Uigurs
15/03/2012
Capital
La capital de la regió autònoma de Xinjiang, on viuen la gran majoria dels uigurs, és Ürümqi.
Nombre d’habitants
8.4 milions d’uigurs a Xina l’any 2000.
Llengües
L’uigur és la llengua turquina parlada per uns 7.300.000 uigurs, dels quals 6.000.000 a la regió autònoma de Xinjiang a Xina. S’escriu en caràcters ciríl•lics o àrabs, i hi ha projectes de transcripció a l’alfabet llatí.
Es divideix en tres dialectes, dels quals el de Xinjiang és el més important.
Govern actual
Els uigurs son una ètnia/nació sense estat. Viuen sobretot a Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakhstan i Xina, però també hi ha comunitats importants fora de la regió històrica d’assentament uigur, com per exemple a Pakistan. Tradicionalment, és un poble nòmada i és reconegut com una de les 56 minories ètniques del seu territori per la República Popular de Xina.
La Regió Autònoma del Xinjiang Uigur, al nord-oest de la República Popular de Xina, li va ser concedit la categoria de regió autònoma el 1955. Els defensors de la identitat uigur i de la independència del seu territori, prefereixen anomenar el Xinjiang, Turkistan Oriental o Uigurstan.
El Secretari del Comitè del Partit Comunista Xines a Xinjiang és en Wang Lequan i el governador és en Ismail Tiliwaldi.
Evolució històrica
Els uigurs van formar una federació de tribus, governada pels Juan Juan, entre el 460 i el 545. A través de documents xinesos, es sap que van establir un khanat el s. VIII. Khanat és una paraula d'origen turc utilitzada per descriure una entitat política governada per un Khan. Aquesta entitat política, especialment utilitzada a l'estepa eurasiàtica, pot significar l'equivalent de "cap de tribu", "principat", "regne" i fins i tot "imperi". El khanat uigur s’estenia de la mar Càspia fins a Manchuria fins a ser derrotats per els kirguís el 840. Va ser desprès d’aquesta derrota que els uigurs van migrar cap a Orient i es van instal•lar al Xinjiang.
A partir del s X, els uigurs es van convertir a l’Islam, quan abans eren sobretot budistes o cristians. Els uigurs van viure lluny del poder dels emperadors xinesos, però la seva independència es va finalitzar amb l’arribada de la dinastia Qing a Beijing. Els Qing van imposar el seu control sobre tota Xina el s XVIII. Al Xinjiang l’exèrcit Qing va combatre amb els dzungar i van capturar el seu khan el 1755.
A mitjans del segle XIX, l'Imperi Rus va començar a envair la Xina Qing per la seva frontera nord. Al 1864 la major part del Xinjiang noroccidental, fins al llac Balkhash, va ser cedida a l'Imperi Rus pel tractat de Tacheng. Aquesta zona actualment parteix de Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan. Aquest mateix any les rebel•lions es van succeir per tot Xinjiang, incloent Kucha, Khotan, Kasghar, Turpan i altres zones. En la primavera de 1865, Yaqub Beg, senyor del veí khanat de Kokand, va entrar a Xinjiang via Kashgar i va conquistar gairebé tota la província durant els següents sis anys. En 1871, Rússia es va fer amb la vall del ric Ili, incloent Gulja. En aquells dies, Xina mantenia només uns pocs baluards, incloent Tacheng. El govern de Yaqub Beg va durar fins que el general Zuo Zongtang (també conegut com General Tso) reconquerí la regió entre 1875 i 1877 per als Qing, que en 1881 van recuperar la regió de Gulja. En 1884 es va establir Xinjiang (literalment "Nova Frontera") com província dintre del sistema polític xinès.
Al 1912 la dinastia Qing va ser reemplaçada per la República de Xina. Yuan Dahua, el governador de Xinjiang, va reconèixer la República el març d'aquest mateix any. Després d’una sèrie d’insurreccions contra el governador Yang Zengxin al començament dels anys trenta, una rebel•lió a Kashgar va proclamar la primera República Turco-Islamica del Turkestan Oriental. Els fundadors d’aquesta república, influenciat pel Pan-Islamisme i el Pan-Turquisme, van promoure una identitat turco-musulmana pròpia dels habitants de les oasis del Xinjiang. Xinjiang va caure sota el control del senyor de la guerra Sheng Shicai, que va governar la província durant la següent dècada. Una Segona República del Turkestan Oriental (també coneguda com la Revolució dels Tres Districtes) va existir entre 1944 i 1949 amb el suport de la Unió Soviètica al que ara és la Prefectura Autònoma Kazakh al nord de Xinjiang.
La Segona República del Turkestan Oriental va arribar a la seva fi quan l'Exèrcit d'Alliberament Popular Xines (ELP) va entrar a Xinjiang en 1949. Segons la interpretació habitual en la República Popular de Xina, aquesta Segona República anomenada Revolució de Xinjiang va ser interpretada com a part de la Revolució Comunista. La República va accedir a això i va donar la benvinguda a l’ELP, procés que ara es coneix com l'Alliberament Pacífic de Xinjiang. No obstant això, els defensors de la independència veuen la Segona República com un esforç per establir un estat independent i l'entrada del ELP com una invasió. La Regió Autònoma es va establir l'11 d'octubre de 1955, reemplaçant a la Província.
Encara que les dos repúbliques independents uigurs van tenir una existència molt curta, van ser l’experiència que va permetre l’emergència de la consciencia nacional uigur. L’identitat uigur va continuar desenvolupant-se, però les dos repúbliques son el fonament de la relació dels uigurs amb l’estat xines.
Avui en dia, les tensions continuen a la regió a causa de les aspiracions independentistes dels uigurs. Amnistia Internacional i Human Rights Watch descriuen com a repressió de la cultura no Han la política d’uniformització cultural a Xina. Els uigurs van denunciar la persecució que sofreixen com a musulmans. A part de més llibertat de culte, demanen major autonomia política. Els defensors de la independència consideren que el govern xinès sobre Xinjiang és imperialisme xinès. Per contra, molts xinesos Han perceben la política d’autonomia ètnica de la República Popular de Xina com a discriminatòria contra ells. Aquestes tensions provoquen ocasionalment greus incidents i xocs violents, com l'Èxode dels Kazakhs de Xinjiang (1962), durant el qual 60.000 refugiats fugiren a la Unió Soviètica; els disturbis de la ciutat de Baren (5 d'abril de 1990) en els quals van morir cinquanta persones; el disturbi de Gulja (5 de febrer de 1997) que va tenir com resultat almenys 9 morts o els autobusos bomba d'Ürümqi (25 de febrer de 1997), amb nou morts i 68 ferits.
Desprès de l’11 de setembre 2001, l’opressió xinesa a la regió va augmentar. El Moviment Islàmic del Turkestan Oriental va ser reconegut com a organització terrorista per els EUA i les Nacions Unides. Encara que el fonamentalisme islàmic és una realitat al sud de Xinjiang, el govern de la República Popular de Xina va utilitzar aquest reconeixement com a arma contra la religió musulmana i l’identitat uigur a Xina.
Partits polítics
Poc se sap de l’existència de partits polítics a Xinjiang, per la mancança de pluralisme polític a Xina, llevat del Partit del Turkestan Oriental, actiu a començament dels 90 i que va efectuar alguns actes terroristes. A l’igual que el Partit Reformista Islàmic, el Partit del Turkestan Oriental comptava amb el suport de les ètnies musulmanes del Xinjiang. També existeixen dos partits independentistes que lluiten per la “descolonització” del Xinjiang: el Front d’Alliberament Uigur i el Moviment Islàmic del Turkestan Oriental (MITO). A part del MITO existeixen altres grups armats com l’Organització d’Alliberament de Turkestan Oriental, que va ser acusat de formar part de la xarxa d’Al Qaeda.
A Kirguizistan els uigurs van formar l’Organització de la Llibertat Uigur. Però els uigurs més actius al nivell polític son membres de la diàspora uigur que van formar diferents organitzacions i partits arreu del món.
« tornar
La capital de la regió autònoma de Xinjiang, on viuen la gran majoria dels uigurs, és Ürümqi.
Nombre d’habitants
8.4 milions d’uigurs a Xina l’any 2000.
Llengües
L’uigur és la llengua turquina parlada per uns 7.300.000 uigurs, dels quals 6.000.000 a la regió autònoma de Xinjiang a Xina. S’escriu en caràcters ciríl•lics o àrabs, i hi ha projectes de transcripció a l’alfabet llatí.
Es divideix en tres dialectes, dels quals el de Xinjiang és el més important.
Govern actual
Els uigurs son una ètnia/nació sense estat. Viuen sobretot a Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakhstan i Xina, però també hi ha comunitats importants fora de la regió històrica d’assentament uigur, com per exemple a Pakistan. Tradicionalment, és un poble nòmada i és reconegut com una de les 56 minories ètniques del seu territori per la República Popular de Xina.
La Regió Autònoma del Xinjiang Uigur, al nord-oest de la República Popular de Xina, li va ser concedit la categoria de regió autònoma el 1955. Els defensors de la identitat uigur i de la independència del seu territori, prefereixen anomenar el Xinjiang, Turkistan Oriental o Uigurstan.
El Secretari del Comitè del Partit Comunista Xines a Xinjiang és en Wang Lequan i el governador és en Ismail Tiliwaldi.
Evolució històrica
Els uigurs van formar una federació de tribus, governada pels Juan Juan, entre el 460 i el 545. A través de documents xinesos, es sap que van establir un khanat el s. VIII. Khanat és una paraula d'origen turc utilitzada per descriure una entitat política governada per un Khan. Aquesta entitat política, especialment utilitzada a l'estepa eurasiàtica, pot significar l'equivalent de "cap de tribu", "principat", "regne" i fins i tot "imperi". El khanat uigur s’estenia de la mar Càspia fins a Manchuria fins a ser derrotats per els kirguís el 840. Va ser desprès d’aquesta derrota que els uigurs van migrar cap a Orient i es van instal•lar al Xinjiang.
A partir del s X, els uigurs es van convertir a l’Islam, quan abans eren sobretot budistes o cristians. Els uigurs van viure lluny del poder dels emperadors xinesos, però la seva independència es va finalitzar amb l’arribada de la dinastia Qing a Beijing. Els Qing van imposar el seu control sobre tota Xina el s XVIII. Al Xinjiang l’exèrcit Qing va combatre amb els dzungar i van capturar el seu khan el 1755.
A mitjans del segle XIX, l'Imperi Rus va començar a envair la Xina Qing per la seva frontera nord. Al 1864 la major part del Xinjiang noroccidental, fins al llac Balkhash, va ser cedida a l'Imperi Rus pel tractat de Tacheng. Aquesta zona actualment parteix de Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan. Aquest mateix any les rebel•lions es van succeir per tot Xinjiang, incloent Kucha, Khotan, Kasghar, Turpan i altres zones. En la primavera de 1865, Yaqub Beg, senyor del veí khanat de Kokand, va entrar a Xinjiang via Kashgar i va conquistar gairebé tota la província durant els següents sis anys. En 1871, Rússia es va fer amb la vall del ric Ili, incloent Gulja. En aquells dies, Xina mantenia només uns pocs baluards, incloent Tacheng. El govern de Yaqub Beg va durar fins que el general Zuo Zongtang (també conegut com General Tso) reconquerí la regió entre 1875 i 1877 per als Qing, que en 1881 van recuperar la regió de Gulja. En 1884 es va establir Xinjiang (literalment "Nova Frontera") com província dintre del sistema polític xinès.
Al 1912 la dinastia Qing va ser reemplaçada per la República de Xina. Yuan Dahua, el governador de Xinjiang, va reconèixer la República el març d'aquest mateix any. Després d’una sèrie d’insurreccions contra el governador Yang Zengxin al començament dels anys trenta, una rebel•lió a Kashgar va proclamar la primera República Turco-Islamica del Turkestan Oriental. Els fundadors d’aquesta república, influenciat pel Pan-Islamisme i el Pan-Turquisme, van promoure una identitat turco-musulmana pròpia dels habitants de les oasis del Xinjiang. Xinjiang va caure sota el control del senyor de la guerra Sheng Shicai, que va governar la província durant la següent dècada. Una Segona República del Turkestan Oriental (també coneguda com la Revolució dels Tres Districtes) va existir entre 1944 i 1949 amb el suport de la Unió Soviètica al que ara és la Prefectura Autònoma Kazakh al nord de Xinjiang.
La Segona República del Turkestan Oriental va arribar a la seva fi quan l'Exèrcit d'Alliberament Popular Xines (ELP) va entrar a Xinjiang en 1949. Segons la interpretació habitual en la República Popular de Xina, aquesta Segona República anomenada Revolució de Xinjiang va ser interpretada com a part de la Revolució Comunista. La República va accedir a això i va donar la benvinguda a l’ELP, procés que ara es coneix com l'Alliberament Pacífic de Xinjiang. No obstant això, els defensors de la independència veuen la Segona República com un esforç per establir un estat independent i l'entrada del ELP com una invasió. La Regió Autònoma es va establir l'11 d'octubre de 1955, reemplaçant a la Província.
Encara que les dos repúbliques independents uigurs van tenir una existència molt curta, van ser l’experiència que va permetre l’emergència de la consciencia nacional uigur. L’identitat uigur va continuar desenvolupant-se, però les dos repúbliques son el fonament de la relació dels uigurs amb l’estat xines.
Avui en dia, les tensions continuen a la regió a causa de les aspiracions independentistes dels uigurs. Amnistia Internacional i Human Rights Watch descriuen com a repressió de la cultura no Han la política d’uniformització cultural a Xina. Els uigurs van denunciar la persecució que sofreixen com a musulmans. A part de més llibertat de culte, demanen major autonomia política. Els defensors de la independència consideren que el govern xinès sobre Xinjiang és imperialisme xinès. Per contra, molts xinesos Han perceben la política d’autonomia ètnica de la República Popular de Xina com a discriminatòria contra ells. Aquestes tensions provoquen ocasionalment greus incidents i xocs violents, com l'Èxode dels Kazakhs de Xinjiang (1962), durant el qual 60.000 refugiats fugiren a la Unió Soviètica; els disturbis de la ciutat de Baren (5 d'abril de 1990) en els quals van morir cinquanta persones; el disturbi de Gulja (5 de febrer de 1997) que va tenir com resultat almenys 9 morts o els autobusos bomba d'Ürümqi (25 de febrer de 1997), amb nou morts i 68 ferits.
Desprès de l’11 de setembre 2001, l’opressió xinesa a la regió va augmentar. El Moviment Islàmic del Turkestan Oriental va ser reconegut com a organització terrorista per els EUA i les Nacions Unides. Encara que el fonamentalisme islàmic és una realitat al sud de Xinjiang, el govern de la República Popular de Xina va utilitzar aquest reconeixement com a arma contra la religió musulmana i l’identitat uigur a Xina.
Partits polítics
Poc se sap de l’existència de partits polítics a Xinjiang, per la mancança de pluralisme polític a Xina, llevat del Partit del Turkestan Oriental, actiu a començament dels 90 i que va efectuar alguns actes terroristes. A l’igual que el Partit Reformista Islàmic, el Partit del Turkestan Oriental comptava amb el suport de les ètnies musulmanes del Xinjiang. També existeixen dos partits independentistes que lluiten per la “descolonització” del Xinjiang: el Front d’Alliberament Uigur i el Moviment Islàmic del Turkestan Oriental (MITO). A part del MITO existeixen altres grups armats com l’Organització d’Alliberament de Turkestan Oriental, que va ser acusat de formar part de la xarxa d’Al Qaeda.
A Kirguizistan els uigurs van formar l’Organització de la Llibertat Uigur. Però els uigurs més actius al nivell polític son membres de la diàspora uigur que van formar diferents organitzacions i partits arreu del món.
Comentaris
CLI_WritesComment
* Camps obligatoris
CATEGORIES
ÍNDEX DE PUBLICACIONS