cosa que va donar origen a una guerra civil entre el Kuomintang i el PCX, que la historiografia comunista denomina "Guerra d'Alliberament”.
El 1949, el triomf del Partit Comunista en la Guerra Civil van obligar el govern del Kuomingtang a refugiar-se a l'illa de Taiwan, on va continuar l'existència de la República de Xina, enfrontada a la República Popular de Xina proclamada per Mao Zedong a la Xina continental. Des de 1949, els dos estats xinesos han pugnat per aconseguir ser reconeguts com l'únic i legítim govern de la Xina.
Un cop arribat a Taiwan, Chiang Kai-Shek va declarar Taipei, la capital de l'illa, seu provisional del govern de la República de Xina fins que no s'aconseguís expulsar els comunistes de la Xina continental. L'1 de març de 1950, Chiang va reprendre les seves tasques com a President de la Xina, càrrec per al qual l'Assemblea Nacional el reelegí el 1954, 1960, 1966 i 1972.
Malgrat que la Constitució preveia un govern democràtic, el règim de Chiang va continuar sent, igual com abans de 1949, un sistema de partit únic, dominat principalment per xinesos del continent. Les "Disposicions Temporals efectives durant el període de rebel•lió comunista" van enfortir les atribucions del poder executiu i l'objectiu de "reconquerir el continent" permeté al Kuomintang de conservar el monopoli del poder i declarar proscrits els altres partits, la qual cosa duia a empresonar tots els sospitosos de simpatitzar amb el Partit Comunista Xinès o de ser partidaris de la independència de Taiwan. El règim de Chiang va intentar imposar la ideologia nacionalista xinesa a Taiwan, la qual cosa va dur-lo a reprimir la cultura local, arribant fins i tot a prohibir l'ús de la llengua taiwanesa als mitjans de comunicació.
Durant els seus últims anys, Chiang Kai-shek va anar delegant funcions en el seu fill Chiang Ching-kuo, qui, entre 1972 i 1978, va ser primer ministre, i, el 1975, va succeir el seu pare en la direcció del Kuomintang. En un principi, Chiang va continuar el sistema dictatorial del seu pare, mantenint la vigència de la llei marcial establerta el 1949. El 1987, Chiang va declarar abolida la llei marcial i va permetre visites familiars a la Xina Continental; a més, es va liberalitzar el règim amb la qual cosa als opositors al Kuomintang se'ls va acabar permetent reunir-se i publicar diaris. Així, tot i que els partits encara eren il•legals, quan va formar-se el Partit Demòcrata Progressista el 1986, el govern ni el va dissoldre ni va perseguir-ne els dirigents, els quals van poder presentar-se a les eleccions com a independents dins del moviment Tangwai. Per altra banda, en un esforç d'integrar nadius de Taiwan al govern, Chiang va fer designar vice-president Lee Teng-hui.
Després de la mort del president Chiang Ching-kuo (1988), el seu successor Lee Teng-hui va continuar el procés de democratització i de cessió del poder als nadius de Taiwan. El 1991, va arribar la democràcia quan l'Antiga Assemblea Nacional, amb els seus diputats perpetus de les províncies continentals, fou dissolta i se'n convocà una de nova elegida lliurement pels ciutadans de Taiwan; a més, el 1994 també s'establí l'elecció popular pels taiwanesos del President la República de Xina, tal com s'ha fet des de 1996. Tanmateix, la democratització de Taiwan va tenir alguns problemes, com ara que, en els primers moments, sent encara il•legals els partits de l'oposició, els seus dirigents podien presentar-s'hi manifestant que rebutjaven tant el comunisme com la independència de Taiwan com també sense finançar-se la campanya mitjançant el partit, la qual cosa va dur alguns polítics a demanar préstecs a grups de poder o, fins i tot, a màfies,i així es va originar una greu corrupció.
Després que, el 1945, el domini sobre Taiwan passés del Japó a la Xina, molts taiwanesos van trobar la nova administració xinesa, caracteritzada per la seva ineficàcia i corrupció, tan opresiva com abans ho havia estat la japonesa i, per tant, consideraven l'annexió a la Xina no pas com un alliberament sinó com un simple canvi d'amo.
Les tensions entre els taiwanesos i el govern xinès van manifestar-se el 28 de febrer de 1947, és a dir, quan la República de Xina encara dominava el continent, en l'esclat de l'Incident 228, un alçament antigovernamental a Taiwan que les autoritats del Kuomintang van reprimir amb extraordinària duresa amb tropes enviades des del continent; després, va venir un règim de terror amb el resultat de molts taiwanesos, bastants d'ells vinculats a les elits polítiques, socials, intel•lectuals i econòmiques de l'illa, empresonats, morts o "desapareguts"; aquesta brutal repressió va acarnissar-se també amb els continentals sospitosos de simpaties amb el comunisme. Per altra banda, fins a les reformes democràtiques de la dècada de 1990, el poder de l'estat era en gran part monopolitzat pels continentals fugits a l'illa el 1949 i els seus descendents.
Mentre va estar vigent la llei marcial, és a dir, fins 1987, plantejar la possibilitar de proclamar la independència de Taiwan estava prohibit ja que això entrava en contradicció amb la doctrina oficial que l'objectiu de la República de Xina era assolir la reunificació nacional recuperant el domini de les províncies continentals; per això, els independentistes taiwanesos, representants d'un dels principals moviments polítics de l'oposició democràtica al règim del Kuomintang, havien de triar entre la clandestinitat o l'exili, principalment als Estats Units o al Japó.
Després de la democratització, la causa de la independència de Taiwan va poder passar a ser defensada obertament dins de l'illa, i foren molt importants els èxits electorals del Partit Demòcrata Progressista, defensor de l'independentisme. En aquest sentit, al juliol del 1999, el president taiwanès anuncià la finalització unilateral de la política “d'una Xina”, per passar a establir relacions en qualitat d'estat sobirà entre ambdós països. Aquest anunci provocà fortes amenaces per part de Pequín, que al final d'agost realitzà maniobres amb submarins nuclears i proves amb míssils prop de les costes de Taiwan. Tot i que tant el nou president com el partit de govern eren favorables a la independència, en cap moment aquesta reivindicació fou formulada explícitament i, en alguns aspectes, les relacions entre la Xina i Taiwan milloraren. En l'àmbit polític i militar, però, la tensió continuà, i es posà de manifest sobretot el 2001 amb l'anunci de noves adquisicions taiwaneses de tecnologia militar als EUA, els assaigs armamentístics d'una i altra part i la trobada entre el president Chen i el Dalai Lama. La tensió tingué un punt culminant en la convocatòria d'un referèndum, que plantejava indirectament la qüestió de la independència. El resultat fou declarat no vàlid per la poca participació. Al desembre 2005, les eleccions legislatives donaren la victòria al Kuomintang, que advocava per una relació més conciliadora amb Pequín i, de fet, a partir del 2005 les relacions taiwano-xineses tingueren tendència a millorar en alguns aspectes. Tot i amb això, continuaren els desafiament creuats quan la Xina aprovà una llei que la facultava d'actuar militarment si Taiwan declarava formalment la independència. A l'agost de 2007 les Nacions Unides rebutjaren l'intent de Taiwan d'ingressar a l'organització amb aquest nom enlloc del nom oficial de República de Xina.
Per concloure, es pot dir que la República de Xina és un cas especial del dret a decidir. No vol més independència de la República Popular de Xina, sinó tornar a ser l’única Xina, tanmateix, la República Popular de Xina persegueix el mateix objectiu. Però els últims anys, a Taiwan, es va iniciar a demanar obertament la creació d’un estat independent i la finalització del conflicte amb la República Popular de Xina. Aquest corrent fins a la democratització, el 1991, no tenia reconeixement perquè anava en contra de la línea oficial de Taipei.
Partits polítics
El Partit Demòcrata Progressista és el principal representant de la línea independentista a Taiwan. Al març del 2000, les eleccions presidencials donaren la victòria, per primera vegada a la història del país, a un líder no nacionalista, Chen Shui-bian, del Partit Demòcrata Progressista. A l'octubre, Chang Chun-hsiung, també del Partit Demòcrata Progressista, assumí el càrrec de primer ministre.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS